Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes d'agost de 2002

Mn. Jacint Verdaguer

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Agost de 2002

Com vam fer amb l’Antoni Gaudí, ens sembla que la nostra revista, que té entre altres objectius ser un focus cultural per al poble, no pot passar per alt el centenari de la mort de Mn. Cinto sense que reflectim la profunda petja que va deixar la seva literatura i la seva poesia en el nostre país, i això encara que el més famós dels nostres poetes no tingués cap mena de relació personal amb la nostra vila.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, petit poble de la comarca d’Osona, l’any 1845, fill d’una família de pagesos. Ell mateix, d’adolescent, va haver de simultaniejar les feines del camp amb els seus estudis al seminari de Vic. Això va comportar una ferma compenetració amb el poble, la natura i el país, pel qual va demostrar una estima pregona, feta realitat en els seus escrits en prosa i especialment en la seva inspiradíssima poesia.

No tenim coneixement pas de cap relació de Verdaguer amb Cambrils, però sí que sabem, sense detalls concrets, això sí, d’un cert tracte i fins potser d’una relació d’amistat entre el poeta i el nostre convilatà Josep Serra i Dalmau

La vida de Verdaguer no va ser en termes generals un camí de roses. Va tenir alts i baixos, moments triomfals i d’altres curulls de dificultats. Dues coses, però, van ser les constants de la seva trajectòria: la seva vena poètica i l’esperit sacerdotal i de creient, a les quals cal afegir el seu amor a Catalunya. El seu caràcter tossut i un temperament viu i obstinat van impedir-li durant llargues temporades de viure en pau, proporcionant-li sofriment i aflicció, a la vegada que el seu esperit rebel i pertinaç va provocar l’enuig de les grans personalitats a les quals d’alguna manera estava sotmès, concretament el marquès de Comillas i el bisbe de Vic, que el van sancionar, el primer privant-lo de la capellania i del càrrec d’almoiner i el segon prohibint-li l’exercici sacerdotal i retirant-li el permís de celebrar la missa.

A partir d’aquests esdeveniments la vida de Mn. Cinto es feu penosa, accidentada i dramàtica. Es va sentir objecte de persecució i desterrat a Barcelona, es va lliurar a estranyes amistats i relacions, a més d’haver d’aguantar el turment de l’enemistat d’alguns dels seus familiars, va donar-se a exorcismes i, rebel, va començar a escriure als diaris de Barcelona lletres que va intitular «En defensa pròpia». Cal remarcar, però, que en mig d’aquestes afliccions va romandre sempre fidel a la poesia, a l’Església i al país. Fins aquí potser hem parlat molt de la vida i les peripècies personals de Verdaguer, potser menys conegudes que la seva producció literària i poètica. La seva vena lírica va sentir-la de molt jove. Abans d’ordenar-se sacerdot ja escrivia versos de caire popular i als Jocs Florals de Barcelona rep el primer guardó que mai més no oblidaria. Era l’any 1877.

En realitat, en l’obra verdagueriana cal remarcar tres períodes força diferenciats: els seus començaments, que van culminar amb una de les seves produccions més famoses, L’Atlàntida; la de l’home madur, que abraça el període d’estada al casal dels Comillas i que té el seu pinacle a Canigó, i el darrer, que comprèn els anys de la seva reclusió a la Gleva (1893-1895) i la resta fins a la seva mort el 10 de juny de 1902. Amb L’Atlàntida, poema èpic, traduït a diverses llengües i musicat més tard per l’eximi compositor Manuel de Falla, són d’aquella primera època Idil·lis i cants místics i Cançons i llegenda de Montserrat, que ell mateix, en anys successius, va anar depurant fins a arribar a la forma definitiva vers el 1888. Del temps de la seva estada a casa de l’Antoni López, marquès de Comillas, són l’Oda a Barcelona i Canigó i més tard el Somni de sant Joan, traduït a diverses llengües europees.

El 1893 va començar l’època dolorosa de Mn. Cinto, però no per això va decaure la seva inspiració poètica. Només que, potser atuït per la tempesta que tenia al damunt, es va aferrar encara més a la seva fe i la seva poesia s’esdevé essencialment religiosa: Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895), Flors del Calvari (1896) i altres en honor de Jesús Infant, la Mare de Déu i l’Eucaristia. La seva mateixa obra pòstuma, publicada el mateix any de la seva mort, va ser un cant a la Verge amb Flors de Maria, totes elles impregnades d’un alt sentit místic. En prosa cal remarcar el Record necrològic de Rubió i Ors i el Diari d’un pelegrí a Terra Santa.

A Mn. Cinto van fer-li molt de mal el seu temperament un bon xic agre, la seva ira, extrema quan s’enfadava, i les seves obstinacions davant el seu prelat, però amb tot això va ser extraordinàriament fidel a la fe catòlica i a la seva pàtria, que va saber cantar com ningú

En començar l’any 1898 van ser-li retornades les llicències eclesiàstiques i va ser incardinat a Barcelona amb un benefici a l’església de Betlem, en plena Rambla de la Ciutat Comtal, però Verdaguer estava ja tocat de mort, víctima d’una tuberculosi que el va fer sofrir molt, i va acabar la seva vida a Vila Joana, als boscos de Vallvidrera. Tenia 57 anys. El seu enterrament va constituir una de les més grans manifestacions de dol popular que s’hagin vist mai a Barcelona.

Verdaguer va ser considerat ahir, i ho és també avui, com el gran poeta de la nostra nació, d’una popularitat extraordinària, d’una gran erudició mitològica i històrica i conductor de la sensibilitat religiosa del poble català. Van fer-li molt de mal el seu temperament un bon xic agre, la seva ira, extrema quan s’enfadava, i les seves obstinacions davant el seu prelat, però amb tot això va ser extraordinàriament fidel a la fe catòlica i a la seva pàtria, que va saber cantar com ningú. Mn. Cinto és el gran far de la literatura i de la poesia catalana al llarg de la segona meitat del segle XIX.

Com hem dit en començar, no tenim coneixement pas de cap relació de Verdaguer amb Cambrils, però sí que sabem, sense detalls concrets, això sí, d’un cert tracte i fins potser d’una relació d’amistat entre el poeta i el nostre convilatà Josep Serra i Dalmau, també un bon literat, catedràtic d’institut a Villena (Alacant) i doctor en filosofia i lletres. El cambrilenc va desenvolupar la tesi doctoral d’una manera magistral i en una solemne cerimònia va ser-li atorgat el títol pel rector de la Universitat de Barcelona, Manuel Duran i Bas. Serra i Dalmau va escriure molta poesia en català i en castellà i d’aquí és possible que vingués la seva relació amb Verdaguer, i encara que aquest tenia prop de trenta anys més que ell, segurament que el cambrilenc devia demanar-li consell o li devia mostrar alguna cosa de la seva producció literària. No ho sabem. Només tenim notícia d’aquesta relació, encara que n’ignorem el detall. En aquest any verdaguerià és oportú de recordar l’anècdota.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article