Smart (intel·ligent)
Aquest inici dany no busqueu al Manel (Aquí hi ha fato) per la Revista. No patiu, que no ha deixat de fer la columna. El retrobareu aquí mateix, com sempre, al febrer. La que aquest mes està fora de lloc sóc jo. Duna banda, perquè mai em tocava escriure al gener i, de laltra, perquè aquest no és el meu espai. Us poso en context.
El febrer de 2009, en un altre inici dany, escrivia el primer Tomba vent, tomba vela. Per a mi era un orgull que des de la Revista em fessin aquesta proposta. Sempre he cregut que aquest honor requeia en gent important que tenia coses a dir. La secció dopinió dels mitjans és de les més llegides i mai mhe considerat a mi mateixa com algú que podria ser líder dopinió, algú que fos un referent per als lectors de la Revista. A més a més, em cedien un espai a lúltima pàgina, la primera que veu tothom si comences a mirar la Revista pel final. Rotàvem cada tres mesos i compartia lespai amb el Marcel (Langle mort) i el Franc (Sense illustracions).
Ara ja ha passat un temps prudencial com per reflexionar sobre què poden haver aportat els meus articles, la seva qualitat i les reaccions que puguin haver generat. Aprofitava lexcusa del canvi dany per avaluar si havia de continuar. No vivint el dia a dia a Cambrils és més difícil trobar-me algú pel carrer que em comenti la jugada. Aquest feedback que necessito i agraeixo mha arribat, entre daltres canals, mitjançant la Bústia.
Mentre jo anava fent les meves reflexions, la nit de Cap dAny, després dun sopar digne de sibarites, brindàvem amb la boca plena de raïm. Així va ser com vam passar-nos el relleu i vaig agafar el testimoni. La meva millor cuinera del món (feliços 30!) encetava el 2012 proposant-nos que confesséssim en veu alta els bons propòsits que ens havíem marcat. Com mai no he fet aquest exercici em va encuriosir la teoria que aplicaré segons la qual per assolir una fita ens hem de marcar objectius smart; és a dir, que siguin específics, mesurables, assolibles, realistes i acotats en el temps.
Si això comporta algun benefici ho notareu en aquesta columna que fa un salt endavant, literalment, en el marc del procés de redisseny de la Revista que anireu descobrint a mesura que passeu les pàgines. Si tot va bé, a partir dara em trobareu aquí cada dos mesos. Deixo un espai al final perquè daltres comencin a fer les seves columnes, embolcallats per lhumor de la Fusta o redolta i la denúncia del Foto-foc, i intensifico el meu nivell de compromís amb la Revista. El que nacabi resultant de tot plegat espero que estigui a lalçada de les expectatives. Tinc confiança en aconseguir-ho, perquè ja he superat un dels maleficis dinici dany: faig esport!
El febrer de 2009, en un altre inici dany, escrivia el primer Tomba vent, tomba vela. Per a mi era un orgull que des de la Revista em fessin aquesta proposta. Sempre he cregut que aquest honor requeia en gent important que tenia coses a dir. La secció dopinió dels mitjans és de les més llegides i mai mhe considerat a mi mateixa com algú que podria ser líder dopinió, algú que fos un referent per als lectors de la Revista. A més a més, em cedien un espai a lúltima pàgina, la primera que veu tothom si comences a mirar la Revista pel final. Rotàvem cada tres mesos i compartia lespai amb el Marcel (Langle mort) i el Franc (Sense illustracions).
Ara ja ha passat un temps prudencial com per reflexionar sobre què poden haver aportat els meus articles, la seva qualitat i les reaccions que puguin haver generat. Aprofitava lexcusa del canvi dany per avaluar si havia de continuar. No vivint el dia a dia a Cambrils és més difícil trobar-me algú pel carrer que em comenti la jugada. Aquest feedback que necessito i agraeixo mha arribat, entre daltres canals, mitjançant la Bústia.
Mentre jo anava fent les meves reflexions, la nit de Cap dAny, després dun sopar digne de sibarites, brindàvem amb la boca plena de raïm. Així va ser com vam passar-nos el relleu i vaig agafar el testimoni. La meva millor cuinera del món (feliços 30!) encetava el 2012 proposant-nos que confesséssim en veu alta els bons propòsits que ens havíem marcat. Com mai no he fet aquest exercici em va encuriosir la teoria que aplicaré segons la qual per assolir una fita ens hem de marcar objectius smart; és a dir, que siguin específics, mesurables, assolibles, realistes i acotats en el temps.
Si això comporta algun benefici ho notareu en aquesta columna que fa un salt endavant, literalment, en el marc del procés de redisseny de la Revista que anireu descobrint a mesura que passeu les pàgines. Si tot va bé, a partir dara em trobareu aquí cada dos mesos. Deixo un espai al final perquè daltres comencin a fer les seves columnes, embolcallats per lhumor de la Fusta o redolta i la denúncia del Foto-foc, i intensifico el meu nivell de compromís amb la Revista. El que nacabi resultant de tot plegat espero que estigui a lalçada de les expectatives. Tinc confiança en aconseguir-ho, perquè ja he superat un dels maleficis dinici dany: faig esport!