Fa gairebé un mes que sóc tieta de sang per primera vegada. De sang em refereixo a que els dos nous éssers vius han sortit del cos de la meva germana. No esperava experimentar les sensacions que he tingut aquestes setmanes i, sobretot, desenvolupar unes reflexions dignes de llargues sobretaules amb persones amants de l’existencialisme. Però, en aquest cas, creades soletes en el meu cap i només dialogades tímidament amb algú.

L’Abril i el Josep formaran part de la meva família encara que no ho vulguin. Poden renegar, però passaran els anys, moriré, morirem, i ells seguiran sent la neboda i el nebot de l’Anna. Ja poden viatjar a l’altra punta del món i quedar-se a viure a Nova Zelanda, com va fer la seva tieta, o passar anys dalt d’un veler creuant mars i oceans, com va fer el seu besavi, que seguiran sent el meu nebot i la meva neboda. Podran decidir moltes coses en la seva llarga vida, i així espero que sigui. Però mai podran cambiar els seus familiars, per molt que ho decideixin, i així espero que no sigui.

El que sí que podran canviar tantes vegades com vulguin serà la forma d’encarar la vida i les situacions que els aniran apareixent, les escullin o no. La veritat és que estic impacient i intrigada per conèixer quines seran les aventures que aquest trajecte els té preparades i quins seran els aprenentatges que en treuran.

El Josep i l’Abril han nascut a Catalunya l’any 2018 (quants de nosaltres esperàvem que a aquestes alçades els cotxes voladors estarien col·lapsant els espais aeris i espacials…). Podrien haver nascut a Austràlia o Bòsnia. Igual que a la seva tieta, això tampoc ho han escollit. El temps dirà si es senten orgullosos de la germana de la seva mare i de la terra on han nascut i que, molt probablement, els veurà créixer durant alguns anys. No serà cap mèrit, simplement una sort de la que podran gaudir i treure’n profit, si aquest és el cas.

De la mateixa manera, no serà responsabilitat dels coetanis que vagin coneixent i creuant-se pels carrers i camps, nascuts l’any 2018, haver-ho fet en alguna de les residències que encara queden a Bòsnia pels desplaçats de la Guerra dels 90. Aquells que un dia van fugir o els van expulsar de casa i que ara viuen a alguns quilòmetres de distància, en el mateix país, sense possibilitats de retornar al que queda de casa seva o bé perquè està en runes, o bé perquè està ocupada o bé perquè tenen por de tornar 25 anys després i els manca un bon suport psicològic per afrontar-ho. Tampoc serà mèrit ni desmèrit dels nadons nascuts en els camps de refugiats que també hi ha a Bòsnia (per nombrar un dels molts països), i que la vida els ha fet sortir de la vagina d’una dona que escapa d’una guerra, per no acabar assassinada o violada i que no sap que li espera demà, ni si mai podrà tornar a la terra on li va tocar néixer.

La meva neboda i el meu nebot han nascut. El sol fet de la seva existència m’omple de felicitat i esperança. Estaré ben a propet per quan necessitin reposar i, si ja no hi sóc, sé que d’alguna manera hi seré per recordar-los que tot això val la pena i l’alegria. També han nascut el nebot i la neboda d’una altra dona que s’ha omplert d’esperança, felicitat i de desig que per aquestes criatures les experiències siguin una mica menys cruels del que estan sent per ella

No és “bonisme”. És el menys comú dels sentits.