La cadena multicolor
Cada manifestació ciutadana té la seva peculiaritat, però la propera cadena humana des del Pertús a Alcanar -si té èxit- pot ser que aparegui al món com la manifestació a gran escala més complexa i de més èxit que shagi fet mai. En aquests moments ja hi ha més de 300.000 persones apuntades, però lèxit de la cadena no serà tant el nombre de persones, com la continuïtat total de persones de punta a punta del país. Normalment per avaluar lèxit duna manifestació thas desperar a que aquesta es realitzi. No parlo si saconsegueix lobjectiu final, sinó de quanta gent hi ha participat. Ara que, ben mirat, sempre és un èxit pels organitzadors. Un munt de gent sempre és un munt de gent, i a més normalment no hi ha acord amb el nombre de manifestants.
Aquest cop però és diferent. Després de treure un milió i mig de persones al carrer, cap manifestació podrà superar aquesta xifra, així que sha optat per una fita més difícil: unir de punta a punta el país. Això no sha fet mai enlloc, i aconseguir-ho suposa un repte logístic nou. A Catalunya, com arreu del món, la gent viu concentrada, per això les grans manifestacions sempre es fan a la capital. Però aquest cop cal distribuir la gent pel territori, tasca difícil perquè amb tots el autobusos disponibles a Catalunya amb prou feines es podria moure una cinquena part de les persones necessàries per fer la cadena. Laltre repte logístic és saber on falta gent. I aquí és on entra la cadena multicolor.
Pràcticament en temps real, es pot saber com evoluciona lèxit de la cadena ja que a través del següent enllaç http://via.assemblea.cat/ca/fem-via.html es pot visualitzar el color de cada un dels petits trams de 500 metres de la cadena catalana. Vermell fort, està plena, verd fort està buida. I entre ambdues tonalitats un espectre de colors que dibuixen com es va omplint aquesta cadena multicolor. A hores dara la cadena ja té una continuïtat total entre el Vendrell i més amunt de Tordera, començant els forats com més ens allunyem de làrea metropolitana i dels nuclis urbans. Al sud del Vendrell els forats més grans són al Perelló i al delta, on la densitat de població és molt menor. És en aquest dos llocs on es decidirà lèxit de la cadena. Molt a prop de casa nostra hi ha un petit forat de 1.000 metres entre Montbrió i Riudoms, a lalçada de la riera dAlforja. Probablement somplirà de cambrilencs que encara no hagin buscat el seu lloc per entrar al record Guiness de la foto més gran del món. Quan he començat larticle el forat verd estava entre dos trams amb ocupació alta, però mentre lanava escrivint un dels trams ha passat a quasi ple. Cadena camaleònica.
Així doncs, lèxit daquesta cadena és pot visualitzar dia a dia, i l11S serà simplement la constatació del que surt a la pantalla. Evidentment molta gent no apuntada shi sumarà a lúltim moment, i farà que en alguns trams urbans la cadena adopti forma de manifestació multitudinària, però difícilment a última hora algú agafarà el cotxe per anar a 200km a tapar un forat. Hi ha una reflexió important sobre lexistència mateixa de la proposta de la cadena humana, i és la il·legitimitat cada cop més gran de lEstat Espanyol des dun punt de vista democràtic.
Les manifestacions pacífiques són expressions ciutadanes normals en estats on es respecta la llibertat dexpressió, sovint de naturalesa democràtica. Intentar una cadena o manifestació pacífica a la Rússia dStalin, lEspanya de Franco o lAlemanya de Hitler implicaria la mort, o com a mínim lempresonament. En la quasi democràcia de Chàvez, podria representar la pèrdua del lloc de treball si eres funcionari, o de contractes amb ladministració si tenies una empresa. No serà el cas de lEspanya actual.
Però en les democràcies consolidades, les manifestacions només les fan minories socials. Poden ser grans minories o petites, i lEstat ha de defensar possibilitar la queixa pública dels ciutadans. Un cop vaig participar en una manifestació de dotze persones a lAlemanya oriental, la meitat érem estrangers. Els manifestants estàvem protegits per un centenar de policies amb els seus gossos, i les seves tanquetes. Ens protegien dels neonazis que ens volien increpar, suposadament perquè assimilaven ecologistes a comunistes. El fet que fos una manifestació internacional motivava més a la policia a defensar els manifestants.
Però la majoria de manifestacions són una mica més grans. Per exemple les últimes manifestacions que he participat a Cambrils han estat daquestes: les de defensa de lensenyament (300 persones), o contra la pujada de lIBI (800 persones incloent molts propietaris de fora). Manifestacions respectables i a tenir en compte, com es normal. Però si el govern municipal es trobés amb 10.000 ciutadans al carrer, immediatament hauria de modificar la seva política (no només maquillar-la) o simplement dimitir. Això no sol passar, perquè una massa de gent tant gran no es crea avui per demà, i en democràcia no es pot governar contra la majoria quan això és molt evident.
Passa que Catalunya està al regne dEspanya per una ocupació militar de fa 299 anys, no perquè els catalans ho hagin decidit. I aquest tema no lacaben dentendre. I el mateix es pot dir daragonesos, valencians i mallorquins. La diferència és que els casos anteriors ja estan en un procés dassimilació més gran, quasi total en el cas dAragó. I vet aquí que el 10 de juliol de 2010 un milió de persones van sortir al carrer sota el lema: Som una nació, nosaltres decidim. Ja llavors un important polític alemany va adreçar una carta a lambaixador espanyol a Berlín amb una senzilla reflexió: quan un milió de persones surten al carrer, no es pot apel·lar ni a la llei ni a la Constitució per evitar el debat, sha de reformar la llei.
Han passat tres anys, i des de Madrid es segueix apel·lant a larticle de la CE sobre la indivisibilitat de la nació espanyola, el mateix de la Constitució del 1812 que no va evitar la fugida de lEspanya americana i asiàtica. És per això que després de tres anys daquella gran manifestació és bastant definitori del caràcter espanyol el fet que hi hagi un acord entre els hereus dels reaccionaris i progressistes, amb la bonica excepció dIzquierda Unida, no ja sobre la possibilitat que Catalunya sigui independent, ni sobre fer un referèndum, sinó sobre que es pugui fer una consulta.
Per aquest motiu, un dels impactes exteriors de la cadena serà el desig de marxar dEspanya dels catalans, sí, però potser el més important i greu serà el dèficit democràtic de la cultura espanyola que utilitza una Constitució com si fos la Bíblia per no deixar-nos ni decidir ni preguntar. Bé, si fos la Bíblia els partits progressistes ho anomenarien fonamentalisme religiós, però si és sobre un document la CE- pactat amb els franquistes, llavors un pot tenir la curiosa combinació de sentir-se espanyol no nacionalista, i progressista. Si a més vius a Catalunya i no ets reaccionari pots afegir que els catalans podrem decidir quan la Santa Inquisició (TC) lúnic òrgan comú entre Catalunya i Castella abans del 1714- ho permeti. Spain is diferent.
Aquest cop però és diferent. Després de treure un milió i mig de persones al carrer, cap manifestació podrà superar aquesta xifra, així que sha optat per una fita més difícil: unir de punta a punta el país. Això no sha fet mai enlloc, i aconseguir-ho suposa un repte logístic nou. A Catalunya, com arreu del món, la gent viu concentrada, per això les grans manifestacions sempre es fan a la capital. Però aquest cop cal distribuir la gent pel territori, tasca difícil perquè amb tots el autobusos disponibles a Catalunya amb prou feines es podria moure una cinquena part de les persones necessàries per fer la cadena. Laltre repte logístic és saber on falta gent. I aquí és on entra la cadena multicolor.
Pràcticament en temps real, es pot saber com evoluciona lèxit de la cadena ja que a través del següent enllaç http://via.assemblea.cat/ca/fem-via.html es pot visualitzar el color de cada un dels petits trams de 500 metres de la cadena catalana. Vermell fort, està plena, verd fort està buida. I entre ambdues tonalitats un espectre de colors que dibuixen com es va omplint aquesta cadena multicolor. A hores dara la cadena ja té una continuïtat total entre el Vendrell i més amunt de Tordera, començant els forats com més ens allunyem de làrea metropolitana i dels nuclis urbans. Al sud del Vendrell els forats més grans són al Perelló i al delta, on la densitat de població és molt menor. És en aquest dos llocs on es decidirà lèxit de la cadena. Molt a prop de casa nostra hi ha un petit forat de 1.000 metres entre Montbrió i Riudoms, a lalçada de la riera dAlforja. Probablement somplirà de cambrilencs que encara no hagin buscat el seu lloc per entrar al record Guiness de la foto més gran del món. Quan he començat larticle el forat verd estava entre dos trams amb ocupació alta, però mentre lanava escrivint un dels trams ha passat a quasi ple. Cadena camaleònica.
Així doncs, lèxit daquesta cadena és pot visualitzar dia a dia, i l11S serà simplement la constatació del que surt a la pantalla. Evidentment molta gent no apuntada shi sumarà a lúltim moment, i farà que en alguns trams urbans la cadena adopti forma de manifestació multitudinària, però difícilment a última hora algú agafarà el cotxe per anar a 200km a tapar un forat. Hi ha una reflexió important sobre lexistència mateixa de la proposta de la cadena humana, i és la il·legitimitat cada cop més gran de lEstat Espanyol des dun punt de vista democràtic.
Les manifestacions pacífiques són expressions ciutadanes normals en estats on es respecta la llibertat dexpressió, sovint de naturalesa democràtica. Intentar una cadena o manifestació pacífica a la Rússia dStalin, lEspanya de Franco o lAlemanya de Hitler implicaria la mort, o com a mínim lempresonament. En la quasi democràcia de Chàvez, podria representar la pèrdua del lloc de treball si eres funcionari, o de contractes amb ladministració si tenies una empresa. No serà el cas de lEspanya actual.
Però en les democràcies consolidades, les manifestacions només les fan minories socials. Poden ser grans minories o petites, i lEstat ha de defensar possibilitar la queixa pública dels ciutadans. Un cop vaig participar en una manifestació de dotze persones a lAlemanya oriental, la meitat érem estrangers. Els manifestants estàvem protegits per un centenar de policies amb els seus gossos, i les seves tanquetes. Ens protegien dels neonazis que ens volien increpar, suposadament perquè assimilaven ecologistes a comunistes. El fet que fos una manifestació internacional motivava més a la policia a defensar els manifestants.
Però la majoria de manifestacions són una mica més grans. Per exemple les últimes manifestacions que he participat a Cambrils han estat daquestes: les de defensa de lensenyament (300 persones), o contra la pujada de lIBI (800 persones incloent molts propietaris de fora). Manifestacions respectables i a tenir en compte, com es normal. Però si el govern municipal es trobés amb 10.000 ciutadans al carrer, immediatament hauria de modificar la seva política (no només maquillar-la) o simplement dimitir. Això no sol passar, perquè una massa de gent tant gran no es crea avui per demà, i en democràcia no es pot governar contra la majoria quan això és molt evident.
Passa que Catalunya està al regne dEspanya per una ocupació militar de fa 299 anys, no perquè els catalans ho hagin decidit. I aquest tema no lacaben dentendre. I el mateix es pot dir daragonesos, valencians i mallorquins. La diferència és que els casos anteriors ja estan en un procés dassimilació més gran, quasi total en el cas dAragó. I vet aquí que el 10 de juliol de 2010 un milió de persones van sortir al carrer sota el lema: Som una nació, nosaltres decidim. Ja llavors un important polític alemany va adreçar una carta a lambaixador espanyol a Berlín amb una senzilla reflexió: quan un milió de persones surten al carrer, no es pot apel·lar ni a la llei ni a la Constitució per evitar el debat, sha de reformar la llei.
Han passat tres anys, i des de Madrid es segueix apel·lant a larticle de la CE sobre la indivisibilitat de la nació espanyola, el mateix de la Constitució del 1812 que no va evitar la fugida de lEspanya americana i asiàtica. És per això que després de tres anys daquella gran manifestació és bastant definitori del caràcter espanyol el fet que hi hagi un acord entre els hereus dels reaccionaris i progressistes, amb la bonica excepció dIzquierda Unida, no ja sobre la possibilitat que Catalunya sigui independent, ni sobre fer un referèndum, sinó sobre que es pugui fer una consulta.
Per aquest motiu, un dels impactes exteriors de la cadena serà el desig de marxar dEspanya dels catalans, sí, però potser el més important i greu serà el dèficit democràtic de la cultura espanyola que utilitza una Constitució com si fos la Bíblia per no deixar-nos ni decidir ni preguntar. Bé, si fos la Bíblia els partits progressistes ho anomenarien fonamentalisme religiós, però si és sobre un document la CE- pactat amb els franquistes, llavors un pot tenir la curiosa combinació de sentir-se espanyol no nacionalista, i progressista. Si a més vius a Catalunya i no ets reaccionari pots afegir que els catalans podrem decidir quan la Santa Inquisició (TC) lúnic òrgan comú entre Catalunya i Castella abans del 1714- ho permeti. Spain is diferent.