Que vénen els russos!
Durant el franquisme, una de les obsessions era el perill rus, bolxevic, soviètic, comunista. No calia ser gaire curós en diferenciar els termes; des de les tòpiques al·lusions a lor de Moscou, passant pels nens de Rússia, a la retòrica patriòtica de la lluita contra els enemics de la pàtria, el règim va esforçar-se molt a construir un imaginari col·lectiu on aquests mots eren sinònims de diabòlic. La justificació del cop destat de 1936 originava un discurs carregós on lorigen geogràfic del mal absolut quedava ben definit.
En unes declaracions a un diari alemany lany 1937, Franco indicava Luchamos por librar a nuestro pueblo de las influencias del marxismo y del comunismo internacionales, que se introdujeron en nuestro país para hacer de España una sucursal del bolchevismo moscovita. Queremos salvar por esta lucha los valores morales, espirituales, religiosos y artísticos creados por el pueblo español a lo largo de una gloriosa historia. Poc després, en unes declaracions al New York Times, feia uns retocs: Nuestra victoria significa la salvación de España y evitar que se convierta en una colonia soviética. Significa una restauración de la unidad nacional que estaba amenazada por traficantes políticos y por traidores separatistes. Aquesta olla barrejada de malvats enemics, externs o interns, sempre tenia com a pal de paller la Unió Soviètica.
Lenviament de la famosa División Azul, com tropes aliades del nazisme en la campanya de Rússia, va ser tot un clímax en la tasca didentificació del mal. Ramón Serrano Suñer, captivat pels oripells hitlerians, etzibava: ¡Rusia es culpable! Culpable de nuestra guerra civil. Culpable de la muerte de José Antonio. El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa.
El terme tenia un poder tan malèfic que fins i tot en els restaurants de la postguerra linnocent ensaladilla russa va transmutar-se en ensaladilla nacional.
A meitat dels anys 50, Franco havia de guanyar-se el favor de lOncle Sam i la retòrica falangista va anar al bagul dels records. Els dolents continuaven sent els russos, però ara els missatges eren menys bel·licosos. En el marc de la Guerra Freda, Franco era útil per als Estats Units com una mena de bastió de lanticomunisme. La visita del president Eisenhower va ser un èxit per al dictador. Es va encunyar el sublim epítet de Centinela de Occidente. Els intel·lectuals orgànics reformulaven el paper providencial del Caudillo, una mena dinspirat precursor en la defensa del Mundo Libre.
Però va caldre el futbol per recuperar lautoestima que shavia congelat a les estepes. El mític gol de Marcelino lany 1964 contra lequip rus a la final de lEurocopa va ser una revenja simbòlica de tots els greuges soviètics.
Poc abans dapagar-se la lucecita del Pardo, es recuperaven les referències als enemics dEspanya. Els afusellaments de setembre de 1975 havien generat una onada de protestes a Europa contra el règim. Un Franco molt malalt es donava un darrer bany de masses a la seva Plaza de Oriente: Todas las protestas habidas obedecen a una conspiración masónica-izquierdista, de la clase política, en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a ellos les envilece.
Han passat 40 anys i aquell enemic és tan perillós per a Espanya com la mòmia de Lenin o el McDonalds per al Kremlin. En comptes de lexèrcit roig, un milió de súbdits de Putin, amb la butxaca ben plena, han envaït pacíficament els hotels i els restaurants de la nostra costa lany 2012. Cap terrible atac aeri ni cap bomba atòmica; només una colla de vols comercials que van a buscar les platges i el sol de Tenerife, Màlaga, Almeria, Mallorca...
Entesos en el sector turístic consideren que la clientela russa ha salvat bona part de la temporada; a Tarragona, un de cada cinc visitants era rus i a Salou, a lestiu van superar els britànics. El Diari de Girona, aquest setembre ho deia ben clar: el turisme rus, al rescat de la Costa Brava
Per reblar el clau, es parla de construir una església russa a Salou o Cambrils, que seguiria la típica estampa de grans cúpules daurades de les conegudes catedrals ortodoxes.
Tanta feina que va tenir el salvador de España en el seu testament; obra mestra del despropòsit polític, per alliçonar-nos dels perills: No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta.
Ara per ara, si un sap rus pot salvar-se de latur, un enemic de veritat i no un deliri franquista.
En unes declaracions a un diari alemany lany 1937, Franco indicava Luchamos por librar a nuestro pueblo de las influencias del marxismo y del comunismo internacionales, que se introdujeron en nuestro país para hacer de España una sucursal del bolchevismo moscovita. Queremos salvar por esta lucha los valores morales, espirituales, religiosos y artísticos creados por el pueblo español a lo largo de una gloriosa historia. Poc després, en unes declaracions al New York Times, feia uns retocs: Nuestra victoria significa la salvación de España y evitar que se convierta en una colonia soviética. Significa una restauración de la unidad nacional que estaba amenazada por traficantes políticos y por traidores separatistes. Aquesta olla barrejada de malvats enemics, externs o interns, sempre tenia com a pal de paller la Unió Soviètica.
Lenviament de la famosa División Azul, com tropes aliades del nazisme en la campanya de Rússia, va ser tot un clímax en la tasca didentificació del mal. Ramón Serrano Suñer, captivat pels oripells hitlerians, etzibava: ¡Rusia es culpable! Culpable de nuestra guerra civil. Culpable de la muerte de José Antonio. El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa.
El terme tenia un poder tan malèfic que fins i tot en els restaurants de la postguerra linnocent ensaladilla russa va transmutar-se en ensaladilla nacional.
A meitat dels anys 50, Franco havia de guanyar-se el favor de lOncle Sam i la retòrica falangista va anar al bagul dels records. Els dolents continuaven sent els russos, però ara els missatges eren menys bel·licosos. En el marc de la Guerra Freda, Franco era útil per als Estats Units com una mena de bastió de lanticomunisme. La visita del president Eisenhower va ser un èxit per al dictador. Es va encunyar el sublim epítet de Centinela de Occidente. Els intel·lectuals orgànics reformulaven el paper providencial del Caudillo, una mena dinspirat precursor en la defensa del Mundo Libre.
Però va caldre el futbol per recuperar lautoestima que shavia congelat a les estepes. El mític gol de Marcelino lany 1964 contra lequip rus a la final de lEurocopa va ser una revenja simbòlica de tots els greuges soviètics.
Poc abans dapagar-se la lucecita del Pardo, es recuperaven les referències als enemics dEspanya. Els afusellaments de setembre de 1975 havien generat una onada de protestes a Europa contra el règim. Un Franco molt malalt es donava un darrer bany de masses a la seva Plaza de Oriente: Todas las protestas habidas obedecen a una conspiración masónica-izquierdista, de la clase política, en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a ellos les envilece.
Han passat 40 anys i aquell enemic és tan perillós per a Espanya com la mòmia de Lenin o el McDonalds per al Kremlin. En comptes de lexèrcit roig, un milió de súbdits de Putin, amb la butxaca ben plena, han envaït pacíficament els hotels i els restaurants de la nostra costa lany 2012. Cap terrible atac aeri ni cap bomba atòmica; només una colla de vols comercials que van a buscar les platges i el sol de Tenerife, Màlaga, Almeria, Mallorca...
Entesos en el sector turístic consideren que la clientela russa ha salvat bona part de la temporada; a Tarragona, un de cada cinc visitants era rus i a Salou, a lestiu van superar els britànics. El Diari de Girona, aquest setembre ho deia ben clar: el turisme rus, al rescat de la Costa Brava
Per reblar el clau, es parla de construir una església russa a Salou o Cambrils, que seguiria la típica estampa de grans cúpules daurades de les conegudes catedrals ortodoxes.
Tanta feina que va tenir el salvador de España en el seu testament; obra mestra del despropòsit polític, per alliçonar-nos dels perills: No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta.
Ara per ara, si un sap rus pot salvar-se de latur, un enemic de veritat i no un deliri franquista.