Jesús amb ruc i Benet XVI amb helicòpter
Sobta el contrast entre uns temples mig buits a casa nostra i el ressò mediàtic que desvetlla lunivers vaticà. La renúncia de Benet XVI va agafar per sorpresa la munió dexperts en consells de redacció, platós televisius i estudis radiofònics. Certament ha estat una notícia de primera, perquè feia gairebé 600 anys des de la darrera renúncia. Gregori XII, el 1415, va deixar les claus del poder per acabar amb lescandalós Cisma dOccident, amb dos papes alhora durant dècades. (Molts podem evocar amb enyorança aquelles excursions escolars a Peníscola, darrer reducte del tossut aragonès papa Luna). També lelecció dun cardenal argentí és un fet noticiable, car per primera vegada en més de 2000 anys de cristianisme el timó de la barca de lEsglésia passa a mans dalgú del Nou Continent.
Es parla de la crisi de la institució, amb afers lamentables, de manca de capellans i de lenvelliment progressiu del ramat; però el passat mes de març, milers dobjectius i mòbils apuntaven a una fumera, bastant desmanegada per cert, esperant que sortís un fum blanquinós.
Latracció que desvetlla el Vaticà, lestat més menut del món, xoca amb la realitat dun Occident molt secularitzat, on la descreença i la indiferència davant del fet religiós són evidents. Fins i tot alguns maliciosos opinadors argumenten que les intrigues de Dan Brown amb El Codi da Vinci li han donat més publicitat que no pas mala imatge.
Tanmateix, lEsglésia ha tingut històricament etapes ben galdoses i les incisives crítiques als vicis de la jerarquia ja eren de campionat des de lEdat Mitjana. Fullejant els relats del Decameron de Giovanni Boccaccio, text cabdal de la literatura, desfilen un estol de monjos, frares, capellans i dignitats goludes i libidinoses, a anys llum de lexemplaritat evangèlica. Dels relats anticlericals crida força latenció el del mercader jueu de París convertit a la fe cristiana; després de veure tots els pecats haguts i per haver de la cort papal, el comerciant Abraham dedueix que ha de ser la religió verdadera, perquè només pot aguantar-se gràcies a lEsperit Sant.
La mil·lenària trajectòria del catolicisme està plena de llums i de fum: màrtirs, croades, místics, inquisició, monaquisme, guerres de religió, antisemitisme, nacionalcatolicisme, teologia de lalliberament... En el barroc romà va desenvolupar el seu talent el genial Bernini i va urbanitzar la plaça de Sant Pere amb lespectacular columnata que podem tots admirar; doncs bé, aquesta impressionant obra arquitectònica podria interpretar-se de manera paradoxal: els fraternals braços de lEsglésia que volien encabir tota la humanitat o unes immenses urpes del poder clerical que cobejaven dominar el món. Alhora, el catòlic crític pot restar captivat amb els tresors artístics del Vaticà i tenir un considerable desassossec perquè tot aquell immens patrimoni hagi significat sovint un pèssim exemple i motiu de secular descrèdit: lescàndol de la venda dindulgències al segle XVI per pagar les gran obres del papat.
No endebades, en els creients allò que val ha de ser el testimoni, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra. Els primers gestos del papa Francesc shan interpretat duna manera exagerada: refusar la musseta de vellut vermell el dia de lelecció, anar amb autobús, pagar el seu allotjament, rentar en Dijous Sant els peus duns joves presos romans... Sense qüestionar lautenticitat del seu capteniment humil, és sorprenent lamplificació en els mass media duna virtut que hauria de ser intrínseca al successor del modest pescador de Galilea; com el valor que ja se li suposa al soldat.
Malgrat els prometedors signes del papa Francesc, les pompes i els oripells romans no casen gens bé amb el missatge i amb el periple vital de Jesús de Natzaret. Ell va entrar a Jerusalem, la ciutat santa dels jueus, en un ruc. Benet XVI ha deixat la ciutat santa de Roma en helicòpter.
Es parla de la crisi de la institució, amb afers lamentables, de manca de capellans i de lenvelliment progressiu del ramat; però el passat mes de març, milers dobjectius i mòbils apuntaven a una fumera, bastant desmanegada per cert, esperant que sortís un fum blanquinós.
Latracció que desvetlla el Vaticà, lestat més menut del món, xoca amb la realitat dun Occident molt secularitzat, on la descreença i la indiferència davant del fet religiós són evidents. Fins i tot alguns maliciosos opinadors argumenten que les intrigues de Dan Brown amb El Codi da Vinci li han donat més publicitat que no pas mala imatge.
Tanmateix, lEsglésia ha tingut històricament etapes ben galdoses i les incisives crítiques als vicis de la jerarquia ja eren de campionat des de lEdat Mitjana. Fullejant els relats del Decameron de Giovanni Boccaccio, text cabdal de la literatura, desfilen un estol de monjos, frares, capellans i dignitats goludes i libidinoses, a anys llum de lexemplaritat evangèlica. Dels relats anticlericals crida força latenció el del mercader jueu de París convertit a la fe cristiana; després de veure tots els pecats haguts i per haver de la cort papal, el comerciant Abraham dedueix que ha de ser la religió verdadera, perquè només pot aguantar-se gràcies a lEsperit Sant.
La mil·lenària trajectòria del catolicisme està plena de llums i de fum: màrtirs, croades, místics, inquisició, monaquisme, guerres de religió, antisemitisme, nacionalcatolicisme, teologia de lalliberament... En el barroc romà va desenvolupar el seu talent el genial Bernini i va urbanitzar la plaça de Sant Pere amb lespectacular columnata que podem tots admirar; doncs bé, aquesta impressionant obra arquitectònica podria interpretar-se de manera paradoxal: els fraternals braços de lEsglésia que volien encabir tota la humanitat o unes immenses urpes del poder clerical que cobejaven dominar el món. Alhora, el catòlic crític pot restar captivat amb els tresors artístics del Vaticà i tenir un considerable desassossec perquè tot aquell immens patrimoni hagi significat sovint un pèssim exemple i motiu de secular descrèdit: lescàndol de la venda dindulgències al segle XVI per pagar les gran obres del papat.
No endebades, en els creients allò que val ha de ser el testimoni, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra. Els primers gestos del papa Francesc shan interpretat duna manera exagerada: refusar la musseta de vellut vermell el dia de lelecció, anar amb autobús, pagar el seu allotjament, rentar en Dijous Sant els peus duns joves presos romans... Sense qüestionar lautenticitat del seu capteniment humil, és sorprenent lamplificació en els mass media duna virtut que hauria de ser intrínseca al successor del modest pescador de Galilea; com el valor que ja se li suposa al soldat.
Malgrat els prometedors signes del papa Francesc, les pompes i els oripells romans no casen gens bé amb el missatge i amb el periple vital de Jesús de Natzaret. Ell va entrar a Jerusalem, la ciutat santa dels jueus, en un ruc. Benet XVI ha deixat la ciutat santa de Roma en helicòpter.