Opinió

Qui són “els altres”?

De petita deia “moro” perquè no sabia com anomenar la nova gent que venia a viure a casa. D’adolescent vaig escoltar altres paraules: magrebí, marroquí, musulmà… Tenia un embolic al cap. Quina diferència hi havia entre cadascuna d’elles? Més endavant van venir les famílies. Dones amb túniques i mocadors que cobrien els cabells. Van aparèixer les crítiques, deien que el vel limitava les llibertats de la dona. La meva posició va fluctuar de “hem d’alliberar aquestes dones del vel que les oprimeix” a “és un símbol identitari i religiós que s’ha de respectar sempre que sigui per voluntat pròpia”. I en les dues ocasions creia fermament que estava defensant aquestes dones, amb qui no havia creuat ni una paraula.
Després va venir Sarajevo, on conviuen des de fa segles 3 religions principals: l’ortodoxa, la musulmana i la catòlica. El meu clic i el meu adonar-me que era una ignorant va ser l’agost de 2014, amb 33 anys. Estava caminant pel carrer Fehardija on hi ha una de les mesquites més populars de Sarajevo, la Gazi Husrev-beg, just havia acabat una de les oracions del dia i el carrer es va omplir d’homes que es paraven a fer petar la xerrada. En veure’ls vaig contenir la respiració i iniciar la meva tècnica de pas ràpid i cap baix que havia depurat passant per davant del locutori que hi havia al meu carrer a Cambrils, on l’actitud i mirades del grup d’homes que estaven a les portes del local em provocava un disgust molt considerable. Al carrer Fehardija va ser diferent, jo avançava entre aquella multitud mentre cap d’ells em feia el més mínim cas, no em sentia incòmoda al seu voltant, no hi havia cap sensació de voler despullar-me amb la mirada… A poc a poc vaig anar aixecant la vista, vaig afluixar el pas i vaig sentir pau. Uns dies més tard parlant, ara sí, amb homes i dones de Sarajevo musulmans vaig entendre que la seva religió no tenia res a veure amb el que jo vivia al locutori del meu carrer.
Fent un skype amb els meus pares els comentava que era incòmode quan durant l’estiu venien turistes espanyols a Sarajevo i, en més d’una ocasió, feien un pas enrere i regnava el silenci durant uns segons quan els deia que era de Cambrils (Ah…catalana).  La meva mare em va dir “Això és injust, no saben com ets i ja fan un pas enrere…” i vaig contestar "mama, què fa la gent a casa quan veu algú amb mocador?". Jo aquí m'he d'explicar, tenir paciència, aguantar el pas enrere, perquè sé que després possiblement el faran endavant quan em coneguin. Es fa pesat, a vegades em sento incompresa, a vegades em fa molta ràbia la falta d'empatia. Però entenc que el que desconeixen i el que han viscut i escoltat és totalment diferent a la meva experiència personal.  I algun d’ells, fins que no ho visquin en les seves pells, mai ho entendran. Per tant, sabent que hi ha situacions personals que jo també mai entendré fins que no les visqui en les meves pells, l'únic que puc fer és intentar acceptar i sobretot, sobretot, educar-me per no jutjar.
Alguns dels 5 de Cambrils eren menors. Se'm trenca l'ànima. Van matar, volien matar més. Però no ens quedem aquí. Ells no eren “els altres”. Eren una part de la nostra societat que no volem mirar, però que existeix. Qui són “els altres"? L’esforç per aconseguir viure en respecte i pau ha de ser de tots. Ens uneix el fet d’estimar les nostres famílies, amics i el lloc on vivim: Cambrils.