Opinió

Barcelona, del Cobi a Bollywood

La majoria de lectors granadets encara recorden aquell quiso planxat que va simbolitzar les alegries olímpiques del 92. El Cobi fóra simpàtica icona de la ciutat que va aprofitar els Jocs Olímpics per guanyar-se un lloc de privilegi en els destins turístics de tota classe de clientela: des dels creueristes del “shopping in Paseo de Gracia” als disciplinats japonesos que fan cua a la Pedrera, als despistats ianquis que confonen les Rambles amb Jalisco.
La marca Barcelona estira molt i esdevé un reclam potent; a desgrat dels perills de morir d’èxit. Veus expertes ho assenyalen: aglomeracions a les zones més emblemàtiques, turisme de garrafa, abús de miccions a la via pública, preus estratosfèrics per menús de qualitat dubtosa... Altres opinions consideren que esdevé un gran parc temàtic per al visitant i curiosament ofereix una faceta molt més hostil per al ciutadà normalet.
En els temps tan complicats que patim, el cap i casal de Catalunya viu més que mai la cruesa de les desigualtats i de l’exclusió social: drapaires, pidolaires, gent sense sostre, avis desatesos... Sortosament, una colla d’entitats fan mans i mànigues perquè la situació no es torni insostenible o explosiva; simplement, cal recordar l’allau de voluntaris que van fer possible arreplegar milers de quilograms de menjar per atendre les necessitats urgents de molts catalans, bona part d’ells barcelonins.
Pot resultar depriment per a unes autoritats haver de recórrer a la solidaritat ciutadana en la vila del disseny i del “Posa’t guapa”. El Gran Recapte pel Banc d’Aliments és un exercici força reeixit en dades nadalenques, però resulta poc glamurós i engrescador.
Per tot plegat, l’obsequiós capteniment de les autoritats catalanes envers uns multimilionaris del país de Gandhi, que van tenir a bé casar-se a la capital catalana, és digne del millor relat de les Mil i una nits.
La despesa de 65 milions d’euros, 500 convidats al sopar, la comitiva règia de 120 majordoms, la posada en escena amb cavalcadura inclosa, el canvi en l’horari de les fonts de Montjuic o 150 quilos de pólvora van ser alguns dels elements de la festassa que va durar tres dies. El Museu Nacional d’Art de Catalunya es va convertir, per art de la làmpada meravellosa de Simbad, en el teló de fons del fastuós banquet de noces de Lakshmi Mittal, neboda de la nissaga hindú de magnats de l’acer. El president Mas i l’alcalde Trias van sacrificar-se pel bé comú; en lloc de marxar de pont van exercir de figurants de luxe brindant amb Dom Perignon per la felicitat dels nuvis.
Malauradament, sempre es troben envejosos i gent roïna. Alguns blasmaven que s’havia tancat el MNAC al públic per satisfer capritxos de ric; altres que tot aquell devessall de luxe era gairebé ofensiu en un marc de crisi i privacions; uns tercers, de manera demagògica, fabulaven amb la quantitat de menjar que es podria comprar per Càritas amb els 30.000 euros de cost del xampany francès.
Més enllà dels acudits subversius sobre si uns omplen copes amb Dom Perignon i altres ofeguen llurs penes amb Don Simón, el fet irrefutable és que la boda ha permès recuperar la il·lusió per Barcelona. Fa 21 anys el Cobi s’enlairava volant pels cels de l’estadi; ara l’orgull col·lectiu i festiu ha tornat. La nostra Barcelona s’ha reencarnat en un immens plató de Bollywood!