Vaig manifestar-me dos cops a Barcelona, al costat d’una colla de cambrilencs, reivindicant el seu alliberament; malauradament, ha passat el Nadal i no han pogut retornar amb llurs famílies

Benvolguts lectors, sóc conscient que quan us arribin aquestes ratlles ja coneixerem el resultat de les eleccions autonòmiques convocades a partir del famós article 155. Malgrat tot, les consideracions que vull compartir amb vosaltres, van més enllà d’una aritmètica electoral. No em resulta gens fàcil creure en aquest sistema, pretesament democràtic, tenint quatre compatriotes a la presó per haver encoratjat la gent a votar i haver intentat complir un compromís polític amb la ciutadania. Vaig manifestar-me dos cops a Barcelona, al costat d’una colla de cambrilencs, reivindicant el seu alliberament; malauradament, ha passat el Nadal i no han pogut retornar amb llurs famílies. Tanmateix, els partits del 155, Ciudadanos, PP i PSOE s’han omplert el pap aquests dos mesos, apel·lant d’una manera persistent a l’Estat de Dret i al triomf de la democràcia davant del desafiament separatista. Resulta força paradoxal constatar com el Senat, una cambra més inútil que tots els regals de l’amic invisible del darrer Nadal, ha anat com anell al dit per escapçar l’autogovern. En realitat, aquesta xifra ha esdevingut una mena de guarisme màgic que funciona com si Harry Potter fes un dels seus espectaculars encanteris.

Tot el desgavell provocat pel Procés: fractura societat catalana, partidisme de TV3 i Catalunya Ràdio, fugida d’empreses, davallada del turisme, augment de l’atur, incertesa… queda resolt en un tres i no res per obra i gràcia del mag Rajoy i el poder cabalístic del 155. El terme “Estat de Dret” potser significa, per a tota aquesta trepa, anar ben recte i ben dret a cops de porra, ben administrades per la colla dels Piolins. Les colpidores imatges d’una munió de gent pacífica, apallissada per les brigades antiavalots aquest 1 d’octubre arreu de Catalunya, van escandalitzar els mitjans informatius europeus. D’una manera escandalosa, els mass media madrilenys, des de la Caverna fins El País, retrataven una realitat virtual paral·lela: un Màtrix delirant on la voluntat de dipositar un vot en una urna esdevenia un acte tumultuari, sediciós i violent. Si la realitat dels fets s’hagués correspost al seu relat, caldria pensar que aquells Robocops descerebrats i covards que van repartir xarop de bastó amb generositat i entusiasme gairebé eren germanetes de la caritat.

El President Rajoy va parlar d’actuació mesurada i professional; que algú hagués perdut un ull només era una futilesa sense cap importància. La desinformació, la manipulació grollera i impúdica de les imatges d’aquell dia només poden enredar quatre ignorants predisposats a creure’s que els sobiranistes desprenen tuf de sofre, tenen banyes i cua i destil·len tones d’odi contra Espanya. Altrament, es fa difícil interpretar correctament aquells enfervorits crits d’“A por ellos”.

Amb uns mitjans d’intoxicació general ben obedients i servils, la tasca de trinxar la Generalitat de Catalunya era bufar i fer ampolles. Com que la Justícia espanyola és un paradigma d’independència contrastada, el traspassat Fiscal Maza s’inventava un relat on sedició i violència passaven a ser protagonistes de la jornada del referèndum. Una jutgessa de l’ Audiencia Nacional, la Carmen Lamela, s’hi posava bé i, passant-se la presumpció d’innocència per l’arc de triomf, enviava mig govern a la garjola. És irrellevant que molts juristes acreditats ho hagin considerat un abús, això d’emprar la presó preventiva: avall que fa baixada! Després, el Tribunal Suprem, també contra el criteri de desenes professors de Dret Penal, han mantingut la presó preventiva per Junqueras i els seus companys.

El 17 de febrer de 2017 el Tribunal Superior de Justícia de les Balears condemnava Iñaki Urdangarín Liebaert a 6 anys i tres mesos per delictes continuats de prevaricació, de frau a l’Administració Pública, de tràfic d’influències i de dos delictes contra la Hisenda Pública. Urdangarin esquia feliçment, sense haver estrenat cap nit de garjola, perquè ha recorregut la sentencia davant del Suprem. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, en canvi, sense haver estat jutjats, porten moltes nits a la trena.

Tot un exemple d’Estat de Dret, senyors del 155!