Què és més delicte: robar un banc o fundar-ne un?
Una calorosa tarda de dijous de maig, vaig entrar en un caixer automàtic per fer una transferència del meu compte a una altra entitat bancària de la mateixa vila. Ambdues oficines estan a la gran distància de 15 metres. La quantitat a ingressar era impressionant: 14 euros. La meva sorpresa va ser majúscula quan de la freda pantalla sadvertia que el cost de loperació on line era de 3 euros. Malauradament era caixa o faixa, perquè ja no tenia més dies de termini. Havia començat lhorari estiuenc i no podia cancel·lar loperació i travessar lavinguda per estalviar-me aquells euros.
Recordant abrandats sermons medievals contra la usura dels banquers jueus, a corre-cuita em van sortir quatre números: una comissió del 21%! Ni que hagués fet una complicada tramesa a la Mongòlia exterior; tan sols havia pagat una sortida escolar. Més que ser lestrella, em vaig sentir estrellat; això sí, sempre amb el Barça i del primer les persones.
Aquella dissortada experiència bancària va servir-me per empatitzar amb els milers de ciutadans, víctimes indefenses de la cobdícia insaciable dunes entitats que van néixer per oferir uns objectius socials i que han esdevingut uns veritables trileros de la crisi. Unes corporacions amb patent de cors de part duna patuleia dineptes polítics. No calen canyons o brandar un garfi o dur un ull tapat. Un pla de pensions que fa figa, una hipoteca impossible o una preferent a cobrar en 50 anys.
Francis Drake, John Silver el Llarg o els tripulants espectrals de la Perla Negra esdevenen innocents ursulines al costat duna trepa de filibusters de lenginyeria financera que han navegat sense fre en loceà de la bombolla especulativa. Aquests no shan estalviat cap mirament en desnonar famílies humils o en pispar els estalvis duns avis que van tenir la ingenuïtat de confiar-hi. Milers de bona gent van fer cas dels cants de sirena duna colla depígons del capità Jack Sparrow: van dipositar el resultat danys de treball i sacrifici; però en lloc de trobar lesperat tresor de la jubilació, shan trobat amb un cofre arnat i ple de teranyines.
Ni el guionista més inspirat de la saga de Pirates del Carib hagués pogut superar la realitat de la crisi que vivim. Per estribord, el senyor Zapatero fent el fatxenda i presumint dun sistema financer molt sòlid i modèlic, quan la realitat ha estat similar al Costa Concòrdia. Per bavor, la morterada de milions deuros públics per salvar Bankia només han ajornat un naufragi anunciat; amb Caja Madrid fent aigües a coberta, la fugida del capità Rodrigo Rato, amb uns humils emoluments de 2.300.000 euros a lany, gairebé converteix Francesco Schettino en un heroi. A proa i a popa, el Banc dEspanya, en comptes de vetllar per una bona singladura de lestol financer, ha esdevingut un simulacre de lheroica orquestra del Titànic; a punt de topar amb liceberg del rescat i de la intervenció europea, Miguel Angel Fernández Ordóñez, el governador, tocant el violí.
La ciutadania observa amb indignació com els recursos manllevats densenyament o de sanitat van a alimentar el Kraken bancari espanyol, un monstre insaciable de cabals públics. Potser cal recordar aquella màxima de Mark Twain: El banquer és un senyor que ens deixa el paraigües quan fa sol i ens el reclama quan es posa a ploure.
Alhora, la saviesa del poble sempre se nha malfiat de les institucions bancàries amb allò de comprar duros a quatre pessetes. Tanmateix, Bertolt Brecht, el genial dramaturg alemany de la postguerra, de manera incisiva ja va saber denunciar la natura perversa del model: pitjor delicte que atracar un banc, és fundar-lo.
Il·lustració: Dani Uzquiano
Recordant abrandats sermons medievals contra la usura dels banquers jueus, a corre-cuita em van sortir quatre números: una comissió del 21%! Ni que hagués fet una complicada tramesa a la Mongòlia exterior; tan sols havia pagat una sortida escolar. Més que ser lestrella, em vaig sentir estrellat; això sí, sempre amb el Barça i del primer les persones.
Aquella dissortada experiència bancària va servir-me per empatitzar amb els milers de ciutadans, víctimes indefenses de la cobdícia insaciable dunes entitats que van néixer per oferir uns objectius socials i que han esdevingut uns veritables trileros de la crisi. Unes corporacions amb patent de cors de part duna patuleia dineptes polítics. No calen canyons o brandar un garfi o dur un ull tapat. Un pla de pensions que fa figa, una hipoteca impossible o una preferent a cobrar en 50 anys.
Francis Drake, John Silver el Llarg o els tripulants espectrals de la Perla Negra esdevenen innocents ursulines al costat duna trepa de filibusters de lenginyeria financera que han navegat sense fre en loceà de la bombolla especulativa. Aquests no shan estalviat cap mirament en desnonar famílies humils o en pispar els estalvis duns avis que van tenir la ingenuïtat de confiar-hi. Milers de bona gent van fer cas dels cants de sirena duna colla depígons del capità Jack Sparrow: van dipositar el resultat danys de treball i sacrifici; però en lloc de trobar lesperat tresor de la jubilació, shan trobat amb un cofre arnat i ple de teranyines.
Ni el guionista més inspirat de la saga de Pirates del Carib hagués pogut superar la realitat de la crisi que vivim. Per estribord, el senyor Zapatero fent el fatxenda i presumint dun sistema financer molt sòlid i modèlic, quan la realitat ha estat similar al Costa Concòrdia. Per bavor, la morterada de milions deuros públics per salvar Bankia només han ajornat un naufragi anunciat; amb Caja Madrid fent aigües a coberta, la fugida del capità Rodrigo Rato, amb uns humils emoluments de 2.300.000 euros a lany, gairebé converteix Francesco Schettino en un heroi. A proa i a popa, el Banc dEspanya, en comptes de vetllar per una bona singladura de lestol financer, ha esdevingut un simulacre de lheroica orquestra del Titànic; a punt de topar amb liceberg del rescat i de la intervenció europea, Miguel Angel Fernández Ordóñez, el governador, tocant el violí.
La ciutadania observa amb indignació com els recursos manllevats densenyament o de sanitat van a alimentar el Kraken bancari espanyol, un monstre insaciable de cabals públics. Potser cal recordar aquella màxima de Mark Twain: El banquer és un senyor que ens deixa el paraigües quan fa sol i ens el reclama quan es posa a ploure.
Alhora, la saviesa del poble sempre se nha malfiat de les institucions bancàries amb allò de comprar duros a quatre pessetes. Tanmateix, Bertolt Brecht, el genial dramaturg alemany de la postguerra, de manera incisiva ja va saber denunciar la natura perversa del model: pitjor delicte que atracar un banc, és fundar-lo.
Il·lustració: Dani Uzquiano