Estampes cambrilenques / Maig 1987

M'agrada de col·laborar a la major esplendor de la Fira de Cambrils, manifestació que estimo molt de cor perquè des del moment mateix de la seva revitalització, l'any 1957, hi he dedicat notables esforços; i una de les formes de col·laboració que tinc més a mà és glossar algun dels múltiples aspectes que la seva realització comporta. Unes vegades ha estat la seva història, d'altres la importància que té actualment davant el repte d'un Cambrils modernit-zat i amb una forta empenta comercial i industrial, o també la seva projecció en el món tecnificat que ens ha tocat de viure, obert a tota mena de manifestació que comporti un trans-vasament de gent, sigui en els camps comercial, turístic o simplement en el de l'oci.

Certament, el comerç i també la indústria han precisat sempre d'uns sistemes de publicitat que donin a conèixer la producció i les branques en què es desenvolupa. Aquell adagi castellà, famós en el seu temps, que "el buen paño en el arca se vende", fa temps que ha deixat de tenir vigència i avui, 'en el arca', no es ven res. Molt al contrari, el comerç i la indústria mantenen homes que estudien científicament i tècnica els sistemes publicitaris que mouen tot allò que avui anomenem la societat de consum, amb una força tal que ens obliguen a adquirir fins allò que no tenim cap necessitat i que comprem només per allò que la publicitat ens elogia; s'utilitza tota la munió de mitjans que les modernes tècniques han posat al seu abast, diguem-li ràdio o amb moltíssima més incidència encara la televisió, que té l'avantatge de fer-nos-ho entrar pels ulls i per les orelles, i això sense oblidar la premsa escrita que, encara que és un mitjà no tan modern, no per això ha perdut la seva enorme capacitat de cridar l'atenció i de transmetre eficaçment el missatge.

Sí, han canviat les tècniques, però no l'agressivitat del comerciant, que fa mans i mànigues per despatxar els gèneres amb què es guanya la vida.

D'això se'n diu agressivitat comercial, encara que segurament seria millor dir-ne agressivitat publicitària, una tècnica que avui ha arribat a un tan alt grau de sofisticació que talment sembla que hem arribat al súmmum i que dóna la impressió de no poder ser superada. Només cal considerar la tasca que, en aquest sentit, realitza la televisió.

Però l'agressivitat comercial, és cosa d'avui? És que els comerciants i industrials d'abans esperaven tranquil·lament a la porta de la botiga que el client hi entrés per atzar? No us ho creieu pas! Han canviat les tècniques, però no pas l'esperit del botiguer. Aquell senyor Esteve de la famosa Auca és el prototipus de l'home que no espera pas que el vianant entri a casa seva perquè sí. Una de les seves missions de cara que el negoci rutlli és, d'alguna manera, sortir al carrer fent saber que té quelcom més d'allò que mostra a l'aparador i que els gèneres que ell fabrica o que ven són els millors. Sí, han canviat les tècniques, però no l'agressivitat del comerciant, que fa mans i mànigues per despatxar els gèneres amb què es guanya la vida.

Perquè us en feu creus com sempre han anat aquestes coses i us convenceu que això de l'agressivitat comercial no és pas cosa d'avui, us en donaré una mostra que em va caure a les mans fa una bona temporada. És un sistema de publicitat comercial i de ganes de vendre, els orígens de les quals poden remuntar-se als començaments de la segona dècada del nostre segle, els temps de "los felices años veinte", època en què els costums socials eren d'una serietat portada fins a termes durs i la manera de vestir engomada i circumspecta. En aquells temps els dols, quan es moria un familiar de primer grau, eren rigorosíssims en el vestir i l'abstinència total a l'hora d'assistir a festes i saraus, i això tant en els pobles com en les ciutats. En els pobles, les dones anaven negres de dalt a baix i amb mocador del cap mesos i anys. I la cosa no es diferenciava pas massa a les ciutats, amb la variant que les classes socials altes canviaven el mocador del cap per un barret o una pamela amb blonda, segons les circumstàncies.

El missatge publicitari, en el nostre cas, havia estat enviat a una senyora jove que havia tingut la dissort de perdre el seu espòs, també jove encara. I ens hem resistit a traduir-lo del castellà original, perquè ens ha semblat que molt difícilment podríem donar-li el to que té l'escrit de referència en el seu text primigeni. Això és el que diu el missatge: "Distinguida señora: Por la prensa nos enteramos de la desgracia de familia que está pasando Vd. y los suyos, a cuya pena nos asociamos de corazón. Consideramos que estos momentos de tribulación son difíciles i hacemos votos para que el Señor les conceda cristiana resignación. Al rogarle tenga a bien perdonar nuestra libertad, nos permitimos ofrecerle esta su casa, especializada en la confección de sombreros de luto a la que dedicamos una atención nada común.

Gustosos mandaremos una señorita con diferentes modelos de sombreros si tiene la amabilidad de avisarnos y también recibiremos con agrado su amable visita.

Suplicándole una vez más perdone la libertad que nos hemos tomado, rogamos al Señor conceda la gloria al ser de Vdes. amado y que el infortunio ha querido separar de este mundo, nos ofrecemos a Vd. con la mayor consideración."

Firmava el missatge, que era imprès, però imitant la lletra cal·ligràfica com era costum en aquell temps, a l'estil del vell "Método", Modas Dreby, una molt important barreteria de la rambla de Catalunya, ja que l'anècdota és originària de Barcelona.

Què us sembla, feien treballar el cap o no els comerciants d'abans? No em negareu que es tracta d'un model d'agressivitat comercial d'allò més sofisticat i que difícilment avui el guanyaria el comerciant més espavilat. És una bona confirmació d'allò que us deia abans quant als canvis de tècnica, però no de l'esperit del bon comerciant, atent sempre a tot allò que pot augmentar les seves vendes i raonablement els seus beneficis.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques