Lanticatalanisme i El día de la marmota
A Groudhong Day (El día de la marmota o Atrapats en el temps) el protagonista es trobava en un carreró sense sortida; cada dia es repetia i entrava en un cercle de desesperació del qual no podia escapolir-sen.
Quan hom dóna un cop dull a la premsa amiga de Madrid, amb uns titulars i articles plens de respecte (sic) envers la Generalitat, té la impressió que el film de Bill Murray es una pàl·lida còpia de les seculars relacions afectuoses (sic) entre España (con ñ) i Catalunya (amb ny).
Després del pim-pam-pum adreçat a Zapatero i el PSOE, els quatre mosqueters de lespanyolisme més caspós ‒La Gaceta, La Razón, El Mundo i ABC‒ enfilen sengles sabres ben afilats contra lenemic català. Res nou sota el sol. Segueixen fil per randa el mestratge de Francisco de Quevedo y Villegas: El catalán es la criatura más triste y miserable que diós crió y que son los catalanes el ladrón de tres manos (amable referència del Buscón). Aqueix gran escriptor del Siglo de Oro, tanmateix un gran ignorant de la realitat catalana, afirmava: En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. Aitals perles es van escriure quan el marquès de Los Vélez sacarnissava amb els cambrilencs de 1640.
El rendible negoci de lanticatalanisme no ha tingut aturador al llarg del temps; José Patiño, lànima del Decret de Nova Planta, podria perfectament transmutar-se en qualsevol redactor o director dels esmentats mitjans madrilenys. El seu informe era un retrat sinistre dels súbdits catalans que van perdre la Guerra de Successió de 1714: Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armes, prontos a la cólera, rijosos y vengativos; son muy interesados; son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan su lengua nativa; es su genio laboriuoso e infatigable a impulsos de la apetecida conveniencia; y más presto ahorran que consumen en lo necesario...
Amb el sorgiment del primer catalanisme a finals del segle xix, els diaris de la Puerta del Sol van estar força atrafegats recuperant prejudicis i tòpics de la Castilla Imperial. Els ingenus burgesos de la Lliga Regionalista Francesc Cambó i Prat de la Riba mai van reivindicar el separatisme; tanmateix eren considerats uns elements més letals que els anarquistes i llurs bombes. Els fruits més ufanosos daquesta fel hispana van esclatar a la Segona República quan es va debatre lEstatut de Núria lany 1932 en el Congrés dels Diputats. La premsa castellana, dretana i esquerrana, va muntar tot un Dos de Mayo: si el treballat projecte dautonomia catalana reeixia era la fi dEspaña (con ñ). Després del 39, només va ser lacabament dun intent de bastir una Espanya (amb ny) social, democràtica i descentralitzada; una malaguanyada alternativa a la Una, grande y libre.
A punt de commemorar els 300 anys de la caiguda de Barcelona, a La España plural y democràtica la llavor de Quevedo i Patiño està ben enquistada a força consells de redacció de la capital. La Razón no té cap mania en fer fotomuntatges pamfletaris: Carod donant la mà a un encaputxat etarra amb La tregua pactada por ETA con el socio de Zapatero avergüenza a Cataluña e indigna a toda España. La Gaceta, amb el testimoni exclusiu dun periodista espanyol que configura una Catalunya orwelliana: Tener la rojigualda en el ordenador es una temeridad. El Mundo, convertint el conjunt de la Diada de 2011 en un film de terror: la portada amb una bandera espanyola cremada i amb lletres ben grosses: Català, a latac!.
Ara bé, de lestol de la Caverna Mediàtica, cal destacar com un diari de dretes de tota la vida ha mantingut una línia editorial tradicionalment anticatalana; això sí, a anys llum dallò esbombat en la seva pàgina web: El compromiso de ABC se sustenta sobre la calidad, el rigor, la veracidad y el análisis. Lany 1993 ja exercien aquestes presumptes qualitats amb un primer pla del president Pujol i el titular: Igual que Franco, però al revés: la persecución del castellano en Cataluña. Llavors no patien la dura competència del nacionalisme espanyol més carpetovetònic de Intereconomía o Libertad Digital. Malgrat tot, els hereu de Luca de Tena no han perdut gens de rigor ni veracitat quan han editat, fa pocs dies, una portada rojigualda amb una gegantina Ñ amb aquest titular: Cataluña. TENEMOS UN PROBLEMA.
Linfortunat meteoròleg Phil Connors va fer-se escàpol del bucle opressiu de Atrapats en el temps a força de voluntat; els catalans, dirigents i ciutadans, han de trencar aquest atzucac dhostilitat malaltissa a força dignorar olímpicament els lladrucs dels guardians de la Ñ.
Curiosament, la pel·lícula espanyola de més èxit de tots els temps els pot ajudar amb un xic dhumor. A Torrente 2. Misión en Marbella: un franquista nostàlgic, Guijarro (López Vázquez) requeria els serveis de Torrente perquè uns brètols li robaven cada dia el seu ABC. El llardós detectiu, amb la bona companyia duna bandera preconstitucional, sentenciava tot cofoi: La información objetiva es fundamental.
Il·lustració: Dani Uzquiano
Quan hom dóna un cop dull a la premsa amiga de Madrid, amb uns titulars i articles plens de respecte (sic) envers la Generalitat, té la impressió que el film de Bill Murray es una pàl·lida còpia de les seculars relacions afectuoses (sic) entre España (con ñ) i Catalunya (amb ny).
Després del pim-pam-pum adreçat a Zapatero i el PSOE, els quatre mosqueters de lespanyolisme més caspós ‒La Gaceta, La Razón, El Mundo i ABC‒ enfilen sengles sabres ben afilats contra lenemic català. Res nou sota el sol. Segueixen fil per randa el mestratge de Francisco de Quevedo y Villegas: El catalán es la criatura más triste y miserable que diós crió y que son los catalanes el ladrón de tres manos (amable referència del Buscón). Aqueix gran escriptor del Siglo de Oro, tanmateix un gran ignorant de la realitat catalana, afirmava: En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. Aitals perles es van escriure quan el marquès de Los Vélez sacarnissava amb els cambrilencs de 1640.
El rendible negoci de lanticatalanisme no ha tingut aturador al llarg del temps; José Patiño, lànima del Decret de Nova Planta, podria perfectament transmutar-se en qualsevol redactor o director dels esmentats mitjans madrilenys. El seu informe era un retrat sinistre dels súbdits catalans que van perdre la Guerra de Successió de 1714: Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armes, prontos a la cólera, rijosos y vengativos; son muy interesados; son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón; y solamente hablan su lengua nativa; es su genio laboriuoso e infatigable a impulsos de la apetecida conveniencia; y más presto ahorran que consumen en lo necesario...
Amb el sorgiment del primer catalanisme a finals del segle xix, els diaris de la Puerta del Sol van estar força atrafegats recuperant prejudicis i tòpics de la Castilla Imperial. Els ingenus burgesos de la Lliga Regionalista Francesc Cambó i Prat de la Riba mai van reivindicar el separatisme; tanmateix eren considerats uns elements més letals que els anarquistes i llurs bombes. Els fruits més ufanosos daquesta fel hispana van esclatar a la Segona República quan es va debatre lEstatut de Núria lany 1932 en el Congrés dels Diputats. La premsa castellana, dretana i esquerrana, va muntar tot un Dos de Mayo: si el treballat projecte dautonomia catalana reeixia era la fi dEspaña (con ñ). Després del 39, només va ser lacabament dun intent de bastir una Espanya (amb ny) social, democràtica i descentralitzada; una malaguanyada alternativa a la Una, grande y libre.
A punt de commemorar els 300 anys de la caiguda de Barcelona, a La España plural y democràtica la llavor de Quevedo i Patiño està ben enquistada a força consells de redacció de la capital. La Razón no té cap mania en fer fotomuntatges pamfletaris: Carod donant la mà a un encaputxat etarra amb La tregua pactada por ETA con el socio de Zapatero avergüenza a Cataluña e indigna a toda España. La Gaceta, amb el testimoni exclusiu dun periodista espanyol que configura una Catalunya orwelliana: Tener la rojigualda en el ordenador es una temeridad. El Mundo, convertint el conjunt de la Diada de 2011 en un film de terror: la portada amb una bandera espanyola cremada i amb lletres ben grosses: Català, a latac!.
Ara bé, de lestol de la Caverna Mediàtica, cal destacar com un diari de dretes de tota la vida ha mantingut una línia editorial tradicionalment anticatalana; això sí, a anys llum dallò esbombat en la seva pàgina web: El compromiso de ABC se sustenta sobre la calidad, el rigor, la veracidad y el análisis. Lany 1993 ja exercien aquestes presumptes qualitats amb un primer pla del president Pujol i el titular: Igual que Franco, però al revés: la persecución del castellano en Cataluña. Llavors no patien la dura competència del nacionalisme espanyol més carpetovetònic de Intereconomía o Libertad Digital. Malgrat tot, els hereu de Luca de Tena no han perdut gens de rigor ni veracitat quan han editat, fa pocs dies, una portada rojigualda amb una gegantina Ñ amb aquest titular: Cataluña. TENEMOS UN PROBLEMA.
Linfortunat meteoròleg Phil Connors va fer-se escàpol del bucle opressiu de Atrapats en el temps a força de voluntat; els catalans, dirigents i ciutadans, han de trencar aquest atzucac dhostilitat malaltissa a força dignorar olímpicament els lladrucs dels guardians de la Ñ.
Curiosament, la pel·lícula espanyola de més èxit de tots els temps els pot ajudar amb un xic dhumor. A Torrente 2. Misión en Marbella: un franquista nostàlgic, Guijarro (López Vázquez) requeria els serveis de Torrente perquè uns brètols li robaven cada dia el seu ABC. El llardós detectiu, amb la bona companyia duna bandera preconstitucional, sentenciava tot cofoi: La información objetiva es fundamental.
Il·lustració: Dani Uzquiano