Anar a hora de vilero.

Aquesta dita, lluny de la desqualificació i el fonament de la diferència entre persones i barris de Cambrils, és un bon exemple del ric patrimoni oral cambrilenc, mai prou valorat. Els termes mariner i vilero formen part de la identitat cambrilenca i són utilitzades de manera col·loquial i no tenen i no tene què ser entesos com a pejoratius.

Aquesta dita s'utilitza sobretot a la platja i es fa servir quan algú arriba tard a algun lloc o ens hem retardat en l'horari d'alguna activitat. L'origen, possiblement, es degui a les activitats de mariners i vileros, mentre els primers sempre havien de ser a l'hora en punt a la barca si no volien quedar-se a terra, els segons no tenien un horari tan estricte.

Ha begut de tots els xolls.

Aquesta dita, de connotacions pejoratives, s'utilitza per fer referència a algú que ha provat moltes coses i no s'ha establert d'una manera duradora al cap. El seu ús més habitual, però, fa referència a aspectes sentimentals i es fa servir per denotar que algú ha tingut moltes parelles i no acaba sent perdurable cap de les seves relacions. La dita conté una paraula molt característica del vocabulari cambrilenc, xoll, sinònim de toll o bassal, i l'expressió té la seva inspiració, segurament, en els animals que beuen l'aigua acumulada en els xolls.  

Sembla que no puguis pondre.

Quan una persona no para de moure’'s i sembla que no pugui estar quiet ni un sol moment, perquè està nerviós, inquiet o impacient o no troba alguna cosa, se'’l pot advertir d’'aquesta situació dient-li que sembla que no pugui pondre, una acció, la de pondre les gallines, que dóna una imatge d’'estar-se quiet i moure'’s el mínim possible.
​

Qui l'oli remena, els dits se n'unta.

Aquesta frase popular, força estesa, ens mostra la desconfiança irònica cap a aquelles persones amb poder de decisió sobre operacions importants, normalment de connotacions econòmiques i com sempre obtenen alguna compensació no prevista,  alguna informació privilegiada o algun tracte de favor.

Vesteix un bastó i semblarà un senyor.

Aquesta dita es fa servir per indicar que el vestuari és una part molt important de la percepció que es té d'’una persona. En aquest cas la dita afirma que si vestim bé un bastó pot semblar, fins i tot, una persona elegant.

Estar entre flor i bajoquina.

En el procés de creixement de les bajoqueres, hi ha una època en què la planta està entre la floració i l’'aparició de la bajoquina –el que serà el fruit, la bajoca–. S'’usa aquesta frase quan es pregunta per la salut d'algú i per no explicar-ne massa el detall i una mica per fugir d'’estudi es respon “amb flor i bajoquina”.
—Com estem?
—Mira, amb flor i bajoquina.

L'arròs fa el ventre gros.

Aquesta dita s'’utilitza quan es serveix un plat d'’arròs i fa referència als suposats efectes que genera la seva digestió.
Existeix una versió que hi afegeix “i la panxa llisa no cal camisa”.

Tenir les orelles a adobar.

Aquesta dita es fa servir irònicament quan algú sordeja o no sent allò que li diuen, per distracció o per conveniència, i sovint es fa servir en forma interrogativa: “Que tens les orelles a adobar?” Aquesta expressió recull l’'ús d'’adobar com a sinònim d’'arreglar, que es va perdent en detriment d'’aquest últim verb.

Qui no sega, espigola.

Aquesta frase s'’utilitza per indicar que un no pot obtenir tot allò que volia i s'’ha de contentar amb menys o amb allò que és més fàcil d'’obtenir.

Tenir un os a l'esquena

Es fa servir aquesta expressió quan ens referim a una persona que no li agrada gaire treballar, que és un gandul.

Li falta un bull, com a les guixes.

Es fa servir aquesta expressió quan ens referim a una persona que no hi és tota, que mostra un cert grau d’'immaduresa en alguns moments o en algunes situacions.

Aixecar la llebre

Aquesta expressió s'utilitza quan volem despertar l'atenció sobre un afer fent, així, que d'altres puguin aprofitar-se'n.