Juliol, el mes dels premiats o de les carabasses
Circula per internet un PowerPoint en què es compara la seguretat dels infants davui dia amb la que vam tenir nosaltres i la veritat és que mhe fet un fart de riure. Començant pel cotxe on nosaltres anàvem donant tombarelles pràcticament fins al fet que jugàvem al carrer amb pedres enlloc de pilotes.
Avui en dia, i potser això és tirar-me pedres sobre la teulada, perquè jo em dedico a això (a ajudar persones a trobar el seu camí, el camí de la serenitat i la resolució de conflictes de forma positiva), jo crec que ens preocupem massa. No sé el motiu pel qual ho fem; potser perquè ho tenim tot, potser perquè tenim massa temps, potser perquè no tenim preocupacions i ens les inventem... però el cas és que a vegades ens preocupa que el nostre fill tregui males notes. I això fa cent anys no era ni possible (treballàvem i prou) i es vivia igual. No li falta un braç. En un acudit, una noia diu als seus pares: Pares, estic embarassada. No sé qui és el pare. Estic contaminada de sida. El metge diu que em queda poc de vida. Els pares sespanten moltíssim, però finalment la noia els confessa que res és cert, només que nha suspès vuit. Els pares es posen a riure, perquè daixò no li anirà la vida. Aquest acudit lexplico sovint perquè molt pares vegin el seu fill i no el seu fill a través de lestudi. Cal ocupar-nos dels nostres fills, no preocupar-nos, ja que és avançar esdeveniments que no sabem fins on ens portaran. Cal que es facin responsables i nosaltres els hem de deixar que ho siguin, no preocupar-nos per si sequivocaran o ho faran malament... Segur! Encara bo que sequivoquen; equivocar-se és senyal daprenentatge i canvi.
Avui en dia, i potser això és tirar-me pedres sobre la teulada, perquè jo em dedico a això (a ajudar persones a trobar el seu camí, el camí de la serenitat i la resolució de conflictes de forma positiva), jo crec que ens preocupem massa. No sé el motiu pel qual ho fem; potser perquè ho tenim tot, potser perquè tenim massa temps, potser perquè no tenim preocupacions i ens les inventem... però el cas és que a vegades ens preocupa que el nostre fill tregui males notes. I això fa cent anys no era ni possible (treballàvem i prou) i es vivia igual. No li falta un braç. En un acudit, una noia diu als seus pares: Pares, estic embarassada. No sé qui és el pare. Estic contaminada de sida. El metge diu que em queda poc de vida. Els pares sespanten moltíssim, però finalment la noia els confessa que res és cert, només que nha suspès vuit. Els pares es posen a riure, perquè daixò no li anirà la vida. Aquest acudit lexplico sovint perquè molt pares vegin el seu fill i no el seu fill a través de lestudi. Cal ocupar-nos dels nostres fills, no preocupar-nos, ja que és avançar esdeveniments que no sabem fins on ens portaran. Cal que es facin responsables i nosaltres els hem de deixar que ho siguin, no preocupar-nos per si sequivocaran o ho faran malament... Segur! Encara bo que sequivoquen; equivocar-se és senyal daprenentatge i canvi.