Lhora de reivindicar-nos
Vivim temps dintens debat identitari i de reafirmació nacional. Aquesta estafa de crisi que no afecta per igual a tothom ha obert la caixa dels trons en les relacions entre Espanya i Catalunya. La històrica manifestació de lOnze de Setembre va ser un clam per la independència i a favor duna democràcia real i no aquesta presa de pèl de sistema tutelat. En un moment de debat polític és quan apareixen els espavilats que treuen loportú llibre per tal de fer caixa per la diada de Sant Jordi. No és el cas de la novel·la Bon cop de falç de Ramon Gasch i Andreu González, que ens narra de forma clara i rigorosa els fets de la Guerra dels Segadors. Amb lauge del gènere de la novel·la històrica, és dagrair que aquest llibre dediqui un capítol al Setge de Cambrils. Ara que tornem a commemorar els tristos fets daquell desembre de 1640, és un bon moment per recomanar un bon llibre que ens hauria dajudar a reivindicar la transcendència històrica daquells fets.
Lepisodi de Cambrils demostra la perseverança daquells convilatans, al costat duns quants milers de voluntaris de poblacions i comarques veïnes que es van veure amb lobligació de presentar batalla a un dels exèrcits més poderosos de lEuropa del moment, tal i com el defineix lhistoriador Valentí Gual. La transcendència rau en el fet que lexèrcit de Felip IV faltés a la paraula i no salvés la vida dels rendits, i fins i tot fes penjar els dirigents dels assetjats contradient els acords de guerra de lèpoca. Un acte vil que ara hauria de fer seure davant el Tribunal Penal Internacional al mateix marquès de Los Vélez, al costat dÁlvaro de Quiñones o el marquès de Torrecuso. La manca de paraula de lexèrcit castellà va ser esgrimit per terres catalanes durant els dotze anys que va durar el conflicte. Però no ens hem doblidar daltres detalls de lepisodi com la incapacitat de la Generalitat per enviar reforços des de Barcelona o lambigüitat manifesta que van demostrar les autoritats de Reus i de Tarragona. Lhistoriador tarragoní Manel Güell explica com Reus va acabar posicionant-se al costat de Felip IV, i els defensors reusencs presents a Cambrils es van salvar del carnatge que van propinar als assetjats desarmats. Una de les incògnites daquells fets seria esbrinar on són les restes dentre 500 i 800 assassinats per lexèrcit castellà. Però també ens podem preguntar: quin número de defensors van ser enviats a galeres? A quins ports van anar a parar? En va tornar cap?
Rememorar i analitzar objectivament el passat per projectar-se en el futur en una cruïlla històrica com la que estem vivint, és un sà exercici propi duna societat curiosa amb el seu passat. Els paral·lelismes crec que són inevitables. Avui caldrà estar atents a les promeses que vinguin dEspanya després de les eleccions i vigilar que dirigents botiflers no ens venguin a cap preu. Amb la construcció dun nou estat, el centralisme de Madrid no ha de ser substituït pel de Barcelona o per cap altre, sha de pensar un territori equilibrat. Tampoc hem doblidar el component de revolta social de la Guerra dels Segadors, tot un llarg debat historiogràfic. Crear un estat ha de ser un mitjà per aconseguir un país modern amb serveis públics de qualitat, una separació de poders real i una societat més justa. La inexistència de referents a Europa no ens ha de fer por, hem de tenir present lexemple daquells valents cambrilencs. Ells sí que ho van tenir difícil.
Lepisodi de Cambrils demostra la perseverança daquells convilatans, al costat duns quants milers de voluntaris de poblacions i comarques veïnes que es van veure amb lobligació de presentar batalla a un dels exèrcits més poderosos de lEuropa del moment, tal i com el defineix lhistoriador Valentí Gual. La transcendència rau en el fet que lexèrcit de Felip IV faltés a la paraula i no salvés la vida dels rendits, i fins i tot fes penjar els dirigents dels assetjats contradient els acords de guerra de lèpoca. Un acte vil que ara hauria de fer seure davant el Tribunal Penal Internacional al mateix marquès de Los Vélez, al costat dÁlvaro de Quiñones o el marquès de Torrecuso. La manca de paraula de lexèrcit castellà va ser esgrimit per terres catalanes durant els dotze anys que va durar el conflicte. Però no ens hem doblidar daltres detalls de lepisodi com la incapacitat de la Generalitat per enviar reforços des de Barcelona o lambigüitat manifesta que van demostrar les autoritats de Reus i de Tarragona. Lhistoriador tarragoní Manel Güell explica com Reus va acabar posicionant-se al costat de Felip IV, i els defensors reusencs presents a Cambrils es van salvar del carnatge que van propinar als assetjats desarmats. Una de les incògnites daquells fets seria esbrinar on són les restes dentre 500 i 800 assassinats per lexèrcit castellà. Però també ens podem preguntar: quin número de defensors van ser enviats a galeres? A quins ports van anar a parar? En va tornar cap?
Rememorar i analitzar objectivament el passat per projectar-se en el futur en una cruïlla històrica com la que estem vivint, és un sà exercici propi duna societat curiosa amb el seu passat. Els paral·lelismes crec que són inevitables. Avui caldrà estar atents a les promeses que vinguin dEspanya després de les eleccions i vigilar que dirigents botiflers no ens venguin a cap preu. Amb la construcció dun nou estat, el centralisme de Madrid no ha de ser substituït pel de Barcelona o per cap altre, sha de pensar un territori equilibrat. Tampoc hem doblidar el component de revolta social de la Guerra dels Segadors, tot un llarg debat historiogràfic. Crear un estat ha de ser un mitjà per aconseguir un país modern amb serveis públics de qualitat, una separació de poders real i una societat més justa. La inexistència de referents a Europa no ens ha de fer por, hem de tenir present lexemple daquells valents cambrilencs. Ells sí que ho van tenir difícil.