Tres ciclistes cambrilencs fan el Camí de Santiago des de la variant navarroaragonesa
 |
| Els cambrilencs, Robert Carracedo fill, Robert Carracedo pare i Gerard Ballester a la plaça de l'Obradoiro de Santiago de Compostel·la |
Tres intrèpids cambrilencs aficionats a la bicicleta de muntanya, en Gerard Ballester, Robert Carracedo fill i Robert Carracedo pare, van recórrer recentment el trajecte que separa el municipi fronterer de Canfranc, situat al Pirineu d'Osca i el centre de peregrinació més important de la Península, Santiago de Compostel·la. Per fer els 850 quilòmetres teòrics que separen aquestes dues poblacions, tot i que van acabar-ne sent 940, van invertir-hi onze dies de pedalada, amb una mitjana de 90 quilòmetres per dia. Uns kilòmetres que es varen fer més durs del que estaven acostumats degut a la complicació afegida de les alforges carregades fins dalt. El bon temps els va acompanyar fins i tot a Galícia, i la pluja sortosament només va fer acte de presència una jornada.
Onze dies de pedalada
El passat 31 d'agost enfilaven el trajecte amb el tren que els duria des de Saragossa directament al punt de partida, Canfranc, l'última localitat abans d'accedir a la Vall d'Aspe, als Pirineus francesos. El recorregut d'aquest antic traçat ferroviari és més que recomanable per a tothom que vulgui passar una aventura ferroviària de quatre hores, que és el temps que tarda l'automotor dièsel d'un sol vagó en completar el trajecte ascendent farcit de túnels. La via no està electrificada, i les travesses són com les d'abans, de fusta; amb el tradicional croc-croc, ja oblidat avui en dia, però encara persistent en aquesta línia fins a Canfranc.
Només començar, és imprescindible aconseguir "la credencial del peregrino", que et dóna dret a pernoctar als diferents albergs que hi ha al llarg del Camino i on també s'hi ha d'anar posant els segells de les diferents esglésies i albergs per tal d'aconseguir "la Compostelana", un cop arribats a Santiago.
Les etapes dels dos primers dies van ser lentes i pedregoses però són alhora de les més boniques; en aquest primer tram, el Camí de Santiago aragonès discorre per senderets i pistes forestals majoritàriament en bon estat, tret d'alguns empedrats desfets per la pluja. Es travessen poblacions com Jaca i Sangüesa, on el desnivell ja no es tan considerable.
Tot i que el camí està perfectament senyalitzat amb fletxes i amb símbols de petxines, la primera jornada va ser més dura del que s'esperaven. El sol ja començava a caure i volien fer drecera per tal de no resseguir tot el pantà de Yesa, però la drecera es va acabar convertint en una ascensió inesperada al Puerto de Cuatro Caminos, acompanyada de 35km addicionals.
Per la variant navarroaragonesa del Camino
La variant navarroaragonesa del Camino no té gaire densitat de pelegrins. Però un cop s'arriba a la localitat navarresa de Puente la Reina, on hi té lloc la intersecció amb el típic camí francès provinent de Roncesvalles, el nombre de pelegrins augmenta. I de fet segueix augmentant considerablement a mesura que s'avança cap a Galícia.
Passat el municipi navarrès d'Estella, s'hi pot trobar una font on raja vi, pertanyent a unes bodegues.
Les següents etapes es veuen envoltades per la vinya de la Rioja, tot fent un parèntesis en la seva capital, Logronyo. On van poder fer les reparacions pertinents: radis trencats, canvis de marxes desajustats... i seguir sense pressa però amb ritme constant direcció a Burgos tot passant per pobles ben coneguts pel seu patrimoni com Santo Domingo de la Calzada. Després de l'ascens a los Montes de Oca i el llarg descens que li seguia a continuació, el Camino els conduí fins al poble d'Atapuerca, ben conegut pels seus jaciments arqueològics. L'arribada a Burgos era imminent i allí no hi faltà pas la visita a la catedral.
Un cop passat Burgos, les inacabables extensions de secà de Castella conformen un paisatge que es reitera contínuament; torbat de vegades per algun riu vingut del no-res o pel mateix Canal de Castella. Setanta quilòmetres abans i després de Lleó, el Camino perd el seu encant i la seva tranquil·litat que semblaven inexhauribles, i passa a ser un camí paral·lel a la concorreguda N-120, de vegades fins i tot cal compartir el voral. Un cop a Lleó, tampoc no podia fallar-hi la visita a la seva flamant catedral, ben coneguda pels seus vitralls. I al cap d'una trentena de quilòmetres, una altra de les parades obligades, en aquest cas a Astorga, on cal visitar-hi la seva catedral i el seu Palau obra de Gaudí.
Arribats en aquest punt, els kilòmetres ja començaven a passar factura però encara quedava un dels reptes que ha de superar qualsevol pelegrí que vulgui entrar a Galícia: l'ascensió al poblet d'O Cebreiro, havent passat el municipi de Ponferrada amb el seu castell característic. Des de dalt a O Cebreiro, els tres ciclistes van poder gaudir de la magnífica vista que oferix el poble per sobre la boira matinal que acostuma a cobrir Galícia. I com que justament eren les festes del poble, no els va suposar cap esforç caure en el temptació de degustar una bona ració de Pulpo á feira per agafar forces.
Arribada a Santiago
A partir d'aquí, el verd és el color per excel·lència, la vegetació és exuberant i els boscos d'eucaliptus acompanyen en tot moment el pelegrí fins arribar a la seva meta. Unes etapes finals que els tres ciclistes es van prendre amb calma per tal de contagiar-se bé d'aquesta essència tan entranyable que transmet Galícia i que atreu a tants pelegrins vinguts d'arreu del món. Fins i tot un pelegrí neozelandès els va assegurar que se sentia com a casa seva envoltat de tanta verdor. Finalment, l'11 de setembre al matí, arribaven a Santiago de Compostela després d'onze dies de ruta i d'haver pedalat prop d'un miler de quilòmetres. Només els quedava entrar a la Catedral i contagiar-se de l'olor del botafumeiro.