Diumenge a la nit, al programa especial de TV3 van aparèixer unes imatges que em van xocar. Eren de la seu d'un partit que no nomeno perquè ningú no se'm tiri al coll, de fet podien haver estat les de qualsevol, emeses per un membre del partit i que mostraven les instal·lacions de la dita seu, en aquell moment sense gent treballant-hi: muntades a tot drap com les de qualsevol banc o multinacional.

A mi, que com tantíssima gent d'aquest país nostre m'he passat la vida participant en mil coses com moviments, associacions, col·legis, patronats, clubs, agrupacions, etc., sempre "gratia et amore" o sigui "per la cara", aquelles imatges em van portar al cap la pregunta d'en Pla a Nova York veient aquelles lluminàries: "i això qui ho paga?", en el nostre cas la resposta és clara: els contribuents; la pregunta següent és senzilla: "cal?", jo diria que no, que no cal.

Sense moure'ns dels EEUU, allí les estructures dels partits són molt petites, estructures mínimes que gairebé només es posen en marxa durant les campanyes electorals, ben diferent d'aquí on són enormes estructures piramidals, centralitzades i professionalitzades, amb gent i gent treballant-hi a temps complet i que cal pagar, llavors hi ha fallides multi-milionàries de partits com CiU, Iniciativa... que algú paga.

Això fa que els partits, tots, siguin com grans empreses que han de tenir com a primer objectiu, quan concorren a unes eleccions, aconseguir els resultats que els portin els diners que necessiten per mantenir la màquina que diumenge, segurament sense voler, ens van ensenyar en directe, i així no anem bé, gens bé.