Estampes cambrilenques / Gener 1989

A Cambrils, com en quasi tots els indrets de la geografia catalana, el que anomenem cases pairals han estat tota una institució. I encara que quan les anomenem així volem significar que són les cases dels avis o dels avantpassats, també les entenem com aquelles cases grans i equipades amb tots els serveis que requerien les famílies benestants i majoritàriament lliga­des d’alguna manera, primordialment com propietaris rurals, al món de la pagesia. En aque­lles cases mai no hi faltaven uns baixos prou espaiosos per deixar-hi carros i tartanes, unes quadres on encabir els animals, premses amb les quals elaborar l’oli i el vi i unes bones gol­fes, en les quals guardar les collites tot esperant el moment propici per posar-les a la venda, i entremig, en les plantes noble i segona de la casa, els amples menjadors, les sales d’estar, la gran cuina i el rebost, i quasi sempre al pis de dalt les sales i alcova i la resta d’habitacions, moltes i grans, per a la família i els visitants. D’aquest tipus de casa, a Cambrils, com en quasi tots els pobles, n’hi havia unes quantes.

En les cases pairals mai no hi faltaven uns baixos prou espaiosos per deixar-hi carros i tartanes, unes quadres on encabir els animals, premses amb les quals elaborar l’oli i el vi i unes bones gol­fes, en les quals guardar les collites tot esperant el moment propici per posar-les a la venda

Aquesta és la història de les cases pairals en el sentit que volíem donar-los.

En realitat, però, no volíem parlar avui d’aquest aspecte, podríem dir arquitectònic, sinó més aviat d’una d’aquestes famílies benestants, molt arrelada a Cambrils encara que no n’era originària: la família Dolsa.

El personatge clau de la nissaga, el senyor Tomàs Dolsa i Ricard va néixer a la Canonja el 23 de novembre de 1819; el seu pare era un ric propietari d’aquella vila i, com a persona qualificada, va ser diverses vegades alcalde de la Canonja, sigui per nominació reial o per elec­ció constitucional. En canvi, al Tomàs la terra ja li digué ben poca cosa; estudià medicina i s’especialitzà en terapèutica alienista; va fer sovintejats viatges a Alemanya, Anglaterra, Bèlgica i França, on va aprendre nous sistemes i les darreres innovacions en aquest camp científic. Instal·lat ja definitivament a Barcelona, va crear la Fundació Dolsa com a centre investigador i, per posar-la en marxa, va vendre en primera instància algunes de les propietats que tenia la família al Camp de Tarragona, perquè després va fer-se amb una considerable fortuna.

Anys després, i ja amb el seu gendre, Pau Llorach i Mulet, metge també, va viatjar de nou a França per tal d’estudiar tècniques noves de tractaments mentals, i establí, l’any 1863, l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona, que tanta fama havia de donar a la família Dolsa. Una altra de les vies per on va incrementar-se molt la seva fortuna va ser el descobriment, una mica per casualitat i en el curs d’una cacera, de les mines d’aigües medicinals i laxants de Rubinat, a la Segarra, que els Dolsa-Llorach van indus­trialitzar a gran escala.

Quan Tomàs Dolsa es va reti­rar, el va succeir en la direcció de l’Institut Frenopàtic el seu fill Lluís, que havia nascut a Vila-seca l’any 1850, però que va morir rela­tivament jove encara, a Barcelona, l’any 1908, i al qual el pare enca­ra va sobreviure, ja que Don Tomàs, com aquí se’l coneixia, va morir també a la Ciutat Comtal l’any 1909 als 90 anys d’edat. Lluís Dolsa va ser també un gran metge, es va dedicar preferent­ment a l’assaig de nous mètodes psiquiàtrics i va ser un avançat de la moderna socioteràpia.

La filla del Tomàs Dolsa, casada amb Pau Llorach, va tenir una filla: Isabel Llorach i Dolsa, que va ser famosa en els cercles de l’alta societat barcelonina per les seves intervencions en les àrees culturals i socials de la capital catalana. Presidí diverses institucions, entre elles el Comitè Protector de les Vetllades de Teatre Selecte i va organitzar representacions i concerts a casa seva, un palauet modernista, a Barcelona, construït per Puig i Cadafalch. Va ser pre­sidenta també dels Amics dels Museus i també de l’Associació Wagneriana, i va col·laborar en l’edició del llibre Un siglo de Barcelona 1830-1930, que va dirigir Carles Soldevila. Va ser una gran mecenes d’un gran nombre d’artistes i les seves sales van ser freqüentades per Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors, Manuel Rocamora i molts altres intel·lectuals i artistes catalans. Va morir a Barcelona, on havia nascut (1874-1954), als vuitanta anys.

Cosina germana d’aquesta, filla única del Dr. Lluís Dolsa, va ser la senyora Maria Dolsa i Sardà, que va heretar del seu pare i avi l'Institut Frenopàtic de les Corts, que ella mateixa va dirigir fins a una edat molt avançada. Va casar-se amb Magí Matheu i va tenir quatre fills, dels quals només resta amb vida l'Anna Maria. La senyora Maria Dolsa va morir a Barcelona el 1982, als noranta-quatre anys.

Fins ara hem fet un esbós biogràfic de diferents membres de la família Dolsa, però no hem dit res sobre la seva vinculació amb Cambrils que és, potser, per on hauríem d’haver començat.

La família Dolsa tenia propietats rústiques a Cambrils en diverses partides del terme: al Regueral, al Ravellà, als Masos i d’una manera especial a la Llosa, i diem especial perquè allí Don Tomàs va fer-hi construir el famós xalet, que és famós perquè a la gent gran sempre ens serveix de referència per jutjar els centenars de metres que la mar ha anat prenent de les fin­ques de la Llosa. El xalet, com és natural, es va construir a una distància més que prudencial de la mar i era un edifici de diverses plantes d’alçada. Entremig de l’espai entre l’edificació i la mar hi havia encara la casa de les barques, com era coneguda, perquè els Dolsa tenien barques de pesca pròpies i pescadors al seu servei, la família Pepis en concret. A partir de la construc­ció del port, l’aigua va començar a menjar per la part de ponent i primer va endur-se els terrenys entre la casa de les barques i la mar, després la casa de les barques, a continuació el terreny d’entremig i finalment el mateix xalet, el qual el recordo jo, dret encara, però molts metres dins de la mar, fins que va ensorrar-se em penso que en el curs dels anys de la guerra del 36.

La família Dolsa tenia propietats rústiques a Cambrils en diverses partides del terme: al Regueral, al Ravellà, als Masos i d’una manera especial a la Llosa, i diem especial perquè allí Don Tomàs va fer-hi construir el famós xalet, que és famós perquè a la gent gran sempre ens serveix de referència per jutjar els centenars de metres que la mar ha anat prenent de les fin­ques de la Llosa

Quan Tomàs Dolsa ja va aspirar més a restar tranquil que als saraus socials, va fer-se cons­truir la magnífica casa del carrer Major, a la façana de la qual va fer-hi posar en signes de bronze la data de l’acabament de l’obra: Any 1885. Allí, pràcticament, va viure-hi sol, amb el servei, i el seu fill Lluís només l’anava a visitar quan venia a Cambrils. Ells eren a la Llosa. Més tard i mort ell, la família es va repartir els béns i les preferències: els Dolsa van conti­nuar fidels a Cambrils i els Llorach van anar per altres camins. Els primers van quedar-se amb l'Institut Frenopàtic i els altres amb l’aigua de Robinat.

De totes maneres, es van anar venent les finques disperses (la casa del carrer Major i la finca del Regueral les va comprar Francesc Canellas, més conegut a Cambrils pel Manso) i els Dolsa només es van quedar amb la Llosa, on van edificar un nou xalet més cap a l’inte­rior, a resguard de la mar, i on la senyora Maria va anar venint fins quasi a l’hora de la mort, tot fent de mecenes de moltes obres bones, entre les quals recordem l'Associació de la Lluita contra el Càncer i els Festivals Internacionals de Música de Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques