Opinió

Pell amb pell

Quants turistes són? 11
Són tots espanyols? Sí
(Una espurna de por i mandra per com reaccionaran quan digui “Benvinguts a Sarajevo, sóc l’Anna, la vostra guía. Com heu notat no sóc bòsnia, sóc de Cambrils.” apareix).
Fa 5 dies de l’1 d’octubre. Em costa concentrar-me i procuro no consultar les notícies cada 30 minuts. Preocupada i trista. Trista perquè els meus pares ja van passar una dictadura i no es mereixen passar per aquesta pressió i perquè la meva germana es sent ignorada i impotent davant de l’Estat, d’una manera que no havia vist mai.
Comencem la ruta. Es mostren seriosos. Faig les explicacions, hi poso el cor i bastant d’humor. Deixem enrere el centre del casc antic i entrem a la mesquita de Gazi Husrev-Beg. Parlo del seu funcionament, de l’home que s’enfila al minaret per fer la crida a l’oració i ho convino amb exemples sobre la convivència entre les diferents religions. Els explico que per Pascua el millor amic de la meva parella, el Sejo, va venir a fer el cafè i felicitar la Pascua a la família. El Sejo és musulmà. Que el primer dia després del Ramadà la meva parella, catòlic, es va passar tot el matí felicitant el Bajram als seus amics musulmans. I també com el 6 de gener va matinar per celebrar el Nadal ortodox a casa del seu germà. La seva cunyada és ortodoxa i ell és l’escollit per, tal i com marca la tradició, ser el primer en entrar a la llar, beure una rakija amb la família i, després, donar pas a la resta de convidats. Apareixen els primers somriures. Una de les dones em comenta “com es nota que vius el que expliques, m’agrada molt”. Hem passat la barrera de sospites mútues, ja som un grup relaxat.
Davant l’antiga Sinagoga els parlo del que més m’enamora de les persones que he conegut a Sarajevo: la capacitat de gaudir de les petites coses i del moment present, durant el setge que van patir del 92 al 95 mai sabien si al cap de 2 hores seguirien vius. Començo a veure emoció en alguns ulls. Assenyalant una de les Roses de Sarajevo, les marques que van deixar els morters i que s’han conservat aplicant un colorant vermell, els explico que la ciutadania conviu en pau, alguns d’una manera més tancada i altres més oberta, però que els polítics juguen amb les identitats i toquen tambors de guerra quan s’acosten eleccions. A mesura que continuo l’explicació m’adono de les similituds amb casa nostra. En el grup d’11 turistes i la guía tots ens reconeixem en els ulls de tots.
Acaba el tour, em comenten com els ha agradat que fos precisament jo la seva guia. Marxo feliç i ells també.
Al vespre parlo amb l’Alma, durant la guerra tenia 14 o 15 anys. Li explico la situació a casa i que és molt perillós l’ús de mentides deliberades per imprimir odi cap a qui pensa diferent. Els seus ulls són d’una comprensió que m’espanta, és una comprensió de qui ja ho ha viscut. “Et sents impotent perquè comencen a crear una xarxa de mentides, vols cridar que no és veritat, però no pots i t’acaben odiant, ja no et veuen com un ésser humà” diu l’Alma. Li explico el meu malestar per la meva família. M’entèn. Li explico que l’Estat pot aplicar accions de repressió que no seran tan visibles com agredir a una persona gran però que poden limitar molt les nostres llibertats i que seràn difícils de comunciar a l’exterior o a la resta d’Espanya. M’entèn… I m’entra un calfred.