La Catalunya Sud també té història
Lany 1996 sinaugurava el Museu dHistòria de Catalunya amb tota la fanfàrria de lèpoca Pujol. Després de 300 anys damagar-nos el relat del propi passat, lobjectiu dacostar els catalans a les claus de llur història era molt encomiable. Dissortadament, aviat es van advertir lamentables forats negres en aquell lloable esperit didàctic. Obviar el sagnant Setge de Cambrils de 1640, en el marc dels episodis de la Guerra dels Segadors, reforçava aquella idea que la Catalunya acabava una mica més avall de Sitges.
La política de ladministració autonòmica sovint ha alimentat la sospita dun centralisme barceloní que també arribava a la construcció esbiaixada de limaginari col·lectiu. Ara podem gaudir dels Parcs Naturals del Montsant i de la Serra de Llaberia; però la intenció inicial dels governants era omplir-lo de ferralla eòlica, amb una absoluta manca de sensibilitat envers els valors paisatgístics i ambientals del territori. Per reblar el clau es volia empastifar la Cubeta de Móra amb una central tèrmica de fuel amb quatre monstruoses xemeneies de 100 metres (la polèmica ENROM). Només lacció decidida de la gent del Priorat i les Terres de lEbre va aconseguir despertar els dirigents del somni duna Arcàdia catalana que quedava reclosa entre Puigcerdà, el Montseny, Montserrat i lEmpordà.
Malgrat els seculars greuges, instal·lar-nos en la cultura de la queixa o del victimisme no porta enlloc. És hora de reivindicar la nostra aportació a la construcció de Catalunya, sense cap sentiment dinferioritat i encara més en lactual context, en què el sobiranisme guanya espai públic dia rere dia.
Els promotors de la campanya Tarragona 300 anys docupació 300 anys de resistència han sabut ressaltar en positiu limportant paper dels nostres avantpassats en la lluita contra el jou borbònic. En el marc commemoratiu dels 300 anys de la Guerra de Successió a Tarragona, es va organitzar la xerrada La resistència antiborbònica a les comarques del Camp. Qui escriu va gaudir de loportunitat dexplicar el paper clau de les nostres comarques en els darrers anys i mesos del conflicte entre el poderós exèrcit de les Dues Corones (França i Espanya) contra les migrades forces duns obstinats catalans que no volien acotar el cap davant Felip V.
A la sala dactes de lAjuntament de Tarragona, plena de gom a gom, vaig desglossar com un estol de guerrillers van impedir durant anys lèxit militar de lexèrcit borbònic, malgrat un context internacional desfavorable (el Tractat dUtrecht i la vergonyosa traïció anglesa). Els germans Nebot de Riudoms, amb Pere Joan Barceló de Capçanes i tants daltres, van lluitar des del Camp, el Priorat, la Conca, les muntanyes de Prades i Tivissa-Vandellòs. També es va donar la batalla de Torredembarra, en què els borbònics es van acarnissar contra els soldats catalans presoners, de manera molt similar a limpagable marquès de Los Vélez amb els cambrilencs indefensos del 1640. Un cop acabada la guerra, aplicat el Tractat de Nova Planta i creat el cos repressor dels Mossos dEsquadra, encara quedaven centenars de guerrillers repartits per les muntanyes a lespera duna nova ofensiva. Les tropes de Carrasclet van lluitar fins a lany 1720 i van preferir lexili a la submissió.
Tampoc va claudicar Francesc Castellví i Obando, fill de Montblanc, que va lluitar valerosament en el setge de Barcelona; des de lexili austríac va escriure Narraciones históricas una obra cabdal per entendre la lluita catalana i els tripijocs de les potències europees. Paradoxalment, la magnífica edició actualitzada de les seves memòries no ha estat possible pels afanys de la Generalitat; ha hagut de ser una fundació ben conservadora, catòlica i espanyola, Elías de Tejada, la que ha permès recuperar per a la historiografia lobra de Castellví.
Tot plegat palesa que no som un país normal; si ho fóssim, Castellví, Carrasclet, els germans Nebot, els Immolats del Setge i els herois anònims de Torredembarra ocuparien un lloc privilegiat en els llibres de text dels nostres escolars.
Gràcies a Omnium, Endavant, ANC i la resta dentitats de la Plataforma Tarragona 300 anys de Resistència, cada vegada queda més palès que la Catalunya Sud també és protagonista amb majúscula de la història del nostre país.
La política de ladministració autonòmica sovint ha alimentat la sospita dun centralisme barceloní que també arribava a la construcció esbiaixada de limaginari col·lectiu. Ara podem gaudir dels Parcs Naturals del Montsant i de la Serra de Llaberia; però la intenció inicial dels governants era omplir-lo de ferralla eòlica, amb una absoluta manca de sensibilitat envers els valors paisatgístics i ambientals del territori. Per reblar el clau es volia empastifar la Cubeta de Móra amb una central tèrmica de fuel amb quatre monstruoses xemeneies de 100 metres (la polèmica ENROM). Només lacció decidida de la gent del Priorat i les Terres de lEbre va aconseguir despertar els dirigents del somni duna Arcàdia catalana que quedava reclosa entre Puigcerdà, el Montseny, Montserrat i lEmpordà.
Malgrat els seculars greuges, instal·lar-nos en la cultura de la queixa o del victimisme no porta enlloc. És hora de reivindicar la nostra aportació a la construcció de Catalunya, sense cap sentiment dinferioritat i encara més en lactual context, en què el sobiranisme guanya espai públic dia rere dia.
Els promotors de la campanya Tarragona 300 anys docupació 300 anys de resistència han sabut ressaltar en positiu limportant paper dels nostres avantpassats en la lluita contra el jou borbònic. En el marc commemoratiu dels 300 anys de la Guerra de Successió a Tarragona, es va organitzar la xerrada La resistència antiborbònica a les comarques del Camp. Qui escriu va gaudir de loportunitat dexplicar el paper clau de les nostres comarques en els darrers anys i mesos del conflicte entre el poderós exèrcit de les Dues Corones (França i Espanya) contra les migrades forces duns obstinats catalans que no volien acotar el cap davant Felip V.
A la sala dactes de lAjuntament de Tarragona, plena de gom a gom, vaig desglossar com un estol de guerrillers van impedir durant anys lèxit militar de lexèrcit borbònic, malgrat un context internacional desfavorable (el Tractat dUtrecht i la vergonyosa traïció anglesa). Els germans Nebot de Riudoms, amb Pere Joan Barceló de Capçanes i tants daltres, van lluitar des del Camp, el Priorat, la Conca, les muntanyes de Prades i Tivissa-Vandellòs. També es va donar la batalla de Torredembarra, en què els borbònics es van acarnissar contra els soldats catalans presoners, de manera molt similar a limpagable marquès de Los Vélez amb els cambrilencs indefensos del 1640. Un cop acabada la guerra, aplicat el Tractat de Nova Planta i creat el cos repressor dels Mossos dEsquadra, encara quedaven centenars de guerrillers repartits per les muntanyes a lespera duna nova ofensiva. Les tropes de Carrasclet van lluitar fins a lany 1720 i van preferir lexili a la submissió.
Tampoc va claudicar Francesc Castellví i Obando, fill de Montblanc, que va lluitar valerosament en el setge de Barcelona; des de lexili austríac va escriure Narraciones históricas una obra cabdal per entendre la lluita catalana i els tripijocs de les potències europees. Paradoxalment, la magnífica edició actualitzada de les seves memòries no ha estat possible pels afanys de la Generalitat; ha hagut de ser una fundació ben conservadora, catòlica i espanyola, Elías de Tejada, la que ha permès recuperar per a la historiografia lobra de Castellví.
Tot plegat palesa que no som un país normal; si ho fóssim, Castellví, Carrasclet, els germans Nebot, els Immolats del Setge i els herois anònims de Torredembarra ocuparien un lloc privilegiat en els llibres de text dels nostres escolars.
Gràcies a Omnium, Endavant, ANC i la resta dentitats de la Plataforma Tarragona 300 anys de Resistència, cada vegada queda més palès que la Catalunya Sud també és protagonista amb majúscula de la història del nostre país.