Aquesta setmana, en això que anomenem xarxa social, va caure a les meves mans la intervenció d’un nen, adolescent de 13 anys, en què parlava de la seva educació. En aquesta intervenció deia que els seus pares havien decidit treure’l de l’escola perquè estudiés d’una forma diferent als nou anys.

Realment era clarificador. Començava alliçonant els adults per tenir tanta pressa perquè ells, els nens i nenes, aprenguin i facin coses que nosaltres, els adults, no hem estat capaços de fer per la raó que fos. Això ho plasmava amb una pregunta que li havien fet diverses vegades: i tu què vols ser quan siguis gran? Realment deia que era una pregunta incoherent, ja que quan ets petit no saps què vols ser de gran. A més comentava, i això em va quedar, que un nen quan vol ser gran vol ser feliç. Recordeu quan ho pensàvem? Però el món adult diu tot el que has de fer per arribar a ser feliç quan siguis gran! Quin gran error! Ja que no aprofitem el que tenim! Ells ja són feliços! Som nosaltres els que intentem que siguin qui no són, que facin el que no fan i quan els deixem expressar menystenim el que diuen, a no ser que encaixi amb allò que nosaltres creiem que és el que haurien de pensar, sentir o fer.

Després començava a parlar del que ha d’incloure l’educació: la felicitat, òbviament i enumerava també: la salut, la seguretat, el coneixement de la natura, entre d’altres. Penseu que aquests elements es tenen en compte des de l’escola? Clarament hi ha altres prioritats.

És interessant pensar en totes les qüestions que estan resoltes de fa tant de temps que s’han quedat encarcarades en el temps i no evolucionen i només fem que repetir. Qüestionem-nos, interroguem-nos, investiguem i −per què no− experimentem amb les coses que podem fer i no fem! Siguem valents i atrevim-nos a ser feliços!