"Els altres exilis", centra les vivències de tres testimonis que van haver de fugir del seu país d'origen
 |
| D'esquerra a dreta: Carlos Avilés, Ramela Der Abrahamian, Montserrat Flores i Amal Hamudy, ahir al vespre durant la taula rodona al Centre Cultural |
En el marc del programa "Exiliats i desplaçats", organitzat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Cambrils, ahir al vespre va tenir lloc al Centre Cultural i Ocupacional una nova taula rodona, en aquesta ocasió sota el títol "Els altres exilis". Si la setmana anterior va ser el torn de testimonis exiliats, víctimes de la Guerra Civil espanyola, en aquesta ocasió va ser el torn de tres testimonis que han patit l'exili fugint dels seus països d'origen per diferents motius. Així doncs, es va comptar amb la participació de Carlos Avilés, Ramela Der Abrahamian i Amal Hamudy, i la presentació de l'arxivera municipal Montserrat Flores.
Carlos Avilés: Fugint del cop militar a Xile l'any 1973
El primer testimoni va ser el de Carlos Avilés, nascut a Santiago de Xile l'any 1954. Tal i com ell mateix va explicar, quan es va produir el cop militar a Xile tenia 18 anys i estava en el segon curs de carrera, "aleshores se'm va trencar la vida que tenia planificada i tots els projectes de futur. Trenques amb les teves amistats i trenques amb la teva família".
Abans d'explicar el seu testimoni personal però, Avilés va voler contextualitzar aquell moment de la història de Xile. L'any 1970 es van fer eleccions generals al país, on Salvador Allende va ser escollit president, el primer president socialista de la història escollit democràticament, "tot el món mirava cap a Xile", tot i que això es va veure truncat en poc temps. L'11 de setembre de 1973 es va produir el cop d'estat militar, amb l'entrada d'aquests a la universitat. A molts companys que no els vaig tornar a veure, i mai més els veuré. Vaig haver de fugir de la ciutat i marxar cap a casa meva que estava a més de 400 quilòmetres, vaig caminar durant quatre dies i sense menjar". Avilés també va explicar que el van expulsar de la universitat, per tenir una ideologia política diferent, i que la justícia militar el va perseguir, inclús van matar al rector de la universitat. Des d'aleshores la universitat va canviar radicalment, de fet, molts dels alumnes i companys meus van resultar ser militars, que es van anar introduint en la universitat uns anys abans per tal d'infiltrar-se per conèixer el teixit polític de la universitat, ja que era allí on creixien les idees polítiques i per tant, volien evitar la rebel·lió universitària davant d'un cop d'estat". Durant tres anys vaig estar treballant a Xile, "però estava molt limitat per la meva tendència política i l'any 1976 vaig sortir de Xile cap a Espanya, on vaig seguir estudiant", va afegir Carlos Avilés.
Ramela Der Abrahamian: Fugida familiar contínua
El segon testimoni de la taula rodona va ser Ramela Der Abrahamian, que va explicar la seva experiència vital i la trajectòria familiar de fugida contínua. Tal i com va comentar Ramela, "el meu pare va néixer l'any 1915 i amb només tres mesos d'edat va haver de marxar d'Armènia, fugint dels turcs, que en aquella època van provocar la massacre de més d'un milió i mig d'armenis. La meva àvia va haver de marxar amb tres fills al càrrec. Aquella va ser una massacre terrible, en la que els turcs mataven les dones embarassades i els hi tallaven les panxes. La meva família va haver de marxar cap a Rússia, un país que es trobava en el temps dels bolxevics. Per aquella època la meva mare tenia 16 anys i el meu pare tenia 19 anys, aleshores també es van veure obligats a fugir dels bolxevics fins a l'Iran". Precisament en aquest país, va ser on va néixer la Ramela, a la ciutat de Teheran. En aquella època molts armenis van fer cap a l'Iran, tot i que tal i com ella mateixa va explicar, "mai em vaig considerar iraniana. Jo vaig anar a una escola armènia i em van educar així, a més vam viure molt malament, a conseqüència del fanatisme i la dictadura iraniana que va ser molt dura. Ens van arruïnar la vida. Ens van tancar les nostres escoles, ens van tancar les nostres esglésies, i els iranians sempre ens deien armenis bruts, perquè érem cristians". Novament, la Ramela i la seva família van haver de sortir d'aquest país. L'any 1979 arribaven a Cambrils.
Amal Hamudy: Sortida de l'Iraq
Finalment, el tercer testimoni de la nit va ser el de l'Amal Hamudy, nascuda a l'Iraq i resident a Cambrils des de fa 17 anys, i actualment mediadora cultural al CAP de Sant Pere de Reus.
L'Amal va explicar breument la seva sortida del seu país de naixement, però va centrar-se especialment en la vivència del seu germà. L'any 1991, Hamudy va viure en primera persona la Guerra del Golf i els intensos bombardejos a la seva ciutat, Bagdag. Un any després, arribava a Espanya.
Novament l'any 2003 va tornar a esclatar el conflicte a l'Iraq i l'any 2007, els americans van ocupar el país. Tal i com va explicar l'Amal, l'Iraq "sempre ha estat un país amb una gran barreja de religions, creences, races, cultures amb milers d'anys d'història. Però quan es vol dominar un país sempre s'intenta dividir-lo. La meva família és xiïta però viu a un barri de sunites, i aquell any van entrar a casa de la meva família, on estaven els meus pares, el meu germà i la seva família i el van raptar amb molta violència i armes. Aleshores van trobar-li el mòbil i em van trucar a mi demanant-me 30.000 dòlars pel seu rescat. Finalment van deixar-lo anar, amb la condició que espiés el govern, ja que ell treballava en una empresa de telecomunicacions. El meu germà no va voler acceptar i va haver de fugir del barri amb els meus pares. La meva família va arribar aquí amb un visat de turisme i des d'aquí vam fer tots els tràmits possibles per aconseguir que tinguessin els seus papers i es podessin quedar. Tot i el suport de molta gent i de l'Ajuntament de Cambrils, no vaig poder ajudar el meu germà, perquè aquí a Espanya no existeix l'exili polític. Quatre mesos després, la meva família va haver de tornar a Bagdag, al mateix barri on vivia. Ara no sé què passarà".