A dalt, resultats de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. A sota, imatge de la jornada electoral

Un de cada tres cambrilencs amb dret a vot i que van anar a votar ho va fer pel partit del primer president de la restauració de la democràcia, Adolfo Suàrez. Les esquerres, que es presentaven en diverses sigles, van obtenir quasi el 40% dels vots, i la resta de vots es van repartir entre nacionalistes, amb el 13,84%, i partits minoritaris, de dreta i ultradreta.
Aquests resultats serien els referits al Congrés dels Diputats. Pel que fa als resultats per al Senat, els candidats dels Socialistes de Catalunya (PSC) van obtenir el major nombre de vots.
Les pàgines de Revista Cambrils d’abril, maig i juny del 1977 reflectien la situació electoral del moment. Un dels principals problemes que reflectia l’època era la necessitat d’aclarir el significat de tantes sigles pertanyents als partits polítics.
A començaments d’any ja es presentaven públicament al municipi algunes formacions polítiques. Esquerra Republicana de Catalunya ho feia el 20 de febrer, el PSC ho feia a mitjans de març. El Cine Moderno era l’escenari d’aquestes presentacions, així com dels mítings polítics del PSC i els PSUC, celebrats a mitjans d’abril.
L’equip que feia la Revista en aquells anys, dirigit per Josep M. Siuró, va fer un gran esforç pedagògic per difondre els valors polítics que defensaven els diferents partits. Així doncs, el número 72 de Revista Cambrils presentava les cartes del PSC, del PSUC, després “d’intentar esbrinar quins són els partits polítics que poden tenir representació local, havent sigut tres els identificats, dels quals s’ha obtingut resposta de dos”.
S’oferia la possibilitat a d’altres formacions que es donessin a conèixer el mes següent, i així ho van fer novament el PSC, el PSUC, i per primera vegada, el Partit Democràtic per Catalunya, l’Unió del Centre Democràtic i Unió Democràtica de Catalunya.
Paral·lelament, apareixien amb periodicitat cartes i escrits referits a l’Assemblea de Catalunya, amb manifestacions demamant l’Estatut i l’alliberament dels presos polítics.§ “Érem els espectadors privilegiats del canvi”. El Col·legi de Periodistes de Tarragona organitza una xerrada sobre com es van veure les primeres eleccions des del món del periodisme local§ Ignasi Martí. En motiu del 25è aniversari de les primeres eleccions democràtiques, el Col·legi de Periodistes de Tarragona va organitzar una xerrada, el passat 14 de juny, amb destacats periodistes de l’època per tal que relatessin com es van viure aquells fets des del món del periodisme local. Josep M. Martí va destacar l’escassa formació acadèmica que tenien els periodistes d’aleshores per contra de la vocació natural que tots tenien per aquest ofici “ens pagaven 250 pessetes la pàgina”. Els periodistes reunits allí van explicar les dures inconveniències d’haver de treballar d’informadors sota la censura franquista i de com es va donar l’obertura del règim un cop va morir el dictador el 1975. “Érem els espectadors privilegiats del canvi” va afirmar Josep M. Martí, i assegurava que eren conscients que qualsevol personalitat d’un partit que entrevistaven podia ser elegit per a un càrrec important en poc temps. Icart va explicar com ell va ser l’únic periodista que va presenciar el tribunal militar de Tarragona que va condemnar el polonès Heinz Chez a garrot vil el 1974. Carot va destacar que amb l’adveniment de l’actual sistema democràtic no s’entenia que els periodistes critiquessin els polítics electes. En general, tots els presents van destacar la falta de cultura democràtica de la societat espanyola d’aleshores, que, si bé estaven esperançats amb el nou canvi, alguns tenien por a anar a votar i molts no s’acabaven de creure el que havia passat aquell 15-J, sobretot quan els resultats oficials van tardar gairebé tres dies a fer-se públics. Tal i com va explicar Sabaté, tots els presents a la taula coincidien a afirmar que en aquells anys hi havia certa connivència entre periodistes i polítics, ja que tots estaven a favor del canvi cap a la democràcia i abans que els partits controlessin els seus representants hi havia una relació més oberta entre ambdós, “no importava qui guanyés, només que es fes el canvi democràtic”.