Opinió

El Cardenal exiliat

Vidal Barraquer responia a una visió diferent dins de la jerarquia eclesiàstica espanyola, però igualment pertanyia a un sector conservador que miraven amb molt recel l’ascens del comunisme i el laïcisme

Dins de la complexitat del que va suposar la Guerra Civil de 1936, el Cardenal Vidal i Barraquer, sempre ha esdevingut un d’aquells casos difícils de col·locar en un dels dos bàndols. Aquest fet ha dificultat que la reivindicació de la seva memòria sigui si més no, anòmala. Tal com fa poques setmanes, ens van explicar els arxivers de l’Arxiu Nacional de Catalunya, la família Vidal i Barraquer provindria d’aquests sectors dirigents de l’economia catalana, de la qual en sorgirien infinitat d’oficis liberals al tombant segle XIX i XX. Francesc d’Assís Vidal es va llicenciar en dret on va tenir de companys a Prat de la Riba i el futur bisbe de Vic, el conservador Torres i Baiges, qui l’influenciaria per entrar al seminari. Ordenat sacerdot el 1899, la seva va ser una carrera meteòrica: canonge de Tarragona (1907), Bisbe de Solsona (1913), arquebisbe de Tarragona i senador (1919) i Cardenal (1921). Objecte de crítica dels moviments laïcistes i revolucionaris, Francesc Vidal Barraquer també esdevenia objectiu de l’ultracatolicisme i la premsa anticatalanista. El Cardenal de la Pau va ser titllat pel dictador Primo de Rivera de perillós “separatista” per voler continuar usant el català a catequesis. Tot i les diferències ideològiques amb el laïcisme de les noves autoritats de la II República, sempre va reivindicar una Església independent respecte la política, vinguessin d’on vinguessin les pressions. Com sabem, es va enfrontar a la cúria espanyola que donava suport unànime al cop militar de 1936. Aquest concepte de separació entre Estat i Església, que ens va detallar Josep M. Corts a la seva xerrada, és un dels elements més característics de la seva acció. Resulta curiós que avui en dia a la jerarquia de l’Església espanyola encara els queda molt per aprendre d’aquest cambrilenc.

Corts ens va alertar, que no podem caure en el “presentisme”, transportar al passat una situació del moment actual. Vidal Barraquer responia a una visió diferent dins de la jerarquia eclesiàstica espanyola, però igualment pertanyia a un sector conservador que miraven amb molt recel l’ascens del comunisme i el laïcisme. Enfrontat al cop militar feixista del 18 de juliol, i a la vegada objectiu de la repressió revolucionària, Vidal Barraquer salvaria la vida emprenent camí a l’exili. El 2008 encara vaig tenir ocasió d’entrevistar la cambrilenca Elvira Gimbernat Maseras, qui després de la Guerra Civil i acompanyada del seu marit Simó de Bofarull (president de l’Audiència de Barcelona), va poder visitar el cardenal a Suïssa. Les dues famílies tenien un vincle familiar i aleshores la família Vidal no tenia molt certa la seva localització. Elvira explicava “jo sóc una persona que no creu amb els sants, però si n’hi ha d’haver un, és el tio: va ajudar a tothom, va viure amb humilitat”...”trobarme’l amb la gorra de pagès posada, amb la gorra catalana... d’on l’havia tret? Em va fer un ai el cor”. I afegia “jo crec que quan se’n va anar a Suïssa, es va trobar bé perquè va tornar al camp, ell era de camp i com que feia de pagès es va recordar de la infància”. La senzillesa d’aquell cardenal exiliat a Suïssa contrastava amb el triomfalisme del nacional-catolicisme de Franco a Espanya. Sorprèn l’existència d’un cardenal exiliat que podria haver estat clau en una suposada mediació del conflicte, cosa que a les potències democràtiques no els va interessar. És d’agrair que la família hagi posat en mans de l’Arxiu Nacional de Catalunya la gestió de l’importantíssim llegat familiar així com l’extraordinari fons gràfic de Montserrat Vidal. També és per felicitar l’esforç de conservació de la casa pairal, lamentablement no podem dir el mateix de tants altres casos.