Un país de porcs
Un dissabte del passat juny anava a comprar voltant per un dels indrets més singulars de Montbrió del Camp, el passeig del Nicolau, bonic espai ben ombrejat per dues fileres dufanosos plataners. De sobte una escena em va glaçar, amb la canícula ja castigant de valent a dos quarts duna del migdia. Satura un vehicle provinent de la carretera de Riudecanyes i, sense cap mena de nocturnitat ni traïdoria, en baixa un senyor (bé, per dir-ho dalguna manera) que no arriba a la quarantena amb un gosset ben lligat; van per feina i el simpàtic animaló, amb cotxe aturat i senyora esperant, fa les seves deposicions sobre la vorera del passeig.
Pobrissó quisso, patia una urgència i no hi ha hagut temps de trobar un indret més adequat. Ara el ciutadà anònim i endreçat agafarà les caquetes, amb els guants adients, i ho dipositarà al contenidor dels residus, que té a mà, a menys de 10 metres. Ingènuament ho anava rumiant, quan, amb estupor, vaig contemplar que amb la idèntica diligència que van sortir del Citroën, els dos animalons (caldria destriar quin dels dos ho seria més) hi tornaven, obsequiant per a la posteritat de la vila el fecal present. Dit i fet, cap a Reus que fa baixada!
Cal advertir als desconfiats lectors que lanònim heroi de la femta era un natiu dallò més convencional que no desvetllava cap mena de desconfiança; ni tatuatges, ni rastes, ni pírcings, ni cotxe tunejat, ni maneres macarres, estètica lolailo o origen ètnic sospitós... Cap dels trillats estereotips que la bona gent emprem per adjudicar culpabilitats de les malifetes urbanes que malauradament sovintegen.
Prefereixo estalviar-los el rosari dimproperis que mentalment em van sortir a raig fet, davant daquell barrut capteniment. De seguida em vaig imaginar aquest espècimen bordant (no pas el gosset) amb els amics i queixant-se dels polítics lladres, dels funcionaris dropos, de les cues al metge, de la brutícia del seu carrer, de la manca de civisme dels moros, de les escopinades a la via pública, de... i...
Un convilatà ideal ben nostrat, paradigma de tants catalanets o catalabruts que tirem les restes del cendrer a la cantonada de la casa de la veïna i alhora contribuïm al revestiment de paviments amb xiclets escarxats o ornamentem revolts de carretera amb matalassos i sofàs; que empastifem racons de rieres amb bidets i separem la brossa totes les setmanes de tres dijous o dignifiquem els nostres boscos amb llaunes ben llampants, marcant alegrement territori pixant-nos per la via pública i estalviant aigua; que soterrem milers de burilles i envasos dins la sorra de les platges per donar més biodiversitat a lentorn.
Crida latenció palesar que aquest estol de pudents mèrits per guanyar la bonyiga gegant de lArale Norimaki no impedeix als abans esmentats celebrar la prístina netedat dels països nòrdics o centreeuropeus. Tots ens omplim la boca amb Suïssa, aquell bucòlic lloc de paisatges alpins de postal, habitat per persones curoses amb lentorn i respectuoses amb el veïnatge, on tot llueix com una patena. Àdhuc, el senyor del gos és capaç dargumentar amb tarannà suficient que la deficient educació de les nostres escoles i la manca de civisme de les generacions joves converteix Catalunya en un femer.
Tanmateix, allò de J.F. Kennedy pregunta què pots fer tu pel teu país, en comptes de preguntar què fa el país per tu li aniria com anell al dit; en versió casolana, vindria a ser el famós no és més net qui neteja, sinó qui no embruta Si volem gaudir dun país de la Heidi i no esdevenir un país de porcs, cal recollir de la vorera la teva merda de gos, garrí!
Il·lustració: Dani Uzquiano
Pobrissó quisso, patia una urgència i no hi ha hagut temps de trobar un indret més adequat. Ara el ciutadà anònim i endreçat agafarà les caquetes, amb els guants adients, i ho dipositarà al contenidor dels residus, que té a mà, a menys de 10 metres. Ingènuament ho anava rumiant, quan, amb estupor, vaig contemplar que amb la idèntica diligència que van sortir del Citroën, els dos animalons (caldria destriar quin dels dos ho seria més) hi tornaven, obsequiant per a la posteritat de la vila el fecal present. Dit i fet, cap a Reus que fa baixada!
Cal advertir als desconfiats lectors que lanònim heroi de la femta era un natiu dallò més convencional que no desvetllava cap mena de desconfiança; ni tatuatges, ni rastes, ni pírcings, ni cotxe tunejat, ni maneres macarres, estètica lolailo o origen ètnic sospitós... Cap dels trillats estereotips que la bona gent emprem per adjudicar culpabilitats de les malifetes urbanes que malauradament sovintegen.
Prefereixo estalviar-los el rosari dimproperis que mentalment em van sortir a raig fet, davant daquell barrut capteniment. De seguida em vaig imaginar aquest espècimen bordant (no pas el gosset) amb els amics i queixant-se dels polítics lladres, dels funcionaris dropos, de les cues al metge, de la brutícia del seu carrer, de la manca de civisme dels moros, de les escopinades a la via pública, de... i...
Un convilatà ideal ben nostrat, paradigma de tants catalanets o catalabruts que tirem les restes del cendrer a la cantonada de la casa de la veïna i alhora contribuïm al revestiment de paviments amb xiclets escarxats o ornamentem revolts de carretera amb matalassos i sofàs; que empastifem racons de rieres amb bidets i separem la brossa totes les setmanes de tres dijous o dignifiquem els nostres boscos amb llaunes ben llampants, marcant alegrement territori pixant-nos per la via pública i estalviant aigua; que soterrem milers de burilles i envasos dins la sorra de les platges per donar més biodiversitat a lentorn.
Crida latenció palesar que aquest estol de pudents mèrits per guanyar la bonyiga gegant de lArale Norimaki no impedeix als abans esmentats celebrar la prístina netedat dels països nòrdics o centreeuropeus. Tots ens omplim la boca amb Suïssa, aquell bucòlic lloc de paisatges alpins de postal, habitat per persones curoses amb lentorn i respectuoses amb el veïnatge, on tot llueix com una patena. Àdhuc, el senyor del gos és capaç dargumentar amb tarannà suficient que la deficient educació de les nostres escoles i la manca de civisme de les generacions joves converteix Catalunya en un femer.
Tanmateix, allò de J.F. Kennedy pregunta què pots fer tu pel teu país, en comptes de preguntar què fa el país per tu li aniria com anell al dit; en versió casolana, vindria a ser el famós no és més net qui neteja, sinó qui no embruta Si volem gaudir dun país de la Heidi i no esdevenir un país de porcs, cal recollir de la vorera la teva merda de gos, garrí!
Il·lustració: Dani Uzquiano