Opinió

Una nova legitimitat

L’actual multicrisi d’imprevisibles conseqüències no és pas pitjor que moments històrics relativament recents, com la Guerra Civil i la llarga postguerra. Les cruïlles històriques com la que vivim tenen aquest component d’indefinició del futur, per això és sà mirar endarrere per relativitzar i desmuntar els demagogs apocalíptics. Vivim en una crisi del model econòmic, que coincideix amb una crisi de representativitat de les institucions que ha provocat que la societat civil prengui consciència de la seva capacitat. A finals de 1990 la gent de les Terres de l’Ebre ens van donar una lliçó sobre la força de la presa de consciència de la població. A nivell d’Espanya, les mobilitzacions contra la segona Guerra de l’Iraq el 2003 van ser un èxit sense precedents de convocatòria, però un fracàs en la seva voluntat de reconduir la política d’un PP enrocat, propi d’un partit d’herència franquista. L’impacte de l’11-M i l’escandalosa manipulació del govern de José María Aznar, ens va fer sortir al carrer d’una manera massiva però sense continuïtat. El govern PSOE a Espanya i la creació del tripartit d’esquerres a Catalunya, van contradir el tòpic que els carrers només s’omplen de manifestants amb governs de dretes. Les retallades de l’Estat del Benestar recomanades pels agents econòmics europeus i mundials estan trencant l’ascensor social propi de qualsevol sistema democràtic. Cada dia ens resulta més evident la supeditació del poder polític als mercats financers, amos i senyors d’una classe política que actuen de titelles. A Catalunya aquestes evidències han anat acompanyades d’assimilar la situació d’espoli fiscal, a més de constatar una ofensiva recentralitzadora en tota regla. Les onades de consultes ciutadanes sobre la independència de Catalunya van resultar un preàmbul de l’ambient de conscienciació nacional que vivim avui. La Diada de 2012 va ser històrica pel volum de manifestants i perquè una sola manifestació va provocar la convocatòria d’unes eleccions. El grau de legitimació de la ciutadania és enorme.
El procés d’independència de Catalunya trencarà el mapa d’aquella sacrosanta Espanya de Felip V, però a més situa la ciutadania com un agent polític real. El grau d’incidència, però, d’aquest actiu està per veure. Hi ha molts catalans que el dia 9 de novembre votarem sí, però que no volem repetir un model d’estat com l’espanyol. Ens trobem immersos en un procés de revolució democràtica pròpia, ens hem cregut les nostres potencialitats. Ja veurem si altre cop ens acontentarem amb allò que la partitocràcia decideixi per nosaltres. Els propers mesos ens cal no perdre la calma i no amollar. En el cas que l’Estat espanyol prohibís el referèndum, el ridícul davant la comunitat internacional seria monumental i moralment seria una victòria per als partidaris de votar. En un municipi com el nostre que ha rebut onades migratòries d’altres indrets de l’Estat, és bàsic normalitzar que d’aquí poc votarem el nostre futur. No és una consulta contra una part de la població, sinó a favor d’un estat més democràtic. L’esperançador projecte de futur de Catalunya és una excepció en el panorama de l’Europa del sud, on patim l’austericidi que imposa la troika i que està suposant un empobriment de la classe mitjana. La societat està canviant i crec que no suportaria mimetitzar la corrupció i la manca de transparència de l’Estat espanyol. Tot això no es farà sol, i no serà per voluntat d’un Mas o el Junqueres de torn, sinó que passa per obligar-nos a ser part activa del canvi.