Els toros, Bé Cultural. Els desnonats...
Cada dia hi ha una mitjana de 51 desnonaments a Catalunya i 159 a Espanya, la qual cosa significa que en 8 minuts una família més es queda al carrer. Lany passat El Consell General del Poder Judicial va denunciar que des de linici de la crisi del totxo shavien executat gairebé 250.000 casos de desallotjaments dhabitatges i locals; alhora reconeixien que caldria incloure els desnonaments ordenats pels Jutjats de Primera Instància, responsables de la majoria dexecucions hipotecàries. Segons la Plataforma dAfectats per la Hipoteca (PAH), les xifres són encara més sagnants; des dels memorables temps del ministre Solbes, autor de la genial frase leve desaceleración de la actividad económica, el nombre total arriba a 400.000.
Malauradament, els diputats no shan mostrat massa diligents per posar fil a lagulla en un tema tan greu, que atempta a la dignitat i als drets bàsics de la persona. En temps de ZP, aquell que pontificava sobre la solidesa mundial de Bankia i companyia, no es va fer gairebé res per ajudar els desnonats. La llagoteria servil del PSOE, el PP i CiU envers els poders financers impedia reformar una injusta llei hipotecària en un país de 4.000.000 de cases buides i una banca rescatada amb diner públic. La llei espanyola del desnonament vulnera la normativa comunitària i no garanteix cap protecció eficaç dels consumidors en front possibles clàusules contractuals abusives en les hipoteques. Paraules del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, no pas de cap okupa, antisistema o perroflauta.
La dació en pagament significa que si hom no pot fer front als deures hipotecaris, el lliurament del pis o casa serveixi per liquidar el préstec. Cal aclarir que això està regularitzat en força democràcies, fins i tot en la meca del capitalisme: els Estats Units. Fa uns mesos el New York Times es feia ressò en un reportatge del drama social dels desnonaments a Espanya. Una tragèdia que ha portat a llevar-se la vida a més dun afectat, entre lestupor general de lopinió pública.
La situació dindefensió de milers de ciutadans ha esperonat la societat civil a agafar el brau per les banyes i els esforçats activistes de la PAH han aconseguit reunir 1.402.854 signatures per impulsar una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, per la dació en pagament amb una moratòria dels desnonaments. Ada Colau, portaveu de la plataforma, aquest 6 de febrer va verbalitzar al Congrés dels Diputats allò que pensa molta gent, sense pèls a la llengua: La banca es criminal y no dejaremos de decirlo. Se acabó la impunidad para los responsables del genocidio financiero.
No cal dir que hi va haver un cruixir de dents en els escons de la dreta i de llurs escolanets de la Caverna, sobre les formes emprades per la coratjosa noia. Tanmateix, cal recordar-los que ella contestava la intervenció dun expert de la banca que havia lloat la llei hipotecària espanyola i la qualificava destupenda; certament, un milió de ciutadans shan quedat sense llar mercès a aquesta legislació tan fabulosa.
Uns dies després, casualitat o nul·la mà esquerra de la mesa del Congrés, shavia de decidir alhora sobre una altra iniciativa popular de caire més español: convertir les curses de brau en Bé dInterès Cultural. La sensibilitat taurina de la majoria parlamentària del PP, disposada a blindar la fiesta contra els atacs de la perifèria separatista (Parlament de Catalunya), contrastava amb lanunciat vet dels populars a tramitar la proposta de la PAH. Tot semblava dat i beneït, quan la tràgica notícia dun altre suïcidi vinculat als desnonaments va posar el PP en un atzucac. Cap fervent defensor de les corridas, amb els cadàvers dun matrimoni de jubilats de Calvià pel mig del debat hagués gosat torejar la iniciativa legislativa de la gent dAda Colau.
Finalment el ple del Congrés aprovava, per pràctica unanimitat i només una abstenció, la presa en consideració de la Iniciativa Legislativa Popular que havia presentat la Plataforma dAfectats per la Hipoteca. Paral·lelament, amb els vots del PP, UPN i UPyD, la declaració de les curses de braus, com a Bé dInterès Cultural a tot Espanya, podria seguir la tramitació parlamentària.
De totes maneres, en aquella tarda de toros del 12 de febrer, qui va sortir per la porta gran van ser els destres companys de la PAH i no pas José Tomás.
Malauradament, els diputats no shan mostrat massa diligents per posar fil a lagulla en un tema tan greu, que atempta a la dignitat i als drets bàsics de la persona. En temps de ZP, aquell que pontificava sobre la solidesa mundial de Bankia i companyia, no es va fer gairebé res per ajudar els desnonats. La llagoteria servil del PSOE, el PP i CiU envers els poders financers impedia reformar una injusta llei hipotecària en un país de 4.000.000 de cases buides i una banca rescatada amb diner públic. La llei espanyola del desnonament vulnera la normativa comunitària i no garanteix cap protecció eficaç dels consumidors en front possibles clàusules contractuals abusives en les hipoteques. Paraules del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, no pas de cap okupa, antisistema o perroflauta.
La dació en pagament significa que si hom no pot fer front als deures hipotecaris, el lliurament del pis o casa serveixi per liquidar el préstec. Cal aclarir que això està regularitzat en força democràcies, fins i tot en la meca del capitalisme: els Estats Units. Fa uns mesos el New York Times es feia ressò en un reportatge del drama social dels desnonaments a Espanya. Una tragèdia que ha portat a llevar-se la vida a més dun afectat, entre lestupor general de lopinió pública.
La situació dindefensió de milers de ciutadans ha esperonat la societat civil a agafar el brau per les banyes i els esforçats activistes de la PAH han aconseguit reunir 1.402.854 signatures per impulsar una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, per la dació en pagament amb una moratòria dels desnonaments. Ada Colau, portaveu de la plataforma, aquest 6 de febrer va verbalitzar al Congrés dels Diputats allò que pensa molta gent, sense pèls a la llengua: La banca es criminal y no dejaremos de decirlo. Se acabó la impunidad para los responsables del genocidio financiero.
No cal dir que hi va haver un cruixir de dents en els escons de la dreta i de llurs escolanets de la Caverna, sobre les formes emprades per la coratjosa noia. Tanmateix, cal recordar-los que ella contestava la intervenció dun expert de la banca que havia lloat la llei hipotecària espanyola i la qualificava destupenda; certament, un milió de ciutadans shan quedat sense llar mercès a aquesta legislació tan fabulosa.
Uns dies després, casualitat o nul·la mà esquerra de la mesa del Congrés, shavia de decidir alhora sobre una altra iniciativa popular de caire més español: convertir les curses de brau en Bé dInterès Cultural. La sensibilitat taurina de la majoria parlamentària del PP, disposada a blindar la fiesta contra els atacs de la perifèria separatista (Parlament de Catalunya), contrastava amb lanunciat vet dels populars a tramitar la proposta de la PAH. Tot semblava dat i beneït, quan la tràgica notícia dun altre suïcidi vinculat als desnonaments va posar el PP en un atzucac. Cap fervent defensor de les corridas, amb els cadàvers dun matrimoni de jubilats de Calvià pel mig del debat hagués gosat torejar la iniciativa legislativa de la gent dAda Colau.
Finalment el ple del Congrés aprovava, per pràctica unanimitat i només una abstenció, la presa en consideració de la Iniciativa Legislativa Popular que havia presentat la Plataforma dAfectats per la Hipoteca. Paral·lelament, amb els vots del PP, UPN i UPyD, la declaració de les curses de braus, com a Bé dInterès Cultural a tot Espanya, podria seguir la tramitació parlamentària.
De totes maneres, en aquella tarda de toros del 12 de febrer, qui va sortir per la porta gran van ser els destres companys de la PAH i no pas José Tomás.