Reportatge

Reportatge publicat a Revista Cambrils el novembre de 2018

Evacuació i detenció del cardenal Vidal i Barraquer a Poblet el juliol de 1936

En aquest reportatge es detalla l'evacuació del cardenal Vidal i Barraquer de la ciutat de Tarragona el juliol de 1936 i la seva posterior detenció al monestir de Poblet

Per Manel Tarés

Francesc Vidal i Barraquer al creuer italià Caio Dulio
Francesc Vidal i Barraquer al creuer italià Caio Dulio | AMCAM (FONS ARXIU FAMÍLIA VIDALBARRAQUER). NÚM. REG. 193000625 001B

La revolució a Tarragona

L’aixecament colpista del 18 de juliol de 1936 en diferents llocs de l’Estat espanyol no arribà a produir-se a la ciutat de Tarragona, on el nucli de militars conjurats estigué esperant inútilment l’ordre de rebel·lió, avortada per la detenció del general Goded, sublevat a Barcelona (Piqué, 2005:183). Els dos primers dies següents, l’ambient a Tarragona es mantingué tens i enrarit, però sense enfrontaments ni actes violents. El dimarts 21 al migdia, ja s’hi podien divisar les columnes de fum dels edificis cremats a Reus i, ben aviat, començaren a circular camions vinguts de Barcelona amb elements armats de la FAI i la CNT. Aleshores, s’iniciaren els actes revolucionaris a Tarragona, amb la crema d’alguns edificis religiosos i el repartiment d’armes entre els militants antifeixistes de la ciutat. Quan es podia témer el pitjor, el comissari de la Generalitat de Catalunya visità el cardenal Vidal i Barraquer al Palau Arquebisbal per recomanar-li la conveniència de desallotjar-lo i posar-se en un lloc segur en previsió d’un possible assalt. Al principi, el cardenal no acceptà de marxar i no fou fins al vespre que, després de la insistència de les autoritats tarragonines, es convencé de la necessitat de fugir a un lloc segur.

A la mitjanit, en un cotxe escortat per policia i acompanyats del secretari del comissari d’ordre públic, viatjaren el cardenal-arquebisbe Francesc Vidal i Barraquer, el bisbe auxiliar Manuel Borràs, el secretari Joan Viladrich, l’arxiprest Magí Albaigés i el caudatari Joan Monrabà. El destí era el monestir de Poblet, aleshores sense religiosos, immers en un ambiciós procés de restauració promogut pel mecenes Eduard Toda i Güell, president del Patronat de Poblet des de la seva creació el 1930. Aquest reusenc octogenari, que havia estat diplomàtic arreu del món, havia fixat la seva residència al cenobi i tenia amistat amb el cardenal. Toda, però, no era coneixedor que hauria d’hostatjar-lo al monestir.

El relat d’aquells dies que Vidal i Barraquer passà reclòs a la Conca de Barberà, fins al seu desallotjament a Barcelona i d’allí en vaixell cap a Itàlia, ha estat explicat en detall pel seu biògraf, mossèn Ramon Muntanyola (1969). La font principal, que segueix fil per randa, és la Nota Confidencial escrita pel mateix arquebisbe per acompanyar una carta seva al cardenal Eugenio Pacelli, Secretari d’Estat del Vaticà, a qui trameté el 14 d’agost de 1936 des de Lucca (Raguer, 2003). Els fets que narra aquest document es corresponen perfectament amb el que Maurici Serrahima diu que li explicà el cardenal quan el visità a Barcelona just arribat de Montblanc i abans de marxar cap a l’exili (Serrahima, 1968). També cal considerar el relat que féu anys després el mateix Joan Viladrich (1978).

infografia evacuacio i detenció cardenal vidal i barraquer poblet

infografia evacuacio i detenció cardenal vidal i barraquer poblet

Infografia amb la cronologia de la detenció del Cardenal Vidal i Barraquer al monestir de Poblet / Revista Cambrils


La rebuda per part de Toda a Poblet

Quan el cotxe amb el cardenal i els altres religiosos arribà a Poblet, era encara plena nit. El vigilant del monestir preferí de no despertar en Toda, que, del tot desprevingut de la visita, dormia a la seva residència. Vidal i Barraquer fou allotjat en una cambra en què pogué descansar fins l’endemà al matí, quan els seus familiars Monrabà i Albaigés decidiren retornar a Tarragona. Alhora, Toda fou informat dels seus nous hostes, amb qui s’assegué a esmorzar. Muntanyola (1969:518) fa la següent apreciació d’aquest moment:
“Quan el senyor Toda es llevà, va trobar-se amb uns hostes que, en aquelles circumstàncies, no excitaven massa l’entusiasme d’un cap de casa. Per deures d’amistat o pels elementals sentiments humanitaris que un hom porta, don Eduard afrontà el cas amb correcció. Una correcció no pas alliberada de temors.”

Toda sospitava que la notícia de l’arribada de l’arquebisbe aquella matinada ja s’hauria escampat per la contrada. Així, Serra i Vilaró (1946:22) escrigué que: “a desgrat de les precaucions, no es va poder evitar que els obrers que treballaven a Poblet portessin als seus respectius pobles la notícia que el senyor Cardenal s’havia refugiat al Monestir”. En aquelles circumstàncies, Toda considerà que calia informar-ne als comitès locals més propers. La seva experiència de diplomàtic li dictà la conveniència de mantenir la confiança amb les entitats que aleshores governaven el territori més immediat. En efecte, en aquells primers dies de revolució, els sindicats i els partits polítics d’esquerres havien pres el control dels governs municipals i s’havien constituït en comitès revolucionaris de caràcter local. Per a Gonzalvo (2005:25), “la diplomàcia de Toda”, a més de les gestions del conseller Ventura Gassol, com veurem, fou determinant per salvar la vida del cardenal.

cardenal vidal i barraquer retrat

El cardenal Vidal i Barraquer
AMCAM (FONS ARXIU FAMÍLIA VIDAL-BARRAQUER). NÚM. REG. 1935000024. FRANCESC VIDAL I BARRAQUER (CA. 1936).

També cal tenir en compte que Toda, de tarannà progressista i liberal, havia de gestionar el risc a què es trobava exposat el conjunt monumental de l’antic monestir a possibles embats dels revolucionaris anticlericals i antisenyorials. Massó (1994:185) pensa que Toda “sempre va anteposar els interessos i la seguretat de Poblet a qualsevol altra circumstància”. De fet, Poblet a penes fou tocat durant la guerra i s’hi vivia bastant apartat de la contesa. Gonzalvo (2005:25) també és de l’opinió que Toda pretenia, sobretot, “protegir les nombroses persones que tenien refugi dins de Poblet: els seus treballadors i les famílies del voltant”. Toda hauria actuat amb màxima diligència en un context caòtic, insegur i amb dificultats de comunicació. És possible, també, que tingués bona relació amb alguns membres dels comitès locals del voltant, normalment persones joves, algunes de les quals haurien treballat en els treballs de restauració del monestir. En una carta que Toda escrigué al conseller Ventura Gassol des de Poblet el 27 de juliol de 1936, parlava de les tasques de salvament de patrimoni artístic que recollia a Poblet i de la necessitat de custodiar-lo, per la qual cosa havia pensat fer-ho “amb elements de les milicies de Espluga i Vimbodí” (Gort, 2015:192). Toda sabia que havia d’estar bé amb els nous governants municipals per tal de preservar el llegat del monestir.

En definitiva, el matí del 22 de juliol, Toda exposà al cardenal que valia més informar de la seva vinguda al comitè de Vimbodí, com un acte de transparència i confiança, potser amb l’esperança que podria guanyar cert grau de protecció per als seus hostes. Muntanyola (1969:519) explicita que “tots trobaren la cosa enraonada” i en Toda marxà personalment a informar als comitès. El biògraf del cardenal afirma que no semblava que trascendís cap acció negativa d’aquella comunicació.


La detenció de Vidal i Barraquer

La tarda del 23 de juliol, però, es presentà al monestir un cotxe amb persones armades procedents de l’Hospitalet de Llobregat. Estant a Vimbodí, els havia arribat la notícia que a Poblet s’amagava un peix gros. S’endugueren Vidal i Barraquer i el seu secretari Joan Viladrich, que insistí en acompanyar-lo. També els acompanyà el doctor Joaquim Guitert i Fontserè, metge de Toda. En canvi, el bisbe Borràs restà amagat al monestir per petició expressa de l’arquebisbe. Muntanyola assegura que, al llarg de les hores que el cardenal passà amb els seus segrestadors, acabà coneixent-ne les identitats, però no les volgué revelar en el seu escrit on explica el periple. Recentment, l’historiador Enric Gil Meseguer (2014), basant-se en relats de memòria oral recollits a l’Hospitalet de Llobregat, ha publicat que entre aquestes persones hi hauria hagut membres de les famílies Cano i Martínez Sorroche, destacades pel seu compromís amb l’anarquisme del barri de la Torrassa, els quals s’haurien enrolat en una partida revolucionària de la FAI. A més, alguns autors de Vimbodí (Bergadà, 1978; Alsamora, 2015) afegeixen que entre els d’aquesta població que s’apuntaren a la partida per detenir el cardenal hi havia obrers originaris d’Arenys de Mar, que s’havien instal·lat recentment a la vila per treballar a les fàbriques de vidre. Aquestes persones destacaven per la seva lluita anarcosindicalista i no haurien dubtat d’anar a Poblet, tots armats, amb els vinguts de l’Hospitalet. Per a Àngel Bergadà (1978:90), els vimbodinencs que acompanyaren els faistes de l’Hospitalet “no van actuar impulsats pel Comitè ni per l’Ajuntament. Hi anaren pel seu propi compte.”

A continuació, el cotxe amb els dos religiosos s’aturà ben bé dues hores a la plaça major de Vimbodí. Els presoners hagueren d’esperar al cotxe custodiats per dos milicians, mentre la plaça s’anà omplint de gent de tota mena. Durant aquest temps, se celebrà una reunió del Comitè Revolucionari per decidir sobre qui tenia el dret d’endur-se el cardenal, si el Comitè del poble o els que havien arribat de l’Hospitalet, conscient tothom de la vàlua de l’arquebisbe. La nota confidencial que escrigué Vidal i Barraquer a penes explica l’estona que el cotxe estigué aturat a Vimbodí, però es fa ressò de les amenaces que rebien de la cridòria de la gent. Diu:
“Empezaron a congregarse vecinos del pueblo entorno al coche, que departían con los que conducían preso a Su Eminencia y por las expresiones que profirieron algunos de ellos en voz alta, no era difícil comprender que abrigaban propósitos de atentar contra la vida de los dos detenidos.”

L’acord fou que els detinguts serien traslladats a l’Hospitalet, acompanyats per representants de Vimbodí, per la qual cosa era necessari trobar un segon automòbil i un conductor. El doctor Guitert, que havia acompanyat els detinguts des de Poblet, tornà de pressa al monestir per comunicar-ho telefònicament al Conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. Cap a dos quart de nou del vespre, els dos cotxes abandonaren el poble enfilant la carretera de Tarragona. Just abans d’arribar a Montblanc, un dels cotxes es quedà sense benzina. Calgué obtenir un val del comitè local de la vila ducal per aconseguir omplir el dipòsit, una gestió que els féu consumir força temps, però que posà en alerta els montblanquins. Després de prosseguir el viatge, tingueren una nova pana que els deturà llarga estona no gaire lluny de Montblanc. Aquesta aturada permeté que els guàrdies d’assalt, mobilitzats des d’aquella vila, arribessin al lloc i, després d’uns instants de forcejar, s’enduguessin els detinguts cap a la presó de Montblanc sota el pretext que els religiosos hi obtindrien major seguretat. El dirigent anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver explica en les seves memòries que el cardenal hauria suplicat al sindicalista agrarista Ramon Porté i Dalmau que l’ajudés, al·legant que si el mataven fóra una mala propaganda a l’estranger contra la CNT-FAI (García, 1978:202).

carta president companys alliberament cardenal vidal i barraquer

Carta autògrafa del president de la Generalitat en què ordena que Vidal i Barraquer i el seu secretari Viladrich siguin posats a disposició del diputat de la Generalitat enviat a Montblanc / FONT: REVISTA CAMBRILS, NÚM. 274 (MAIG DE 1994).

L’endemà, 24 de juliol, es presentà a Montblanc el diputat Joan Solé i Pla, en representació de la Generalitat, per reclamar el cardenal i arquebisbe. Després de llargs debats amb el comitè de Montblanc, el comitè li exigí una ordre signada pel president Companys, en què es responsabilitzés de la custòdia del cardenal. El president els la féu enviar immediatament: “En nom del Govern de la Generalitat ordeno que el doctor Vidal i Barraquer i el seu acompanyant sian entregats al dador, i restin presoners a disposició del Govern de la Generalitat.” La matinada del dia 25, Vidal i Barraquer i Viladrich foren alliberats i marxaren cap a Barcelona sota la protecció del govern català. Cinc dies després, eren expatriats cap a Itàlia.


La dissort del bisbe Manuel Borràs

No tingué la mateixa sort el bisbe Manuel Borràs, que havia romàs al monestir de Poblet després de la detenció del cardenal. Toda avisà novament el comitè de Vimbodí i, a la poca estona, detingueren el bisbe. Poc després que Vidal i Barraquer i Viladrich arribessin a Montblanc, Borràs també hi fou empresonat i col·locat en una cel·la aïllat de la resta de presos religiosos. Assabentat el cardenal, demanà poder-lo veure, però no li ho fou permès. Tant Vidal i Barraquer com el comissionat de la Generalitat que l’alliberà intentaren salvar el bisbe Borràs, però no ho aconseguiren. El 12 d’agost, membres dels comitès locals de Montblanc i Vimbodí el tragueren de la presó, el muntaren dalt d’una camioneta i, en un revolt de la carretera al seu pas pel coll de Lilla, el mataren a trets (Fuentes i Roig, 2005).

vidal i barraquer i manuel borras

A la foto superior, el cardenal Vidal i Barraquer amb el bisbe auxiliar Manuel Borràs davant l’entrada de l’Ajuntament de Tarragona el 1925
FONT: AMCAM (FONS ARXIU FAMÍLIA VIDAL-BARRAQUER). NÚM. REG. 19250000020


La crònica d’un veí de Vimbodí

A continuació, aportem el testimoni d’un veí de Vimbodí sobre els fets d’aquells dies en relació a la detenció dels religiosos tarragonins. Es tracta de Lluís Veciana i Bonet (1903-1988), nascut a Vimbodí el 21 de juny de 1903. Casat el 1932 amb Francisca Palau i Tarragó, la família Veciana regentava el molí del Salt, o del Caixal, on produïa farina amb maquinària moderna. Lluís Veciana escrigué una crònica dels anys de la guerra civil al poble, amb el títol Crónicas memoriales de Vimbodí y revolución. Segons manifesta en la introducció del manuscrit, començà l’escriptura als inicis d’abril de 1937, tot i que destruí alguns paratges i, molt posteriorment, l’any 1973, els completà apel·lant a la seva memòria dels fets. La crònica es manté inèdita, en propietat de la família. Lluís Veciana es defineix en el seu escrit com apolític i moderat, així com enemic dels extremismes, tant d’esquerres com de dretes. Tanmateix, ens consta que havia estat regidor de l’Ajuntament de Vimbodí el 1930.

cardenal vidal i barraquer a vimbodí

L’arquebisbe Vidal i Barraquer en els parlaments de la diada d’exercicis espirituals celebrada a Vimbodí el 16 de desembre de 1928 / FONT: PERE CATALÀ I PIC. MUSEU D’ART MODEN DE TARRAGONA, ARXIU FOTOGRÀFIC, NÚM. 4693

En el present article, ens situem en l’anotació corresponent al dissabte 25 de juliol de 1936 (pàgines 39 a 44 de la crònica), en què Veciana explica el breu pas del cardenal-arquebisbe Vidal i Barraquer pel poble de Vimbodí, així com es fa ressò de la mort del bisbe Borràs. El cronista es basa en el seu testimoni ocular però també beu d’altres fonts orals, de les converses amb altres veïns: “para describir a mi manera tan modesta como mi ilustración me obliga, varios de los actos vividos y oidos contar por mi persona, haciendo cuantos esfuerzos están a mi alcance para no exagerar”. No disposa pas de tota la informació, sinó que interpreta els fets en un context en què predominava el descontrol, la por i la desinformació. El testimoni es torna interessant quan es contrasta amb les fonts existents, com les que utilitzà mossèn Muntanyola en la seva biografia, i aporta alguns detalls menors que difereixen del relat conegut.

Veciana es mostra especialment crític amb l’actuació de Toda. Es fa ressò de la llarga espera de Vidal i Barraquer i el seu acompanyant dalt del cotxe a la plaça major de Vimbodí, mentre els membres del comitè local discutien amb la patrulla de l’Hospitalet. Després, explica el pas per Montblanc, tot i que resol l’episodi de manera molt més simple que la realitat i amb força imprecisions. També passa ràpid l’evacuació de l’arquebisbe en cotxe cap a Barcelona, sens dubte per ignorar-ne tots els detalls. Reproduïm, a continuació, el text sencer que relata el pas del cardenal per Vimbodí, així com un rumor aportat per l’autor sobre la mort del bisbe Borràs. Hem estat fidels a l’ortografia original, havent normalitzat només l’accentuació per tal de facilitar-ne la comprensió. Unes notes finals nostres pretenen ampliar algunes dades del text.

Llega en Vimbodí, un coche llevando un enviado por el Sr. Toda, encargado de Poblet, el cual se dirige al comité [1], que funcionaba en el local de la sociedad ‘La Agraria’ [2], llevando una misiva de importancia.

Pronto se supo que vino a hacer la denuncia que por encargo de elementos de la Generalidad, habían sido llevados a Poblet el arzobispo de Tarragona el Dr. Vidal y Barraquer, el obispo auxiliar el Dr. Manuel Borrás y otro acompañante [3], y que el Sr. Toda rehuyendo toda responsabilidad visto el cariz que tomaba el asunto, había hecho la correspondiente denuncia.

Seguidamente quedó movilizado un servicio para la captura de las indicadas personalidades, compuesto por elementos del pueblo y de Hospitalet.

Presentáronse a Poblet con varios coches y con gran lujo de armamento, pidiendo por dos “peces gordos” que así les llamaron, los cuales fueron presentados a toda aquella chusma por el Sr. Toda.

Daba compasión ver al Dr. Vidal y Barraquer, hombre de edad muy avanzada, enfermo ya de largo tiempo, este al ser presentado por el Sr. Toda a los milicianos avanzó con paso impreciso hasta situarse frente a una pared, esperando tal vez ser fusilado allí mismo, pero no fue así, le obligaron a subir al coche junto con su acompañante y se lo llevaron.

Al entrar en Vimbodí y avanzar por la calle mayor, seguidamente oyose una gran cridoria de la numerosa gente enardecida que esperaba su llegada en la plaza mayor, allí llegaron entre los gritos de los que lo conducían, que amenazaban fusilarlo allí mismo, así se lo creyeron, la gente sensata que había en dicha plaza, marchando a sus casas para no presenciar el terrible espectáculo que se desarrollaba ante sus ojos.

Como la captura del Arzobispo era una valiosa presa, los del Comité de Hospitalet que con la ayuda de los de Vimbodí fueron a buscarle querían los primeros llevárselo, sin duda para conseguir su rescate mediante una buena suma, cosa que no debía de estar muy de acuerdo con los de Vimbodí, ya que las deliberaciones duraron cerca de un par de horas.

Durante ese tiempo, permanecía el arzobispo custodiado en la plaza dentro del coche, él siempre con la misma posición, a pesar de que daba compasión el verle.

Mientras permaneció en la plaza, tuvo que sentirse toda clase de ofensas, injurias de hombres y mujeres que se asomaban a la ventanilla del coche para escarnecerle, recordándole la bendición de aquella lápida (remolacha) que colocaron en la fachada de casa el Ayuntamiento, en tiempo de la dictadura [4], daba compasión, terror y horror al propio tiempo, ver aquellas gentes embravecidas y furiosas, con aire agresivo y bestial proceder.

Por fin, al llegar a un acuerdo, de las turbias manipulaciones que fraguaron en el lugar del Comité vino la orden de partir, saliendo de Vimbodí al atardecer con dos o tres coches, donde iban gente de Hospitalet y de Vimbodí, sobre todo un coche iba conducido por el chófer del Romá de Vilanova de Prades.

Al llegar la comitiva a pocos metros de Montblanch, en dirección al Coll de Lilla, el coche que conducía el chofer del Romá, parose por falta de gasolina, este se apeó y fue a Montblanch en busca de carburante.

En Montblanch, tuvo que recoger el vale (pues sin la autorización del Ayuntamiento no se daba ya gasolina) de manos de Garriga, encargado de los coches y conociéndole le preguntó donde iba, y este se lo contó todo.

Garriga le dijo, ¿y te aventuras a ir con esas gentes que desconoces, que para libraros de vosotros os pueden fusilar donde les parezca bien? Esto fue motivo para consultar el asunto al Ayuntamiento el cual movilizó gente armada que con unos guardias de asalto, rescataron por la fuerza de las armas al Arzobispo y su acompañante, haciéndolos prisioneros en Montblanch, junto con otro ayudante del arzobispo que ya tenían [5].

Esto fue motivo porque los de Hospitalet no quisieran perder la presa y presentarse a Montblanch exigiendo el retorno del arzobispo y acompañante, intento que no consiguieron gracias a la energía de los dirigentes del pueblo de Montblanch.

Viendo los de Montblanch que la existencia del arzobispo corría peligro, gestionaron su liberamiento, así cierto día salía de Montblanch un coche conduciendo al arzobispo y su ayudante, ambos disfrazados siendo llevados en Barcelona a un vapor italiano que los llevó a Italia.

Al enterarse de lo sucedido los de Hospitalet unos 15 días después de la fuga, presentáronse a Montblanch tres coches obnibus [sic] con gente armada, los cuales pararon en la plaza de Montblanch, llevando uno de los coches emplazado a cubierta una ametralladora que encararon al edificio del Ayuntamiento, donde se dirigieron reclamando y queriendo exigir por la violencia el arzobispo o bien los que le liberaron.

Pasó la población de Montblanch, momentos difíciles, parecía que aquel día hiba a haber un choque sangriento, gracias que en Montblanch movilizaron toda la fuerza de ambas sindicales y mientras tanto con gran táctica les hacían preparar para todos, una buena comida y lo que estimaron tan ábilmente que los de Hospitalet marcharon de Montblanch contentos y sin haber conseguido el objetivo que allí los condujo.

Había transcurrido de eso tres meses, cierto día estaban en el Ayuntamiento de Montblanch Juan Riba y mi primo Antonio para conseguir gasolina, cuando el encargado de allí dirigiéndose a Riba exclama:
Tenemos con la Campsa más de tres mil pesetas pendientes de gasolina que hemos suministrado sin cobrar, así pues para los Ayuntamientos que tienen de la misma en descubierto aquí, no hay gasolina y Vimbodí es uno de tales, mirad la lista.

Defendiose bien Juan Riba y dijo, veinte litros de gasolina ¿cuánto es? Aquí van las pesetas.

Una vez fuera, Riba dijo, esta gasolina estaba pagada, pero no hay que retratraer el asunto, pues estos veinte litros fueron ofrecidos al Comité de Vimbodí a cambio de matar al Dr. Manuel Borrás obispo de Tarragona, operación que realizaron los de Vimbodí en el Coll de Lilla.

 


Notes

[1] El Comitè Local del Front Popular Antifeixista de Vimbodí, un poble que aleshores tenia vora 1.500 habitants, fou creat el 19 de juliol de 1936 en una assemblea popular convocada per la CNT i la Unió d’Obrers Agricultors, entitat que agrupava una bona part dels treballadors de Vimbodí, alguns dels quals estaven afiliats a ERC (Pozo, 2002:53). Veciana explica en la seva crònica que els homes d’edat madura renunciaren a encapçalar el comitè per deixar pas als joves. Les funcions del comitè, d’acord a la seva acta fundacional, eren:
“empunyar les armes e intervindrer en la vigilancia i custodia de la població, exercint una escrupulosa vigilancia, organitzar patrulles permanents, intervindrer en les centrals de correus i teléfonos, estació del ferro-carril, controlant los trens o sigui la requisa de viatgers, circulació de veicles i persones que transitin per la carretera i per últim intervindrer i practicar registres a tots los edificis de carácter colectiu o particular de suposició duptosa al régim actual, practicant detencions i procedint a la incautació de persones i efectes, les quals seran posades a disposició de les autoritats superiors competents i aplicant sancions sumarísimes segons la seva importancia a criteri i fallo de la totalitat del Comité.”

[2] Situat al mig del carrer Major, l’edifici de l’Agrària fou inaugurat el 1903 com a Casa del Poble, associada a la Cooperativa Vimbodinense, de marcat caràcter republicà. Havia estat seu d’entitats d’ideologia esquerrana i havia sofert la clausura després dels Fets d’Octubre de 1934.

[3] L’acompanyant és el religiós Joan Viladrich i Viladomat (Solsona, 1897 – Tarragona, 1993), canonge i secretari de l’arquebisbe Vidal i Barraquer.

[4] Es refereix a una làpida dedicada al Sagrat Cor de Jesús que fou col·locada, per iniciativa de l’alcalde Jaume Miquel, a la paret de la Casa de la Vila el 16 de desembre de 1928 en el marc d’una diada d’exercicis espirituals, amb la presència del cardenal i arquebisbe Vidal i Barraquer i el vicari general Manuel Borràs, que també beneiren la bandera de la Lliga de la Perseverança de la població. Vegeu el diari La Cruz (Tarragona), 1 de gener de 1929.

[5] Els tancaren a la cel·la número 5, mentre que a la cel·la número 3 posaren el bisbe auxiliar Manuel Borràs. Aquest entrà a la presó a mig matí del 24 de juliol, poques hores després que els altres, on fou dut per membres del comitè de Vimbodí, que l’havien detingut a Poblet.

 


Referències bibliogràfiques

ALSAMORA, Alfons. «El segle XX». A: GUAL, Valentí (dir.). Història de Vimbodí i Poblet. Tarragona: Ajuntament de Vimbodí i Poblet, Arola Editors i Publicacions URV, 2015.
BERGADÀ, Àngel. Vimbodí. Estudi històric, sociològic i religiós. Vimbodí: Parròquia de Vimbodí, 1978.
FUENTES, Manuel; ROIG, Francesc. Manuel Borràs i Ferré: una vida al servei de l’Església. La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 2004.
GARCÍA OLIVER, Juan. El eco de los pasos. Barcelona: Ibérica de Ediciones y Publicaciones, 1978.
GIL MESEGUER, Enric. «Els Cano: història d’una família anarquista a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, núm. 28 (2014), pp. 69-103.
GONZALVO, Gener. Eduard Toda i Güell (1855-1941) i el salvament del monestir de Poblet, a través del seu epistolari. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.
GORT, Jordina. Eduard Toda i Güell. La passió per la cultura. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2015.
LEÓN, Sylvia. «Surt a la llum el document oficial que salvà el cardenal Vidal i Barraquer». Revista Cambrils, núm. 274 (maig de 1994), pp. 3-4.
MASSÓ, Jaume. Patrimoni en perill. Notes sobre la salvaguarda dels béns culturals durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1948). Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1994.
MUNTANYOLA, Ramon. Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau. Barcelona: Estela, 1969.
PIQUÉ, Jordi. «La revolució a Tarragona. Després del cop d’estat frustrat». A: SOLÉ SABATÉ, Josep; VILLARROYA, Joan (dirs.). Breu història de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 2005, pp. 183-191.
POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni (2002). El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936. (Tesi doctoral Universitat Autònoma de Barcelona). Recuperada a: https://www.tdx.cat/handle/10803/4790.
RAGUER, H. Arxiu de l'Església catalana durant la Guerra Civil (I. Juliol-desembre 1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.
SERRA I VILARÓ, J. Víctimas sacerdotales del arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939. Tarragona: Tipografia Successors de Torres i Virgili, 1946.
SERRAHIMA, Maurici. «Un record personal». Serra d’Or, núm. 109 (octubre de 1968), pp. 24-26.
VILADRICH, Joan. «L’alliberament del cardenal i la immolació del Dr. Borràs». Quaderns de Pastoral, núm. 53 (maig de 1978), pp. 70-80.

Comenta aquest article