Temeraris
Les primeres setmanes de gener, igual que floreix lametller, floriran candidats i candidatures per presentar-se a lAjuntament. És la mateixa cançó que els ciutadans hem de sentir cada quatre anys. Algú sha de presentar, això és ben cert, però les eleccions municipals arriben en un moment en què el ciutadà nestà fart de polítics i política, de sobres i imputacions, de mentides i falses promeses, de pocavergonyes i apoltronats.
Quan surti el present article, algunes candidatures ja shauran fet públiques, daltres estaran a punt de caure i alguna potser no arribarà a reeixir, però entre uns i altres hi podria haver 10 candidats a alcalde o alcaldessa, 200 candidats a regidors i 30 candidats a suplents.
La rumorologia daquestes setmanes és dallò més sorprenent: ciutadans que asseguren que els festegen tots els partits, candidats que no troben gent per fer la llista i que hi acabaran posant el cunyat, el sogre i el fill per tal domplir, candidats que no els coneix ningú tret dels seus veïns descala, candidats sortits dun barret de copa...
Afloren alguns tripijocs i pressions que alguns exerceixen per tal de vetar o promoure determinades persones... tot un exemple de democràcia i transparència que els ciutadans aplaudim a cor què vols i que fan augmentar lentusiasme i admiració per aquells ciutadans tan honestos que es passegen per les llistes electorals, i tant hi fa que en edicions passades potser ho fessin en llistes diferents.
Veient lelenc de candidats i potencials candidats, serà igual qui es presenti i serà igual a qui es voti. Així de cru ho veig i cap opció em predisposa a tenir una mica desperança. Surti qui surti i surti la composició que surti, hi perdrem tots. I mexplicaré:
El que sembla més segur és que no hi haurà un partit que obtingui majoria i caldrà pactar. I quan es pacta, no es pacta un govern, sinó petites parcel·les que cada partit intenta protegir. Si són molts els partits que entren al govern, les batalles parcel·làries seran encara més sorolloses.
Confeccionar la llista en base a les amistats i en base a les pressions internes o externes i a la manca defectius reals és, deixeu-me dir-ho finament, una temeritat. També és una temeritat anar a votar un partit perquè és el meu de tota la vida, sense tenir ni idea de qui es presenta i què representa, o anar a votar moguts per la idea de venjança o com a sistema de protesta.
Hem de pensar que el nostre vot serveix per decidir moltes coses, a part de qui seu a les poltrones de la sala de plens: si sopta per unes inversions o unes altres, si la representació del nostre municipi serà més o menys efectiva ens els òrgans supramunicipals (Consell Comarcal i Diputació), si se sabrà gestionar pressupostos milionaris, si se sabrà negociar amb bancs o atreure inversions...
Hauríem danar a votar amb responsabilitat, malgrat que no sóc el més indicat per reclamar responsabilitat als meus conciutadans, quan a quatre mesos escassos de les eleccions encara no sé si finalment mhauré de quedar a casa, desencisat com estic davant del panorama que sens presenta.
Quan surti el present article, algunes candidatures ja shauran fet públiques, daltres estaran a punt de caure i alguna potser no arribarà a reeixir, però entre uns i altres hi podria haver 10 candidats a alcalde o alcaldessa, 200 candidats a regidors i 30 candidats a suplents.
La rumorologia daquestes setmanes és dallò més sorprenent: ciutadans que asseguren que els festegen tots els partits, candidats que no troben gent per fer la llista i que hi acabaran posant el cunyat, el sogre i el fill per tal domplir, candidats que no els coneix ningú tret dels seus veïns descala, candidats sortits dun barret de copa...
Afloren alguns tripijocs i pressions que alguns exerceixen per tal de vetar o promoure determinades persones... tot un exemple de democràcia i transparència que els ciutadans aplaudim a cor què vols i que fan augmentar lentusiasme i admiració per aquells ciutadans tan honestos que es passegen per les llistes electorals, i tant hi fa que en edicions passades potser ho fessin en llistes diferents.
Veient lelenc de candidats i potencials candidats, serà igual qui es presenti i serà igual a qui es voti. Així de cru ho veig i cap opció em predisposa a tenir una mica desperança. Surti qui surti i surti la composició que surti, hi perdrem tots. I mexplicaré:
El que sembla més segur és que no hi haurà un partit que obtingui majoria i caldrà pactar. I quan es pacta, no es pacta un govern, sinó petites parcel·les que cada partit intenta protegir. Si són molts els partits que entren al govern, les batalles parcel·làries seran encara més sorolloses.
Confeccionar la llista en base a les amistats i en base a les pressions internes o externes i a la manca defectius reals és, deixeu-me dir-ho finament, una temeritat. També és una temeritat anar a votar un partit perquè és el meu de tota la vida, sense tenir ni idea de qui es presenta i què representa, o anar a votar moguts per la idea de venjança o com a sistema de protesta.
Hem de pensar que el nostre vot serveix per decidir moltes coses, a part de qui seu a les poltrones de la sala de plens: si sopta per unes inversions o unes altres, si la representació del nostre municipi serà més o menys efectiva ens els òrgans supramunicipals (Consell Comarcal i Diputació), si se sabrà gestionar pressupostos milionaris, si se sabrà negociar amb bancs o atreure inversions...
Hauríem danar a votar amb responsabilitat, malgrat que no sóc el més indicat per reclamar responsabilitat als meus conciutadans, quan a quatre mesos escassos de les eleccions encara no sé si finalment mhauré de quedar a casa, desencisat com estic davant del panorama que sens presenta.