Opinió

El retorn de la mòmia

En els temps de la Gran Depressió, anys 30, el cinema va esdevenir una eina adient d’entreteniment col•lectiu i un mitjà econòmic d’evasió dels maldecaps del personal. En el gènere del terror, va deixar petjada La Mòmia, en què el gran Boris Karloff, ben cobert de benes, interpretava magistralment el sinistre paper del sacerdot egipci Imhotep.
Atès que Hollywood acostuma a reinventar els clàssics, aquesta pel•lícula va gaudir d’una segona oportunitat, amb força efectes especials i una deriva clara vers un relat d’aventures per passar una agradable tarda de crispetes. L’any 1999 la nova versió de La Mòmia va assolir un èxit espectacular de taquilla, la qual cosa va implicar una continuació l’any 2001: El retorn de la Mòmia, amb bons resultats també.
La política espanyola dels darrers mesos, al voltant del debat d’investidura, tal volta recorda un guió cinematogràfic; amb el benentès que més que terror o aventures, el gènere predominant és l’astracanada típica dels germans Marx. I és que els actors principals: Rajoy, Sánchez, Rivera o Iglesias, no brodaven sengles interpretacions en el plató del Congrés dels Diputats. Però de sobte, al bell mig de la batussa dialèctica, Pablo Iglesias actua com aquells imprudents arqueòlegs del film: ressuscitar la mòmia de la seva maledicció eterna.
L’esment a la calç viva de Felipe González ha fet saltat les patums del PSOE en tromba, com una gegantina tempesta de sorra en ple desert del Sàhara; tots a una, defensant l’obra del seu faraó. Quan el líder de Podemos decideix obrir el sarcòfag de les misèries del felipisme, s’incrementa la tensió i l’espectador, aferrat a la butaca, cal que es prepari per a nous ensurts.
Don Felipe González Márquez va governar Espanya durant 14 anys, del 1982 fins al 1996. Per als més joves, és parlar dels temps de Tutankamon; en canvi els seus incondicionals el veneren com si fos Amon-Ra. Malgrat llur entusiasme, van un pèl curts de memòria, perquè la tomba del gran Isidoro (renom de Felipe a la clandestinitat) no guarda aixovars funeraris dignes dels millors museus. No cal ser un acreditat egiptòleg per descobrir i fer memòria d’una deixa tan inquietant com aquells passadissos de la piràmide de Tierra de Faraones.
Ara es compleixen 30 anys de l’esperpèntic referèndum de l’OTAN. El neutralisme militant que reivindicaven des de l’oposició amb el lema “OTAN de entrada No” es va girar com un mitjó: una pregunta més complicada que qualsevol jeroglífic va servir per continuar dins aquella aliança militar. Paral•lelament, ens van obsequiar amb unes polítiques econòmiques tan poc socialistes que van provocar que la UGT, el sindicat germà del PSOE, acabés convocant la primera vaga general de la democràcia.
El rosari d’afers vergonyants d’aquelles èpoques és més llarg que la imponent avinguda d’esfinxs del temple de Luxor: Filesa, amb el finançament irregular del PSOE; afer Juan Guerra, el de l’enriquiment miraculós del germà del vicepresident Alfonso Guerra o el cas Roldán. Sí! Juan Roldán, flamant director general de la Guàrdia Civil que va falsificar el seu currículum, que es va ventilar els diners del Col•legi d’Orfes del Cos, que va desaparèixer davant dels nassos del ministre d’interior Asunción i que va ser detingut a Laos, en una escena digna de la Pantera Rosa i l’inspector Clouseau. També esmentar la impactant fotografia del senyor Mariano Rubio, el governador del banc d’Espanya, entrant a la garjola per tràfic d’influències; o la del ministre de defensa Narcís Serra, defenestrat per l’afer d’espionatge del CESID.
I el clímax dels escàndols del llegat polític de Felipe González va ser el tema del GAL, una fosca trama de terrorisme d’estat que apuntava al mateix president com el famós senyor X de les indagacions del jutge Baltasar Garzón. La trobada accidental de les restes, enterrades en calç viva, van destapar un episodi criminal inadmissible en un regim democràtic: segrest, tortura i assassinat de Lasa i Zabala, dos presumptes etarres.
Aquestes referències d’Iglesias al Parlament espanyol han despertat la mòmia de Felipe González. Això sí, a diferència del sacerdot Imhotep, presoner des de feia milers d’anys en un sarcòfag hermètic, aquesta altra mòmia ha estat vivint del mòmio: conseller independent de Gas Natural per 126.500 euros bruts a l’any de l’any 2010 al 2014.
Les cerimònies fúnebres de l’Egipte faraònic prescrivien enterrar els dignataris amb aliments per assegurar el trànsit a l’altra vida. En els rituals polítics espanyol assegurem el benestar dels exgovernants amb les famoses portes giratòries que condueixen del poder polític a una confortable butaca en qualsevol consell d’administració de grans empreses on resten respectables mòmies esperant llur retorn. La llista és molt llarga, altrament qui més pot rivalitzar amb González és una altra mòmia vivent: José Maria Aznar.