La recent visita de Don Mariano Rajoy a la Casa Blanca ha servit als amics de la Marca España per treure molt de pit. Si hem de fer cas de la premsa addicta o propera al PP, la trobada ha estat un autèntic èxit. L’ABC i La Razón, enduts per un entusiasme digne de l’enyorat NODO, coincidien amb un idèntic titular: “Obama elogia el gran liderazgo de Rajoy”. En canvi, El Mundo, poc sensible a les efusives encaixades de la Sala Oval, remarcava amb grans lletres “Obama señala a Rajoy que el paro es aun el gran desafio”.

En aquest viatge de gran projecció mundial, el president espanyol no va gaudir dels serveis d’intèrpret de la poliglota Ana Botella, la qual cosa va ser una llàstima, perquè la l’alcaldessa de la Villa y Corte té un acreditat domini de la llengua del William Shakespeare. Les escasses competències de Rajoy, en idiomes i en tantes altres matèries, s’haguessin vist dissimulades amb un impagable “relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor”.

De totes maneres, aquest encontre tan significatiu s’ha fet esperar un parell d’anys. Vaja! poc més que les llistes d’espera del sofert ciutadà a la Seguretat Social. Pel que sembla, l’agenda del president dels Estats Units no trobava cap petit espai de 60 minuts per encabir-hi l’encontre amb el senyor Rajoy. La rossa primera ministra danesa, Helle Thorning-Schmidt, mundialment famosa per engelosir la primera dama en el funeral de Nelson Mandela, no ha hagut d’esperar tant de temps, perquè ja va estar a la Casa Blanca el 24 de febrer de 2012, només 4 mesos i escaig d’haver assolit el càrrec. Ara bé, en Rajoy òbviament no té els encants de la danesa, ni el regne d’Espanya és el regne de Dinamarca.

Barack Obama fa poc més d’un any lluitava per guanyar-se de nou la confiança del poble nord-americà; el seu contrincant republicà, Mitt Romney, en un debat televisat havia esmentat el cas d’Espanya com un exemple ben negatiu en matèria de despesa pública. Qualsevol assessor amb un dit de front li hagués aconsellat que l’encontre amb Don Mariano era poc escaient enmig de la dura campanya a les eleccions presidencials del 6 de novembre; aleshores, la situació financera espanyola era molt galdosa, perquè amb una prima de risc alarmant s’amenaçava amb un rescat financer com en el cas grec.

Tot allò bo es fa esperar. A la fi, Mariano Rajoy ha aconseguit fer-se la foto amb l’amic americà; alhora, una colla de periodistes àulics, com l’inefable Paco Marhuenda, han brandat amb fervor el botafumeiro a tot drap. Tot plegat, una gran ensarronada, per fer creure que gaudim d’un gran estadista, gairebé a l’alçada del mític Aznar, el de les cames sobre la taula, al costat de Bush i Blair, en la famosa trobada de les Açores l’any 2003.

Ara bé, resulta un pèl sospitós constatar com la visita del president espanyol ha estat totalment ignorada pels grans diaris de referència dels Estats Units. Ni el New York Times, ni el Washington Post ni el Wall Street Journal han reservat un raconet de la portada per il·lustrar l’encaixada cordial; tampoc en les pàgines interiors, ni tan sols en la secció de passatemps o la d’humor.

Certament, fer-se el fatxenda als Estats Units, amb un índex d’atur del 26% quan allí no passen del 7%, resulta còmic. Anar de milhomes, amb unes previsions macroeconòmiques del creixement del PIB del 0,3% és digne d’un guió del Germans Marx perquè caldrien 60 anys per acabar amb l’atur.

Anys enrere, un anunci publicitari per promoure el consum de suc de fruita entre la quitxalla va fer forat en l’imaginari popular: un escarransit infant era protegit dels busca-raons per un cosí ben plantat que els foragitava en un plis-plas. L’excursió de Rajoy a terres americanes, per obtenir uns quants copets a l’esquena, esdevé un versió actualitzada del Primo de Zumosol.