Un 2 de març de 1974, amb un país entretingut amb Cruyff i el concurs Un dos tres, a la presó Model (el nom és també d’acudit dolent) de Barcelona es garrotava un xicot de 25 anys. La sordidesa del lloc, la sala de paqueteria, trencava aquella atmosfera solemne que tradicionalment acompanyava les execucions; alhora, la poca traça del botxí, que havia viatjat des de Madrid, va perllongar, de manera inhumana, l’agonia del condemnat.

El dia abans, el consell de ministres dels divendres havia cursat el sinistre enterado, curiós mot que emmascarava una imminent execució; en aquesta sessió hi va participar José Utrera Molina, ministre secretari general del Movimiento, sogre de l’inefable ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón (casualitats de les casualitats). L’única persona que podia indultar el jove barceloní era el Generalísimo. Es diu que va ordenar que no se’l molestés aquella nit; es veu que no tenia el dia i no estava per magnanimitats.

Franco se’n va anar a dormir convençut que aquell malfactor no es mereixia altra cosa. De fet havia estat justament (sic) condemnat en un consell de guerra sumaríssim, amb totes les garanties que oferia el règim. Un tribunal militar s’havia reunit en plenes vacances de Nadal per enllestir un procés. La població havia quedat astorada del magnicidi del 20 de desembre contra Carrero Blanco, la mà dreta del Centinela de Occidente i calia demostrar força i no feblesa. Veure el cotxe del president esclafat en un pati després d’haver volat pels aires no era la millor imatge de fermesa que es podia donar a Europa.

La solidesa del règim romandria restaurada amb una sentència exemplar; certament va ser exemplar, si hom vol dir que es va anar per feina. En un dia es va fer el judici, la deliberació i la lectura de la sentència; amb la pausa sagrada de 2 hores per dinar. El fiscal militar, Carlos Rey González, que va redactar la pena capital ara exerceix d’advocat i la senyora Alicia Sànchez Camacho gaudeix dels seus professionals serveis en l’afer tan celebrat del Método 3 (micros dins gerros de flors) un guió digne de Mortadelo.

Amb menys de vuit hores, la justícia castrense (o millor, castrada) va tenir-ne prou per considerar que Puig Antich havia matat a boca de canó un policia. Els fets van passar en un portal del barri de l’Eixample de Barcelona el 25 de setembre de 1973. En la porteria del carrer Girona, número 70, es va parar una trampa policial sobre El Metge (àlies de Salvador) i en el transcurs de la detenció va resultar mort el subinspector Francisco Anguas Barragán i greument ferit l’activista del MIL. Hi havia pressa i el règim franquista no estava per la tasca d’entendre allò de Montesquieu, la separació dels tres poders, ni tampoc la màxima llatina in dubio pro reo.

Els advocats de Salvador van veure com aquell procés era un simulacre de justícia. La sentència ja estava dictada abans de començar el consell de guerra a la seu de Capitanía Militar, a tocar del monument a Colom.

En tota la causa contra Salvador s’albiraven jocs de mans més propis de tafurs que no pas de servidors de la justícia. D’antuvi, el cas corresponia a la justícia ordinària, però hi va haver ordres que passés a la justícia militar; és a dir, sinònim de farsa amb toga. Mai es van permetre testimonis del personal de l’Hospital Clínic, on es va certificar la mort de l’agent, que poguessin contradir la versió oficial. La necròpsia no es va realitzar dins l’hospital, que gaudia d’un institut anatòmic forense; el millor indret per elaborar una autòpsia i un informe a gust del consumidor era la comissaria de policia. En la reconstrucció dels fets es va considerar innecessària la presència de la defensa, hi havia el perill que es desmuntés tot el relat acusatori. La confessió de Salvador, signada a l’hospital amb la mandíbula destrossada per un tret, es va considerar prova de càrrec; res de qüestionar-se les dificultats del ferit per explicar-se tan bé en un redactat de 8 folis. Tampoc el jutge militar va acceptar efectuar proves de balística per acreditar si els projectils que havien causat la mort de l’agent provenien de l’arma de Salvador; l’argument que els membres dels tribunals eren experts en armament va resultar definitiu!

El 8 de gener de 1974 era condemnat a la pena capital per un tribunal militar, com a autor material de la mort de l’agent. Aquest havia rebut, com a mínim, cinc impactes de bala, però de l’arma del jove anarquista només dos trets l’havien tocat.

Tots els intens desesperats d’aconseguir un indult van xocar amb l’arbitrarietat franquista i cap instància internacional o nacional, política, cultural o religiosa va poder aturar la macabra feina d’Alfonso López Sierra, manobre a l’atur i botxí en nòmina, un fred dissabte 2 de març, poc abans de 3/4 de 10 del matí. Res d’un afusellament a camp obert a trenc d’alba, com corresponia en les condemnes dictades per consells de guerra; calia aplicar el garrot vil per donar un caire més medieval a tot plegat.

Ja han passat 40 anys de tot plegat; les germanes de Salvador lluiten amb una tossuderia admirable per la revisió del judici, un veritable crim d’Estat. Malgrat les contrastades proves de les irregularitats comeses, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional han desestimat tots els recursos per reobrir el cas. La Llei d’Amnistia de 1977 va ser una jugada mestra per assegurar als responsables de tortures i assassinats del règim franquista, amb llurs hereus polítics, una total impunitat, acomboiats amb la tan lloada i exemplar transició espanyola. Tanmateix, la rehabilitació de Puig Antich continua garrotada.