Dejà Vu
Quan des de la distància escolto les ràdios, llegeixo els diaris, i per sobre de tot, participo a xats i fòrums a través dinternet, em dóna la sensació d'estar vivint un dejà vu. Sí, clar, és que un resulta que ja té una certa edat, i pel que es veu i es percep no tenim remei. El moviments catalanista, d'esquerres, de progrés, arrelat a la ciutadania, no té res a pelar. Si em permeteu m'explicaré.
Durant els anys setanta i durant la celebració de les primeres eleccions democràtiques al juny del 77 el moviment independentista aglutinador era nul o bé no existia. El que sí existia era una infinitat de grups, grupets i/o partits on cadascú anava a la seva olla. El Front Nacional es presentava dintre del Pacte. Estat Català amb el PT. Esquerra Republicana de Catalunya era no legal i ho havia de fer sota les sigles dEsquerra de Catalunya. I la màxima eclosió de tots aquests grups era el MUM, així com el PSAN, el BC, BEAN.
Això, en part, era lògic, doncs sortíem duna nit fosca i llarga. Com era d'esperar l'aparició de tants noms va fer que el moviment independentista com a tal quedés exclòs de l'arc parlamentari. Un cop superat aquest mal tràngol aparegué amb força el moviment de Nacionalistes d'Esquerra liderat en aquell temps per Jordi Carbonell, i amb adhesions importants dins del món cultural, com l'Espinàs, en Llach en López Llaví, l'Huguet, Carod Rovira., etc.
Sense cap mena de dubte aquest moviment fou l'aglutinador del bo i millor de casa, era el moviment que en el seus mítings mobilitzava més gent, omplia les sales de teatre, omplia palaus de congressos i fins i tot omplia palaus desports. Però ai amic, el moviment nacionalista i desquerres ja les té aquestes coses. Els adherents com ens anomenavem erem els més bons. Ens veiem com el melic del món i a més teníem la veritat absoluta.
A les eleccions al Parlament hi va haver dues candidatures, Nacionalistes d'Esquerra i BEAN, ningú d'ells i com era d'esperar no va obtenir cap representant. Som-hi que no ha estat res. A les eleccions següents Nacionalistes d'Esquerra torna a presentar-se i no obté representació. Som-hi que no ha estat res. No naprenem. Això sí, seguíem sent els que omplíem més coses.
Neix durant aquests anys, i al front del qual hi ha l'Àngel Colom, el moviment de Crida a la Solidaritat, neix com a moviment de masses, com a moviment que remourà les consciències culturals i que en un moment donat treurà més gent al carrer. Un cop més tornem ser els més guapos i els que mobilitzem més gent dels qui com naltros ja ho tenim clar.
Fins que algú amb un dit de front i després de moltes reunions, xerrades, articles als diaris, moviments i adhesions personals es decideix pel camí del dret, fer el pas que ningú volia fer però que era del tot necessari. El moviment progressista, el desquerres, el nacionalista, ja existia. Tan sols calia rescatar de loblit el projecte nacional dEsquerra Republicana de Catalunya, aquell moviment ja hi era en forma de partit, i a més amb una història lligada al país des de feia molts anys. Calia, per tant i de totes totes aprofitar-ho. És a partir daquell moment i a partir de la Crida Nacional que Esquerra serà el moviment nacional que necessita el país.
Però es clar la memòria és curta, En Joan Hortalà funda Esquerra Catalana al perdre el Congrés de Lleida, en el 1989, i posteriorment sunirà a CiU. No tenim remei. Malgrat que a partir daquell moment Esquerra inicia un moviment a lalça lindependentisme queda un cop més tocat.
Any 1996, Àngel Colom i Pilar Rahola perden força en el Congrés dEsquerra i abandonen el partit fundant posteriorment el PI, partit que posteriorment es disoldrà al no obtenir representació ni als diferents Ajuntaments que es presentava ni al Parlament. Un cop més lindependentisme queda ferit. I és que no tenim remei.
Ara, no fa gaire, en Joan Carretero en no guanyar les seves tesis en el congrés dEsquerra, sen va i funda un moviment anomenat Reagrupament. A les primeres de canvi, també i segons em comenta algun simpatitzant, és el moviment que agrupa més congressistes a les seves assemblees permanents, milers de delegats omplen el Palau de Congressos de Barcelona. Però ai amic, a les primeres de canvi i a les terres del Camp de Tarragona ja hi ha la primera escissió, doncs en Carretero vol imposar les seves llistes electorals. En Jaume Renyer i companyia decideixen plegar els trastos. No tenim remei.
Però clar el moviment independentista no en té prou. Amb força i des del que anomenem la societat civil neix Catalunya Decideix sent els reponsables de dur a terme en el nostre país, les diferents consultes populars. Moviment que ha sapigut aglutinar al seu voltant gent diversa i que en un moment determinat ha despertat les consciències nacionals.
Per apofitar aquesta munió de gent, on hi som els més guapos, els més compromesos, els més lluitadors, els que ens mobilitzem més de tot el país, els que cridem més independència que mai, i més fort que ningú fundarem Solidaritat Catalana. Apa som-hi que no ha estat res, fot-li que és de Reus. Ara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i a les properes eleccions municipals tindrem el vot tan dividit com el cor. Com ja he dit al començament es que no naprenem i no tenim remei. Mentrestant els altres es parteixen el cul i es foten un fart de riure.
Jordi Fargas Oriol
President de la secció local de Cambrils DEsquerra Republicana de Catalunya.
Durant els anys setanta i durant la celebració de les primeres eleccions democràtiques al juny del 77 el moviment independentista aglutinador era nul o bé no existia. El que sí existia era una infinitat de grups, grupets i/o partits on cadascú anava a la seva olla. El Front Nacional es presentava dintre del Pacte. Estat Català amb el PT. Esquerra Republicana de Catalunya era no legal i ho havia de fer sota les sigles dEsquerra de Catalunya. I la màxima eclosió de tots aquests grups era el MUM, així com el PSAN, el BC, BEAN.
Això, en part, era lògic, doncs sortíem duna nit fosca i llarga. Com era d'esperar l'aparició de tants noms va fer que el moviment independentista com a tal quedés exclòs de l'arc parlamentari. Un cop superat aquest mal tràngol aparegué amb força el moviment de Nacionalistes d'Esquerra liderat en aquell temps per Jordi Carbonell, i amb adhesions importants dins del món cultural, com l'Espinàs, en Llach en López Llaví, l'Huguet, Carod Rovira., etc.
Sense cap mena de dubte aquest moviment fou l'aglutinador del bo i millor de casa, era el moviment que en el seus mítings mobilitzava més gent, omplia les sales de teatre, omplia palaus de congressos i fins i tot omplia palaus desports. Però ai amic, el moviment nacionalista i desquerres ja les té aquestes coses. Els adherents com ens anomenavem erem els més bons. Ens veiem com el melic del món i a més teníem la veritat absoluta.
A les eleccions al Parlament hi va haver dues candidatures, Nacionalistes d'Esquerra i BEAN, ningú d'ells i com era d'esperar no va obtenir cap representant. Som-hi que no ha estat res. A les eleccions següents Nacionalistes d'Esquerra torna a presentar-se i no obté representació. Som-hi que no ha estat res. No naprenem. Això sí, seguíem sent els que omplíem més coses.
Neix durant aquests anys, i al front del qual hi ha l'Àngel Colom, el moviment de Crida a la Solidaritat, neix com a moviment de masses, com a moviment que remourà les consciències culturals i que en un moment donat treurà més gent al carrer. Un cop més tornem ser els més guapos i els que mobilitzem més gent dels qui com naltros ja ho tenim clar.
Fins que algú amb un dit de front i després de moltes reunions, xerrades, articles als diaris, moviments i adhesions personals es decideix pel camí del dret, fer el pas que ningú volia fer però que era del tot necessari. El moviment progressista, el desquerres, el nacionalista, ja existia. Tan sols calia rescatar de loblit el projecte nacional dEsquerra Republicana de Catalunya, aquell moviment ja hi era en forma de partit, i a més amb una història lligada al país des de feia molts anys. Calia, per tant i de totes totes aprofitar-ho. És a partir daquell moment i a partir de la Crida Nacional que Esquerra serà el moviment nacional que necessita el país.
Però es clar la memòria és curta, En Joan Hortalà funda Esquerra Catalana al perdre el Congrés de Lleida, en el 1989, i posteriorment sunirà a CiU. No tenim remei. Malgrat que a partir daquell moment Esquerra inicia un moviment a lalça lindependentisme queda un cop més tocat.
Any 1996, Àngel Colom i Pilar Rahola perden força en el Congrés dEsquerra i abandonen el partit fundant posteriorment el PI, partit que posteriorment es disoldrà al no obtenir representació ni als diferents Ajuntaments que es presentava ni al Parlament. Un cop més lindependentisme queda ferit. I és que no tenim remei.
Ara, no fa gaire, en Joan Carretero en no guanyar les seves tesis en el congrés dEsquerra, sen va i funda un moviment anomenat Reagrupament. A les primeres de canvi, també i segons em comenta algun simpatitzant, és el moviment que agrupa més congressistes a les seves assemblees permanents, milers de delegats omplen el Palau de Congressos de Barcelona. Però ai amic, a les primeres de canvi i a les terres del Camp de Tarragona ja hi ha la primera escissió, doncs en Carretero vol imposar les seves llistes electorals. En Jaume Renyer i companyia decideixen plegar els trastos. No tenim remei.
Però clar el moviment independentista no en té prou. Amb força i des del que anomenem la societat civil neix Catalunya Decideix sent els reponsables de dur a terme en el nostre país, les diferents consultes populars. Moviment que ha sapigut aglutinar al seu voltant gent diversa i que en un moment determinat ha despertat les consciències nacionals.
Per apofitar aquesta munió de gent, on hi som els més guapos, els més compromesos, els més lluitadors, els que ens mobilitzem més de tot el país, els que cridem més independència que mai, i més fort que ningú fundarem Solidaritat Catalana. Apa som-hi que no ha estat res, fot-li que és de Reus. Ara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i a les properes eleccions municipals tindrem el vot tan dividit com el cor. Com ja he dit al començament es que no naprenem i no tenim remei. Mentrestant els altres es parteixen el cul i es foten un fart de riure.
Jordi Fargas Oriol
President de la secció local de Cambrils DEsquerra Republicana de Catalunya.