La Cripta acull un concert d'Elena Copons i Jordi Armengol, amb música del romanticisme austríac i cançó espanyola del segle XX
 |
| Moment del concert d'Elena Copons i Jordi Armengol la passada nit a la Cripta de Cambrils. |
Ahir dilluns, la Cripta de lErmita es va omplir un cop més per acollir un dels concerts que configuren el 37è Festival Internacional de Música denguany. Aquesta vegada era el torn de la soprano Elena Copons acompanyada al piano per en Jordi Armengol. Ambdós reconeguts i guardonats en nombrosos concursos internacionals. El concert va delectar plenament els assistents amb un programa compost per música extreta del romanticisme austríac, en contraposició amb obres de la cançó espanyola del S.XX.
La primera part es va compondre exclusivament de música cantada en alemany dels compositors R.Schumann, J.Brahms i F.Liszt. Les lletres, amb un contingut molt tendre i emocional molt propi del romanticisme, recollien tot una alenada de passions i sentiments ben vius. El contingut melangiós i amorós de les lletres se servia de la fantàstica veu de lElena i de la música, com la de Liszt, en bona part destètica majestuosa i planera. Tot sovint sintercalaven fragments de gran virtuosisme amb petits moments de serenitat i calma, és el cas de Die drei Zigeuner, Freudvoll und leidvoll o bé O lieb, solang du lieben kannst! (Liszt), aquesta última duna gran majestuositat amb alguns punts àlgids, dangoixa, quan la lletra deia referint-se als amors, tot seguint una tònica clarament romàntica: Fes-li viure alegries a tothora i no lentristeixis mai.
La segona part del concert estava composta per un programa que trencava els esquemes que havien predominat en la primera. Es va basar exclusivament en la Cançó Espanyola del S.XX, i en alguns dels seus compositors més reconeguts: els catalans Eduard Toldrà i Enrique Granados i l'andalús Manuel de Falla. En aquestes obres hi eren fàcilment recognoscibles aquelles tonades característiques dels seus orígens i de la seva inspiració darrel popular. De Toldrà interpretaren cançons com Madre, unos ojuelos vi, Nadie puede ser dichoso, Cantarcillo. Olas gigantes i Tus ojillos negros foren les dues cançons de Manuel de Falla que alliberaren més tensió i desprengueren aquella força damor apassionat més genuïna. A aquestes els hi va seguir, Tonadillas, dEnrique Granados destil enjogassat i divertit. I finalment, no podien concloure la brillant actuació sense interpretar una obra cantada en català, que alhora els va servir de bis. La peça escollida fou Maig dE. Toldrà.