L’Isidro era un pagès de Cambrils que vivia en un mas a pocs metres de la platja. Als anys 50 utilitzava el carro estirat per la seva mula, la Castanya, per portar les mercaderies a la cooperativa. El seu mas estava situat a la zona de Vilafortuny, més o menys entre l’actual institut Mar de la Frau i les vies del tren. Per arribar a la cooperativa travessava camps i trepitjava camins de terra i pedra.

La Cisqueta era una pagesa que s’havia criat en una altra masia gairebé davant del mar. Sense entendre molt bé què passava, de ben petita va escoltar la paraula estraperlo mentre veia de reüll homes descarregant mercaderies a la platja. Quan la noia es va casar, talment com si estigués en un núvol, va travessar el Cambrils que separava la masia davant del mar de la seva infantesa de la masia davant del mar de la seva vida adulta. On viuria feliç al costat del seu Isidro, sogres i les futures dues filles.

L’Isidro conversava de feina i feia tractes amb els pagesos de la Vila i, a la vegada, tenia una gran estima a les persones amb qui convivia davant del mar. Més d’una vegada, quan ja era un senyor avi i Cambrils s’havia omplert de cotxes, cases i camins asfaltats, el van escoltar dir: “en aquella època els pescadors no tenien res, però el poc que tenien t’ho oferien si ho necessitaves”.

L’Elena va ser la primera filla de la Cisqueta. Li agradava pentinar-la amb dues trenes llargues que li queien a costat i costat de la cara. La cobria amb un barret de palla per protegir- la de la calor i del sol i, amb aquesta fila, l’asseia a la part de darrere del carro per fer “recados” a la Platja. Enfilaven l’avinguda Diputació i passaven sota els arbres gegants que hi havia a banda i banda i que semblava que es volguessin tocar per sobre dels seus caps. Era la dècada dels 50, quan la Revista Cambrils estava naixent i l’Elena es passejava amb les seves trenes davant la mirada dels primers turistes, que no dubtaven a demanar a l’Isidro que aturés el carro per fer una fotografia a aquella postal tan mediterrània.

Amb el temps, l’Isidro i la Cisqueta es van adonar que els nous visitants havien vingut per quedar-se. Un dia s’apropava algú a demanar quatre fulles d’enciam, el dia següent ja n’eren dos que volien sis tomàquets i, a poc a poc, el rafal es va convertir en una botiga de fruites i verdures de quilòmetre 0. Tant 0 que, si la caixa de bledes s’havia buidat, la Cisqueta s’apropava al camp amb el seu caminar de formigueta, en collia una de fresca i directa a la cistella del turista, pas previ per la balança de pesos, és clar.

Als anys 50, els habitants dels masos de la Platja eren els amos de la zona de Vilafortuny. 65 anys després només en queden els seus noms en forma de plaques per indicar els carrers de la urbanització. A la descendència de la Cisqueta i l’Isidro, de tant en tant, els agrada passejar pels carrers que conserven l’olor, l’aire i el cel del seu mas. Una essència que és ben seva i que, ara, toca compartir amb els nous habitants. Vileros i Mariners. Fa 65 anys, quan va néixer la Revista, a Cambrils ja existia vida més enllà d’aquesta dualitat: els masos de la Platja. Ara mateix començo a preparar la samarreta per la següent Festa Major. Descendents del camp i la platja, quina talla us demano?