Etiquetes
Tinc per costum no tallar les etiquetes de la roba. Guardo la sensació que així no oblidaré si és cotó, llana o el que sigui. Llegir les etiquetes de la roba que tens a casa en una tarda que toca sessió de planxa et permet fer un repàs geogràfic per tot el món. Tailàndia, Madagascar, la Xina, lÍndia, el Vietnam, Torremolinos... Un petit exercici domèstic que et fa copsar el procés de globalització. El concepte detiquetar, però, pot tenir una funció més simbòlica que real. En el món de la informació necessitem de flaixos de dades que ens situïn i ens ajudin a triar lallau mediàtica. Llegeixes els titulars, escoltes el resum de les notícies, no tens temps per aprofundir sobre un tema o un altre i ens conformem amb una superficialitat generalitzada sobre tot. Malauradament, així també actuem amb les persones. Cataloguem veïns, companys de feina o coneguts en aquest entramat mental. Nosaltres també etiquetem. Per tal de percebre una mica la diversitat social que presenta un municipi com el nostre hem de tenir una diversitat detiquetes ben complexa. Els percentatges de poliester o de cotó varien molt i els orígens dels països encara més. No és cap novetat catalogar la realitat social local com a diversa i dispersa. Al municipi existeixen multitud de mons que coexisteixen en un espai que cada cop es fa més urbà i més impersonal. En els discursos oficials es repeteixen frases com que tot i aquesta transformació Cambrils sap mantenir les arrels. Afirmació que pot resultar discutible. Si ens comparem amb Benidorm o Barberà del Vallès, està clar que som un referent. Però si ens comparem amb certs indrets dEuropa, on han mantingut el seu entorn propi, no deixem de ser un gran barri residencial despersonalitzat.
Si els cambrilencs haguéssim de posar-nos una etiqueta comuna, segurament no ens posaríem dacord. Per començar, uns voldrien un sol idioma, el dAntonio Machado, uns altres lidioma de Joan Maragall, uns altres de ben modernillos creurien que hauria danar en anglès per respondre a aquesta globalització. LAngela Merkel recentment ha pronunciat la fi del multiculturalisme a Alemanya. A la cancellera no li agraden tantes etiquetes. Em pregunto com deu haver viscut aquesta proclama la dona de fer feines dorigen turc que hi havia als serveis públics del Parlament alemany quan vaig visitar-lo fa uns anys. Lanunci de Merkel hauria danalitzar-se més enllà de laparent oportunisme davant el resultat de les enquestes. A casa nostra, on el fenomen immigratori internacional ha estat relativament recent, observem com resulta caducada la percepció paternalista daquests nouvinguts. Crec que això ha generat un fals multiculturalisme oficial iniciat al cap i casal de Barcelona que es basa en una exaltació de lelement forà obviant la cultura i la llengua del nostre país. Això ja hauria destar superat. Tampoc hem de copiar models dintegració daltres països, sinó tenir-ne un de propi. Actualment el model de les aules dacollida dels centres docents és observat amb interès per lensenyament francès, un país on es viu una dramàtica fractura social. Igual que les etiquetes de la roba, vivim en una realitat multicultural que ni ha acabat ni ha començat, sinó que és la que és. Sense adonar-nos tenim larmari ple de roba bé de preu feta a daltres països. Haurem danar despullats?
Si els cambrilencs haguéssim de posar-nos una etiqueta comuna, segurament no ens posaríem dacord. Per començar, uns voldrien un sol idioma, el dAntonio Machado, uns altres lidioma de Joan Maragall, uns altres de ben modernillos creurien que hauria danar en anglès per respondre a aquesta globalització. LAngela Merkel recentment ha pronunciat la fi del multiculturalisme a Alemanya. A la cancellera no li agraden tantes etiquetes. Em pregunto com deu haver viscut aquesta proclama la dona de fer feines dorigen turc que hi havia als serveis públics del Parlament alemany quan vaig visitar-lo fa uns anys. Lanunci de Merkel hauria danalitzar-se més enllà de laparent oportunisme davant el resultat de les enquestes. A casa nostra, on el fenomen immigratori internacional ha estat relativament recent, observem com resulta caducada la percepció paternalista daquests nouvinguts. Crec que això ha generat un fals multiculturalisme oficial iniciat al cap i casal de Barcelona que es basa en una exaltació de lelement forà obviant la cultura i la llengua del nostre país. Això ja hauria destar superat. Tampoc hem de copiar models dintegració daltres països, sinó tenir-ne un de propi. Actualment el model de les aules dacollida dels centres docents és observat amb interès per lensenyament francès, un país on es viu una dramàtica fractura social. Igual que les etiquetes de la roba, vivim en una realitat multicultural que ni ha acabat ni ha començat, sinó que és la que és. Sense adonar-nos tenim larmari ple de roba bé de preu feta a daltres països. Haurem danar despullats?