Socarrimats, mai cremats!
Amb il·lusió −mític mot de Mas, el president− milers de pares han vist endegar el nou curs escolar 2013-2014. Tornar a la rutina i als horaris esdevé un alliberament per a molts progenitors, esgotats de les vacances de la mainada.
Enguany, linici de les classes ha coincidit lendemà de la Diada i de lèxit esclatant −amb perdó de la mayoría silenciosa− de la cadena per la Via Catalana. Per un cop, sense que serveixi de precedent, els informatius no han obert les emissions amb les recurrents estampes de quitxalla entrant a lescola, de declaracions irrellevants dalumnes, pares, directors i sindicalistes vitalicis, amb imatges virtuals de centres ben empolainats. És dagrair que les estelades, els gegants, les mans agafades i la festa reivindicativa de lOnze de Setembre acaparessin latenció dels periodistes en lloc de les suades imatges de cada any.
I per damunt de tot, gràcies a la Cadena per la Independència, els docents shan estalviat escoltar les insofribles tertúlies dels quatre savis danar per casa que pul·lulen pels dials radiofònics i els estudis de TV3 o 8TV; de fet, acaba sent molt carregós constatar com cada setembre es repeteixin les mateixes bajanades duna banda diconoplastes que han vist menys escoles que els de Gandia Shore: les vacances escolars són massa llargues; per què no es comencen les classes el primer dia de setembre; que els mestres viuen molt bé, bla, bla, bla.
A desgrat de la realitat virtual dels nostres grans mitjans, hi ha vida a Catalunya més enllà del dret a decidir, de la independència, el federalisme, lautonomisme o del referèndum dEscòcia. No sabem si en lesdevenidor serem un nou estat de la Unió Europea o amb la independència vindran les 10 plagues bíbliques, com profetitza la Sánchez Camacho de la Camarga.
El dia 12 de setembre les joves generacions de catalans shan trobat amb un sistema educatiu públic cada cop més llardós, víctima propiciatòria de les tisores pressupostàries del senyor Mas Colell. Si un professor cau malalt, no apareix cap substitut fins passat mig mes; si es massifiquen les aules i disminueixen els professors, cap problema que els nens ja estan guardats i no molesten pels carrers; si la canalla amb necessitats educatives especials o daula dacollida es queda arraconada, santa paciència que és una virtut molt nostrada; si els ajuts i les beques desapareixen, la culpa és de la Unió Europea, el dèficit fiscal amb Espanya o del Tripartit malbaratador; si les taxes universitàries senfilen, que només estudiïn els de casa bona; si es fan contractes d1/3 de jornada per tot lany, millor això que estar a latur. Sospitosament, aquest panorama gens encisador no treu la son a les patums mediàtiques del Principat. És molt més lluït parlar duna futura Catalunya on els gossos es lligaran amb llonganisses.
Basté, Cuní, Barbeta, Sanchís, Sala i Martín, Rahola i tot lestol dopinadors professionals, només toquen a sometent quan els soferts ensenyants tenen la gosadia de fer alguna vaga testimonial. Llavors baixen del cel dels mitjans deformatius llamps i focs. Uns docents cansats del deteriorament constant de llurs condicions de treball, amb una disminució de més del 25% de poder adquisitiu real des de 2008 i dun augment de la càrrega lectiva, no tenen cap dret. Són uns dropos, no dominen les noves tecnologies, no es reciclen, fan classes amb la pissarra, no són dinàmics, no saben motivar la jovenalla, no... I el pitjor de tots els mals: són funcionaris! Tenen la feina assegurada, la qual cosa és un delicte capital en un país curull daturats.
Aquest retrat sinistre dels professionals de la docència ha estat alimentat per una colla de teòrics experts que mai han donat classe o de polítics mediocres que són consellers per quota de partit.
Tanmateix, la senyora Irene Rigau, la consellera dEnsenyament del govern dels millors en retallar i escapçar, ha trobat la sopa dall de tot plegat. Sense que li caiguin els anells, ha inaugurat el seu curs polític a la Cadena Ser amb unes reflexions dignes dels millors humoristes: La immensa majoria acaba el curs cansat, però no cremat. Ens podem socarrimar, però no cremar.
No cal ser cap Newton per dubtar que algú se socarrimi des del cotxe oficial i des dels confortables despatxos de la Via Augusta; però un professor amb 33 alumnes per grup en barracons-saunes i amb les hormones bullint, quan sacaba el curs al finals de juny té tot el dret del món a sentir-se cremat, digui el que digui lHonorable Consellera.
Enguany, linici de les classes ha coincidit lendemà de la Diada i de lèxit esclatant −amb perdó de la mayoría silenciosa− de la cadena per la Via Catalana. Per un cop, sense que serveixi de precedent, els informatius no han obert les emissions amb les recurrents estampes de quitxalla entrant a lescola, de declaracions irrellevants dalumnes, pares, directors i sindicalistes vitalicis, amb imatges virtuals de centres ben empolainats. És dagrair que les estelades, els gegants, les mans agafades i la festa reivindicativa de lOnze de Setembre acaparessin latenció dels periodistes en lloc de les suades imatges de cada any.
I per damunt de tot, gràcies a la Cadena per la Independència, els docents shan estalviat escoltar les insofribles tertúlies dels quatre savis danar per casa que pul·lulen pels dials radiofònics i els estudis de TV3 o 8TV; de fet, acaba sent molt carregós constatar com cada setembre es repeteixin les mateixes bajanades duna banda diconoplastes que han vist menys escoles que els de Gandia Shore: les vacances escolars són massa llargues; per què no es comencen les classes el primer dia de setembre; que els mestres viuen molt bé, bla, bla, bla.
A desgrat de la realitat virtual dels nostres grans mitjans, hi ha vida a Catalunya més enllà del dret a decidir, de la independència, el federalisme, lautonomisme o del referèndum dEscòcia. No sabem si en lesdevenidor serem un nou estat de la Unió Europea o amb la independència vindran les 10 plagues bíbliques, com profetitza la Sánchez Camacho de la Camarga.
El dia 12 de setembre les joves generacions de catalans shan trobat amb un sistema educatiu públic cada cop més llardós, víctima propiciatòria de les tisores pressupostàries del senyor Mas Colell. Si un professor cau malalt, no apareix cap substitut fins passat mig mes; si es massifiquen les aules i disminueixen els professors, cap problema que els nens ja estan guardats i no molesten pels carrers; si la canalla amb necessitats educatives especials o daula dacollida es queda arraconada, santa paciència que és una virtut molt nostrada; si els ajuts i les beques desapareixen, la culpa és de la Unió Europea, el dèficit fiscal amb Espanya o del Tripartit malbaratador; si les taxes universitàries senfilen, que només estudiïn els de casa bona; si es fan contractes d1/3 de jornada per tot lany, millor això que estar a latur. Sospitosament, aquest panorama gens encisador no treu la son a les patums mediàtiques del Principat. És molt més lluït parlar duna futura Catalunya on els gossos es lligaran amb llonganisses.
Basté, Cuní, Barbeta, Sanchís, Sala i Martín, Rahola i tot lestol dopinadors professionals, només toquen a sometent quan els soferts ensenyants tenen la gosadia de fer alguna vaga testimonial. Llavors baixen del cel dels mitjans deformatius llamps i focs. Uns docents cansats del deteriorament constant de llurs condicions de treball, amb una disminució de més del 25% de poder adquisitiu real des de 2008 i dun augment de la càrrega lectiva, no tenen cap dret. Són uns dropos, no dominen les noves tecnologies, no es reciclen, fan classes amb la pissarra, no són dinàmics, no saben motivar la jovenalla, no... I el pitjor de tots els mals: són funcionaris! Tenen la feina assegurada, la qual cosa és un delicte capital en un país curull daturats.
Aquest retrat sinistre dels professionals de la docència ha estat alimentat per una colla de teòrics experts que mai han donat classe o de polítics mediocres que són consellers per quota de partit.
Tanmateix, la senyora Irene Rigau, la consellera dEnsenyament del govern dels millors en retallar i escapçar, ha trobat la sopa dall de tot plegat. Sense que li caiguin els anells, ha inaugurat el seu curs polític a la Cadena Ser amb unes reflexions dignes dels millors humoristes: La immensa majoria acaba el curs cansat, però no cremat. Ens podem socarrimar, però no cremar.
No cal ser cap Newton per dubtar que algú se socarrimi des del cotxe oficial i des dels confortables despatxos de la Via Augusta; però un professor amb 33 alumnes per grup en barracons-saunes i amb les hormones bullint, quan sacaba el curs al finals de juny té tot el dret del món a sentir-se cremat, digui el que digui lHonorable Consellera.