Com cada any, la diada de Tots Sants ha portat una multitud de gent de visita al cementiri. En la nostra societat, parlar de cementiris es relaciona immediatament amb la mort, un tema poc agradable que crea una certa aprensió. Aquest mes proposo assenyalar l’evolució, al llarg de la història, de la relació de les persones amb un dels espais urbans més vells que existeixen: els cementiris. Ja fa uns quants anys que l’historiador Philippe Ariès va començar a estudiar els aspectes simbòlics i culturals de la concepció de la mort des d’una perspectiva temporal. En un àmbit més proper, recentment he tingut el plaer de llegir una monografia sobre els cementiris reusencs de l’Antic Règim, escrita per la historiadora i arxivera municipal Montserrat Flores. En aquestes obres hi ha referències xocants a la convivència quotidiana dels nostres avantpassats amb les àrees destinades a l’enterrament dels difunts, situades sovint dintre muralla. En època medieval, els fossars eren espais oberts i públics, sovint prop de l’església, on s’hi celebrava mercat, hi jugaven els nens i les dones hi estenien la roba. Entenc que, als ulls actuals, poguem mostrar una certa incredulitat o, fins i tot, ruborització davant del panorama que acabo de dibuixar. És, doncs, molt important d’adquirir una perspectiva de distància cultural i temporal per tal de ser capaços de copsar els canvis simbòlics que han operat en les societats pretèrites. De fet, molts investigadors afirmen que la mort ha incrementat el seu grau de tabú darrerament en el món occidental, ja que fins fa poc no eren infreqüents determinats rituals funeraris de celebració en comunitat en algunes regions rurals del nostre país. Sens dubte, els mecanismes cognitius que operen darrere d’aquests comportaments són realment complexos.

A Cambrils coneixem l’existència del fossar de la Mare de Déu del Camí, actiu fins al 1925. No era, però, l’únic lloc d’enterrament, ja que tenim notícia de sepultures durant el segle xviii a l’interior de les diverses esglésies del terme: la de Santa Maria i la de Gràcia (la del convent dels agustins), l’ermita i també a Mas d’en Bosch. Cal suposar que en èpoques més reculades van existir altres fossars a Cambrils, tot i la manca d’evidències. Durant la Il·lustració es van elaborar diferents tesis higienistes que acabarien influint en la ubicació i disseny dels cementiris. En aquest context cal situar els projectes de Reus del 1796 i de Cambrils del 1809, malgrat que no serien duts a terme. La nostra vila va haver d’esperar fins ben entrat el segle xx per a la construcció d’un cementiri modern als afores, vora la carretera de Montbrió. Carles Roig va cedir el terreny i el cardenal Vidal i Barraquer en va impulsar l’obra. Poc després, durant la Segona República, es va obrir el debat de la secularització de l’espai, defensada pel sector més progressista de la vila. Actualment el cementiri, que encara no té un segle de vida, s’ha quedat petit i ja es parla d’obrir-ne un altre.

L’equip d’arquitectes dirigit per Bernardí Martorell –el mateix que va projectar l’edifici del Sindicat– va saber crear un espai d’una gran uniformitat i igualitarisme (a penes hi ha mausoleus), només trencat discretament pels nínxols que s’hi han fet més tard. La simetria i regularitat de la composició doten l’indret d’una serenitat i humilitat solemnes. Malgrat la seva modèstia, el nostre cementiri ha aconseguit una destacable categoria estètica que hem de ser capaços de valorar, més enllà de la seva funcionalitat.