Del Pòsit al Benicàssim
La desaparició, aquest estiu, del Jordi Pallarés va ser sentida. Algú pot pensar que és una cosa normal quan li passa a algú que marxa abans dhora. Però el Jordi tenia un vitalisme i un caràcter que el feia proper a tothom. Sabia transmetre lenergia i les ganes que posava quan tocava la guitarra dalt de lescenari. Ell va formar part duna generació de músics de rock que trencaven motlles i que no ho van tenir gens fàcil. El concert del passat mes de novembre que els Nats van oferir en memòria seva a lAteneu Juvenil, esdevenia tot un símbol. Finalment Cambrils pot gaudir duna sala municipal adequada per a aquesta mena desdeveniments, però per a alguns com el Jordi ha arribat massa tard. Han passat dècades en què els grups han fet ús dinstal·lacions esportives i de tota mena que ja de per si es trobaven sobreutilitzades. Un dels espais dels inicis musicals del Jordi va ser el desaparegut edifici del Pòsit de Pescadors, que funcionava de local dassaig i descenari de festivals com les històriques 5 Hores de Rock (entre 1985 i 1987). Amb totes les precarietats i obstacles possibles, aquest certamen va esdevenir una mostra del canvi generacional que vivia Cambrils i la societat recentment adaptada a una democràcia. Laparició a la dècada de 1980 de grups com Gatos Locos, Seis Disparos, Clínicamente Muertos o Sistema Nervioso (on hi havia el Jordi Pallarés) eren un senyal dels nous aires musicals dels joves cambrilencs que no es conformaven amb escoltar altres grups, volien ser ells els protagonistes de la seva música. A principis de la dècada de 1980, el que passava al nostre municipi estava dins de leclosió de grups que van aparèixer per tot arreu amb els primers anys de la democràcia.
Lefervescència musical dels 80 esdevindria de base de les fornades de grups que vindrien a posteriori. Després de Too Much Band i Sistema Nervioso, el Jordi Pallarés no en tenia prou i juntament amb el seu inseparable Carlos Rom formarien part, el 1986, dels Nats. La banda casualment es trobaria enmig de lanomenat rock català, una etiqueta que era com un calaix de sastre on hi encabien grups de pop-rock i daltres estils, on lúnic en comú era que ja no tenien complex de cantar en català. Un cop finalitzada la fase dels Nats, i lluny dabandonar les guitarres, pràcticament els mateixos músics van formar Baked Beans el 1996. Aquest cop els van posar dins de letiqueta de lonada de bandes de pop-rock alternatiu i van demostrar que no estaven al món de la música per una simple dèria de joventut, estaven per quedar-shi. El Jordi Pallarés vivia els concerts amb intensitat com si aquell fos el darrer de la banda. Lluny quedaven aquells anys en què rebien les queixes dels veïns perquè tocaven al Pòsit. Amb els Baked Beans van arribar a actuar a lescenari del Festival de Benicàssim de 1999, tot un repte per a uns músics que shavien forjat la carrera ells sols, sense padrins, ni batejos. La trajectòria del Jordi podria ser la de tants altres músics de rock amb una llarga història al darrere de qui només sen parla si aconsegueixen el seu moment de popularitat. Això passa amb els arrogants que no saben assimilar la fama, però el Jordi no era daquests. El concert homenatge i el retorn als escenaris dels Nats és una petita-gran lliçó. En un món on se sacralitza qualsevol malparit egoista, resulta tot un exemple.
Lefervescència musical dels 80 esdevindria de base de les fornades de grups que vindrien a posteriori. Després de Too Much Band i Sistema Nervioso, el Jordi Pallarés no en tenia prou i juntament amb el seu inseparable Carlos Rom formarien part, el 1986, dels Nats. La banda casualment es trobaria enmig de lanomenat rock català, una etiqueta que era com un calaix de sastre on hi encabien grups de pop-rock i daltres estils, on lúnic en comú era que ja no tenien complex de cantar en català. Un cop finalitzada la fase dels Nats, i lluny dabandonar les guitarres, pràcticament els mateixos músics van formar Baked Beans el 1996. Aquest cop els van posar dins de letiqueta de lonada de bandes de pop-rock alternatiu i van demostrar que no estaven al món de la música per una simple dèria de joventut, estaven per quedar-shi. El Jordi Pallarés vivia els concerts amb intensitat com si aquell fos el darrer de la banda. Lluny quedaven aquells anys en què rebien les queixes dels veïns perquè tocaven al Pòsit. Amb els Baked Beans van arribar a actuar a lescenari del Festival de Benicàssim de 1999, tot un repte per a uns músics que shavien forjat la carrera ells sols, sense padrins, ni batejos. La trajectòria del Jordi podria ser la de tants altres músics de rock amb una llarga història al darrere de qui només sen parla si aconsegueixen el seu moment de popularitat. Això passa amb els arrogants que no saben assimilar la fama, però el Jordi no era daquests. El concert homenatge i el retorn als escenaris dels Nats és una petita-gran lliçó. En un món on se sacralitza qualsevol malparit egoista, resulta tot un exemple.