Estampes cambrilenques / Juliol 1977

Avui (1977) ja comença a fer-se dificil de mantenir una conversa amb persones que haguessin conegut i conviscut d'alguna manera amb el cardenal Vidal i Barraquer; són ja trenta-quatre anys de la seva mort i quaranta-un del seu exili a Itàlia. Ens queden, gràcies a Déu, els seus familiars, aquesta persona clau en la vida del cardenal que és el Dr. Joan Viladrich i algunes altres personalitats eclesiàstiques i seglars que el tractaren especialment en els seus darrers anys; però a Cambrils no queda pràcticament quasi ningú dels que el podrien haver tractat, si no a fons, sí almenys amb una certa freqüència. La immensa majoria dels cambrilencs o bé en tenim un record personal molt esvaït pel temps o bé no l'hem conegut mai. Jo mateix, personalment, només recordo haver-lo vist en dues ocasions: quan el 1930, era jo bastant petit, em va administrar el sagrament de la Confirmació i el 1932, en què vaig tenir el goig de rebre de les seves mans una de les primeres comunions de la meva vida.

Joan Franch i Baiges, un home que ha passat seixanta anys de la seva vida treballant per a la família Vidal i Barraquer, conversa sobre els records de la seva experiència laboral i del cardenal Vidal i Barraquer

Mossèn Ramon Muntanyola, en el seu Vidal i Barraquer, el Cardenal de la Pau, ens dóna el testimoni d'una persona, morta ja fa anys, Salvador Bassedas, company d'ell d'escola i de jocs de carrer, que deia que "en Cisquet era com tothom". Avui també a mi em plau de portar aquí el testimoni d'un home ja gran, vuitanta-tres anys i greument malalt, però que en el seu llit de dolor, i potser sense massa ganes de conversa però amb el cap ben clar, m'anà desgranant els seus records referits al cardenal.

Es tracta de Joan Franch i Baiges, un home que ha passat seixanta anys de la seva vida treballant per a la família Vidal i Barraquer, en diferents missions, bé és veritat, però, al cap a la fi, treballant o al servei directe o a les terres d'aquesta família. "Vaig començar-hi a treballar l'any onze, quan tenia disset anys", em deia. Va tenir el primer carnet de conduir que es va donar a Cambrils i a la meva pregunta de si llavors costava tant com ara d'obtenir-lo, em va contestar: "Llavors no es feien exàmens. El jutge et preparava els papers i amb ells s'anava a Tarragona i allí et donaven el carnet." Va conduir un Ford i un Rouget. També va conduir un camió en què transportava brisa, vi, esperit del Sindicat, del que era president el germà del cardenal, Josep Vidal i Barraquer. "També cada dos mesos aproximadament portava a Tarragona tot allò que necessitava el rebost del cardenal i que podia proporcionar-li la seva família, fruit de les seves terres de Cambrils: oli, vi, patates, fruita i verdures. Algunes vegades trobava el senyor cardenal a l'hort del palau entretenint-se, amb una sotana negra i bastant descolorida, a arrencar herbes i cuidar les plantes."

Em conta que, sempre que anava a Tarragona per fer aquesta feina, dinava a palau i, en preguntar-li jo si tenia alguna conversa amb el Dr. Vidal i Barraquer, em contestà: "Quan arribava, ja em preguntava com anaven les coses de Cambrils. Li agradava de saber-ho tot. Quan marxava, en despedir-me i besar-li l'anell, sempre em deia: «Vés amb 'cuidado', Joan, a fer-te mal i fer-ne als altres.» Era un home molt senzill i planer." I afegeix: "Això sí, mai vaig portar el cotxe del senyor cardenal." I continuà contant-me com cada any feia tres viatges a portar brisa per les estufes de palau i també com cada any, uns dies abans de Nadal, anava a Barcelona, amb en Benet Miquel, per vendre pollastres i capons (en aquells temps la família Vidal i Barraquer tenia una important granja avícola a Cambrils) a la Rambla de Catalunya. Hi passaven tres o quatre dies, inclosos els de Nadal i Sant Esteve, per tornar a Cambrils el dia 27. S'hostatjaven a la casa familiar del prelat a Sarrià. "Em recordo molt bé quan l'any 1933, trobant-me amb motiu d'aquesta feina a Barcelona, el senyor cardenal va anar a confessar en Macià, el president de la Generalitat, que morí el mateix dia de Nadal."

La conversa s'acabava, però abans encara em diu: "No li vaig demanar mai cap favor, però em sembla que si n'hi hagués demanat un me l'hauria fet amb molt de gust." I a la meva pregunta si estava assabentat de l'intent de retornar les despulles del Dr. Vidal i Barraquer, em contestà textualment: "M'agradaria molt que el portessin i poder-lo veure per darrera vegada abans de morir." Això no ha pogut ser perquè la conversa era mantinguda la tarda del dissabte, dia 18 del passat mes de juny, i Joan Franch i Baiges, un home fidel i de bon cor, lliurava la seva ànima al Pare la matinada del dia 28, només deu dies després. La trobada amb el cardenal ha estat al cel.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques