El peix que es mossega la cua. Les piscifactories són sostenibles?
Val a dir que gràcies a la proliferació de piscifactories al nostre territori, ha augmentat el consum de peix a les famílies. La inversió pedagògica envers lalimentació sana per part de la població global ha fet que prenguem consciència de la ingesta necessària a la nostra dieta diària de proteïnes provinents del peix vers les provinents de la carn.
Preguntem-nos, doncs, després daquest primer boom, si les piscifactories són sostenibles, perquè de segur són necessàries tal i com ho confirma el recent informe de lOrganització per a lAlimentació de les Nacions Unides (FAO), que estima que, segons lactual creixement mundial, sha dincrementar sobre el consum actual uns 40 milions de tones de peix cada any durant els propers 20 anys.
En aquests moments a la nostra província tenim una important indústria dedicada per una part a la producció de serrànids com el llobarro o les orades i per una altra una gran indústria especialitzada en la producció de tonyina. Al mercat també trobem salmó, rèmol o llenguado provinents del sector de laqüicultura.
La crisi econòmica també ha fet trontollar aquestes empreses, un sector que en molts casos ha estat subvencionat i que ara ha vist també com es tancava la porta de les ajudes. La problemàtica daquest tipus de cria és el medi. Per una banda, és molt sostenible, ja que els peixos no consumeixen aigua potable per al seu creixement, però el mar requereix duna renovació periòdica de tot el material, gàbies, maquinària... que té un cost elevadíssim i que en aquests moments els empresaris no poden assumir.
Un altre punt és la sostenibilitat en la producció. El problema és que necessiten pinso a base de farina i oli de peix o petits crustacis, que shan de aconseguir per captures (pesca tradicional). És, doncs, mai millor dit, el peix que es mossega la cua. Està calculat que per aconseguir un quilo de llobarro o orada és necessari de dos a cinc quilos de peix blau.
Hi ha dues possibles solucions, decantar-se per un tipus de peix que no sigui predador i apostar per laqüicultura de peixos herbívors o semiherbívors. La carpa o la tilàpia són alguns dels candidats, així com molts mol·luscs. Però potser això és massa utòpic per als nostres paladars i cultura gastronòmica. Davant daixò, laltra solució és la investigació oberta sobre el canvi de dieta dels peixos serrànids, canviar una gran part o fins i tot totalment la seva alimentació per productes vegetals, convertir-los en vegetarians, amb una sèrie de reforços i aportacions delements essencials per al seu desenvolupament.
Potser sona fantàstic però en breu seran mesures serioses que haurem de prendre a nivell global per tal que tinguem aliments per a tothom. El creixement de la població és exponencial, això fa que els nostres recursos i en especial el nostre medi es vegi afectat i alhora castigat per la necessitat de lhome dalimentar-se. El menjar i laigua seran el gran problema dels propers anys a nivell global.
Peix, peixet, de la canya al sarronet!
Preguntem-nos, doncs, després daquest primer boom, si les piscifactories són sostenibles, perquè de segur són necessàries tal i com ho confirma el recent informe de lOrganització per a lAlimentació de les Nacions Unides (FAO), que estima que, segons lactual creixement mundial, sha dincrementar sobre el consum actual uns 40 milions de tones de peix cada any durant els propers 20 anys.
En aquests moments a la nostra província tenim una important indústria dedicada per una part a la producció de serrànids com el llobarro o les orades i per una altra una gran indústria especialitzada en la producció de tonyina. Al mercat també trobem salmó, rèmol o llenguado provinents del sector de laqüicultura.
La crisi econòmica també ha fet trontollar aquestes empreses, un sector que en molts casos ha estat subvencionat i que ara ha vist també com es tancava la porta de les ajudes. La problemàtica daquest tipus de cria és el medi. Per una banda, és molt sostenible, ja que els peixos no consumeixen aigua potable per al seu creixement, però el mar requereix duna renovació periòdica de tot el material, gàbies, maquinària... que té un cost elevadíssim i que en aquests moments els empresaris no poden assumir.
Un altre punt és la sostenibilitat en la producció. El problema és que necessiten pinso a base de farina i oli de peix o petits crustacis, que shan de aconseguir per captures (pesca tradicional). És, doncs, mai millor dit, el peix que es mossega la cua. Està calculat que per aconseguir un quilo de llobarro o orada és necessari de dos a cinc quilos de peix blau.
Hi ha dues possibles solucions, decantar-se per un tipus de peix que no sigui predador i apostar per laqüicultura de peixos herbívors o semiherbívors. La carpa o la tilàpia són alguns dels candidats, així com molts mol·luscs. Però potser això és massa utòpic per als nostres paladars i cultura gastronòmica. Davant daixò, laltra solució és la investigació oberta sobre el canvi de dieta dels peixos serrànids, canviar una gran part o fins i tot totalment la seva alimentació per productes vegetals, convertir-los en vegetarians, amb una sèrie de reforços i aportacions delements essencials per al seu desenvolupament.
Potser sona fantàstic però en breu seran mesures serioses que haurem de prendre a nivell global per tal que tinguem aliments per a tothom. El creixement de la població és exponencial, això fa que els nostres recursos i en especial el nostre medi es vegi afectat i alhora castigat per la necessitat de lhome dalimentar-se. El menjar i laigua seran el gran problema dels propers anys a nivell global.
Peix, peixet, de la canya al sarronet!