De tots colors
Durant aquest curs, els dimecres hem pogut veure com la marea groga soposa a les retallades en lensenyament. La Plataforma dAfectats per la Hipoteca sha fet seu el verd (esperança?). Els funcionaris han escollit el divendres i el negre per mostrar la seva oposició a les males notícies que es vénen anunciant abans de començar cada cap de setmana. Veient el curs dels esdeveniments, enguany he aprofitat les rebaixes destiu per proveir-me de samarretes de tots colors, que he col·locat dins de larmari configurant un arc iris particular.
Posar-se una samarreta és un acte carregat de simbolisme. Duna manera molt clara ens divideix entre el ets dels nostres o ets un esquirol traïdor. Potser és una tonteria això dobrir larmari a corre-cuita i estirar el braç per posar-se el primer que en surti, però cada vegada més simposa una reflexió per escollir amb deteniment el que em posaré demà. Les mirades inquisidores a lovella que saparta del ramat reforcen, per a uns, el sentiment de pertinença al grup i, per als altres, laïllament. Cal ser molt fort i tenir les idees molt clares per mantenir-se ferm en les pròpies conviccions i no sucumbir a la pressió de lentorn.
Vestits així, amb samarretes de colors, ens convertim en un instrument al servei de la publicitat. Som un eslògan amb potes que no troba fronteres per fer arribar el missatge a qui sigui i on sigui. No nhi ha prou amb posar-se la samarreta, sinó que, a més a més, cal fer-se fotos per demostrar com en som de forts. Les fotos shan de difondre per tots els canals, que ningú pugui posar com a excusa que no nhavia sentit a dir res. Com més siguem, més quotes de poder tindrem, que ja se sap que això de les minories en el fons no ens acaba de convèncer perquè acaben sent les perdedores. I qui vol estar al bàndol dels perdedors, patint les conseqüències, quan pot estar al bàndol dels vencedors embriagat per la victòria?
Accions senzilles, que qualsevol pot fer, són una manera fàcil de convèncer qualsevol perquè se sumi a les nostres reivindicacions. Adherir-se a una lluita que només demana anar vestit dun determinat color un dia concret és com un joc, com si tot lany fos Carnaval. Sense adonar-nos-en ens acaben preocupant frivolitats com ara aconseguir complements que combinin per no desentonar. I és així com es va diluint lesperit de la lluita.
El rebuig, loposició i el malestar es poden mostrar de moltes maneres i fins i tot poden no exterioritzar-se o reprimir-se. Personalment iniciatives com la de portar una samarreta dun color és un mecanisme que no em convenç perquè tinc la sensació que vaig disfressada. No em crec que algú es pensi que si avui no vaig vestida com toca és perquè la situació més indiferent. El dol avui està en desús i no per això jutgem que una pèrdua és menys sentida. Quan veig un grup de gent, tots vestits iguals, somrient i fent-se fotos, no puc evitar associar lús duniformes amb la manipulació de les masses i laniquilació de les llibertats individuals.
Posar-se una samarreta és un acte carregat de simbolisme. Duna manera molt clara ens divideix entre el ets dels nostres o ets un esquirol traïdor. Potser és una tonteria això dobrir larmari a corre-cuita i estirar el braç per posar-se el primer que en surti, però cada vegada més simposa una reflexió per escollir amb deteniment el que em posaré demà. Les mirades inquisidores a lovella que saparta del ramat reforcen, per a uns, el sentiment de pertinença al grup i, per als altres, laïllament. Cal ser molt fort i tenir les idees molt clares per mantenir-se ferm en les pròpies conviccions i no sucumbir a la pressió de lentorn.
Vestits així, amb samarretes de colors, ens convertim en un instrument al servei de la publicitat. Som un eslògan amb potes que no troba fronteres per fer arribar el missatge a qui sigui i on sigui. No nhi ha prou amb posar-se la samarreta, sinó que, a més a més, cal fer-se fotos per demostrar com en som de forts. Les fotos shan de difondre per tots els canals, que ningú pugui posar com a excusa que no nhavia sentit a dir res. Com més siguem, més quotes de poder tindrem, que ja se sap que això de les minories en el fons no ens acaba de convèncer perquè acaben sent les perdedores. I qui vol estar al bàndol dels perdedors, patint les conseqüències, quan pot estar al bàndol dels vencedors embriagat per la victòria?
Accions senzilles, que qualsevol pot fer, són una manera fàcil de convèncer qualsevol perquè se sumi a les nostres reivindicacions. Adherir-se a una lluita que només demana anar vestit dun determinat color un dia concret és com un joc, com si tot lany fos Carnaval. Sense adonar-nos-en ens acaben preocupant frivolitats com ara aconseguir complements que combinin per no desentonar. I és així com es va diluint lesperit de la lluita.
El rebuig, loposició i el malestar es poden mostrar de moltes maneres i fins i tot poden no exterioritzar-se o reprimir-se. Personalment iniciatives com la de portar una samarreta dun color és un mecanisme que no em convenç perquè tinc la sensació que vaig disfressada. No em crec que algú es pensi que si avui no vaig vestida com toca és perquè la situació més indiferent. El dol avui està en desús i no per això jutgem que una pèrdua és menys sentida. Quan veig un grup de gent, tots vestits iguals, somrient i fent-se fotos, no puc evitar associar lús duniformes amb la manipulació de les masses i laniquilació de les llibertats individuals.