Estampes cambrilenques / Maig de 1993

Així era com col·loquialment el coneixíem els que l'havíem tractat, doctor Joan per als més íntims. Aquest era Mn. Joan Viladrich i Viladomat, mort la tarda del diumenge, dia 2 d'aquest mes de maig (1993), prop dels 96 anys, i que durant molts anys, especialment els de l'exili, va ser el familiar, com es deia llavors, el secretari, com diem ara, del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. És precisament per això que volem portar-lo a les pàgines de la nostra revis-ta, perquè el Dr. Viladrich, en frase bíblica, va ser el servent prudent i fidel del prelat cambrilenc, amb qui va compartir pocs moments de joia, però moltes hores d'ensurts, de dificultats, de persecució, de penúries i de perills. Home extraordinàriament bondadós i d'una gran humilitat, de tracte amable i d'una discreció ben provada, va ser el braç dret i la persona de confiança total de l'arquebisbe, amb el qual va sortir del port de Barcelona el tràgic estiu del 36, per no deixar-lo mai, fins aquella matinada de setembre de 1943, en què va tenir l'ensurt de trobar-lo mort al llit de la residència on vivien, a la ciutat suïssa de Friburg.

Mn. Josep Raventós, en un article a "Nou Diari" (15-5-93) en fa un ben encertat retrat: "Més aviat baix d'estatura, secardí i bellugadís, d'aparença fràgil i mirada bondadosa, d'ulls petits i escrutadors; no li mancava el bon humor ni unes gotes de fina ironia. Dotat d'excel.lent memòria, discret i vigilant, de ponderada prudència per no dir una paraula de més, vigorós quan calia. Una persona absolutament consagrada al servei del Cardenal amb fidelitat extrema."

Home extraordinàriament bondadós i d'una gran humilitat, de tracte amable i d'una discreció ben provada, va ser el braç dret i la persona de confiança total de l'arquebisbe Vidal i Barraquer, amb el qual va sortir del port de Barcelona el tràgic estiu del 36, per no deixar-lo mai, fins aquella matinada de setembre de 1943, en què va tenir l'ensurt de trobar-lo mort al llit de la residència on vivien, a la ciutat suïssa de Friburg

El Dr. Viladrich va néixer a la ciutat de Solsona l'any 1897. De jovenet va entrar al Seminari d'aquella ciutat episcopal i allí el va trobar el Dr. Vidal i Barraquer quan va prendre possessió d'aquella seu com a administrador apostòlic l'any 1914. No sabem massa cosa d'aquell temps, però sí que podem deduir que el corrent de simpatia mútua entre els dos personatges es faria present aviat. El futur cardenal tenia uns dots de perspicàcia i d'intuïció poc comuns i és de creure, els fets ho corroborarien posteriorment, que el bisbe Vidal va endevinar en el jove seminarista unes qualitats no gens corrents; no va voler deixar-lo escapar del seu entorn, i se'l va emportar cap a Tarragona, encara seminarista, quan el 1919 Vidal i Barraquer va ser preconitzat arquebisbe metropolità i primat de la seu de Sant Fructuós. Aquest cop d'ull del bisbe pel jove seminarista el recull Mn. Muntanyola en el llibre Vidal i Barraquer, Cardenal de la Pau, quan explica l'anècdota contada pel propi Viladrich que, en ocasió de l'epidèmia de grip de l'any 1918, i estant el jove seminarista malalt d'una certa gravetat a casa seva, el bisbe Vidal va anar a visitar-lo.

A Tarragona, el propi arquebisbe l'ordenà de prevere el 1920 i el va mantenir sempre dins aquell cercle familiar que rodejava el prelat. Es dóna la circumstància curiosa que Viladrich, potser diaca, però no prevere encara, va obrir el pas de la comitiva d'entrada de l'arquebisbe a Tarragona, muntat, com era costum en aquell temps, a sobre d'una mula blanca i portant la creu arquebisbal.

No sabem massa cosa dels anys transcorreguts entre el 1920 i el 1936 en la vida d'aquest sacerdot. Mn. Viladrich, del qual no ens consta que anés de vicari ni de rector a parròquies de l'arxidiócesi, es mouria segurament en tasques curials i d'ensenyança al Seminari, però sempre dins l'equip de col·laboradors més propers al cardenal.

Passem per alt les contingències de la Dictadura i de la República, que allargarien massa aquest treball i situem-nos a l'estiu de 1936. Quan va esclatar la revolta militar del 18 de juliol, el cardenal era a Barcelona però, davant el que s'interpretava com a situació greu, va retornar tot seguit a Tarragona. Aquí, amb estires-i-arronses amb l'autoritat, va haver d'accedir a deixar el palau arquebisbal a primera hora de la matinada del dimecres 22 de juliol. Ho féu amb destí a Poblet, en cotxe i acompanyat del bisbe auxiliar Dr. Borràs, del familiar Dr. Viladrich i dels mossens Monrabà i Albaigés. Aquests dos l'endemà retornaren a Tarragona en tren. Pocs dies després eren afusellats. A Poblet restaren per poques hores el cardenal, el bisbe Borràs i Mn. Viladrich. Aviat es va saber que els eclesiàstics eren a Poblet. Un grup de revolucionaris s'hi féu present i, després d'uns moments de tensió, s'endugueren el cardenal. Aquest, com que els arrauxats només reclamaven la seva persona, obligà a quedar-se allí el Dr. Borràs, i també ho demanà a Mn. Viladrich. Aquest, diu Mn. Muntanyola en el llibre esmentat, "aquella vegada —potser l'única a la seva vida— va fer cas omís dels requeriments del seu superior, i vulguis que no, s'entestà a seguir-lo allà on fos. Com una mena de contrasentit, aquella desobediència comportava l'expressió de la més absoluta i perfecta lleialtat del secretari particular envers la persona del Cardenal. Custodi de dolorosos secrets de sa eminència, la seva conducta i el seu silenci són un exemple i un estímul de fidelitat."

No podem detallar més en un treball com aquest. Des d'aquest moment el Dr. Viladrich ja no es separaria ni un instant de la persona de l'il·lustre prelat cambrilenc. Junts van fer cap a Barcelona aquella mateix nit, van estar unes hores en una estança privada dins el mateix Palau de la Generalitat i, després sis dies dins l'edifici de la Conselleria de Governació, van sortir posteriorment en un creuer de la marina italiana vers aquest país. Del moll de La Spezia passaren a la Cartoixa de Lucca, que va ser la primera residència del prelat i del seu secretari a l'exili.

Certament, el Dr. Viladrich, tot i la seva natural i molt diplomàtica reserva, no es va limitar, ni molt menys, a fer de fàmul o de confident privat, com vulgueu dir-li, sinó que va realitzar gestions delicadíssimes i d'una gran importància en aquells moment de calvari per al cardenal que, acabada la guerra, es va trobar amb la negativa del govern de Franco que retornés a la seva seu tarragonina. Així, veiem com en el primer viatge del cardenal a Roma des que era a Itàlia, va ser el Dr. Viladrich qui, el 5 de febrer de 1939, s'entrevistà amb el cardenal-secretari d'Estat del Vaticà, monsenyor Eugeni Pacelli, que un mes i mig més tard seria el papa Pius XII, per parlar de la delicada situació del cardenal respecte el govern de Burgos i les dificultats del seu retorn a casa; o quan el cardenal americà Dr. Dogherty va convidar a dinar un dia el Dr. Viladrich per tal d'assabentar-se de forma directa i fidedigna de les angoixes del metropolità de Tarragona. Només són uns exemples, però se'n podrien citar força més.

També l'estiu de 1943 anaren a Suïssa. Indefallent el Dr. Viladrich, l'acompanyà en tot moment, fins que la matinada del 13 de setembre, veient perllongadament el Llum encès a la cambra del prelat, hi anà i el trobà mort al llit, encara calent el seu cos. A càrrec seu anaren totes les gestions adients al cas.

Després retornà a Tarragona, canonge, professor del Seminari, arxiu mental i material de la vida i obra del cardenal. Al cel, l'abraçada del cardenal al seu fidelíssim secretari, després de cinquanta anys justos sense veure's, sota la mirada del bon Déu a qui tan de cor havien servit tots dos, haurà rebut l'aplaudiment exultant dels cors angèlics.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques