Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de febrer de 1992

El carnaval

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

El carnaval
El carnaval

Estampes cambrilenques / Febrer de 1992

Les festes del Carnaval, que en altres llocs són conegudes com del Carnestoltes, són de les de més llarga història a la nostra vila i potser només comparables pel seu sentit de tradició amb les festes majors. Etimològicament, la paraula sembla que prové de l'italià 'carnavale' i aquesta és possiblement només una derivació o contracció de la paraula 'carn' o 'carnal', expressió que potser va agafar, en els seus inicis, de les llicències populars que caracteritzaven aquestes festes, les quals eren quasi sempre condicionades pel fet que les persones anaven tapa-des amb caretes i disfresses que dificultaven bastant o molt la identificació de l'atrevit, i sota la disfressa hom es permetia de dir o fer quelcom que potser no s'havia vist amb pit de realitzar a cara descoberta. Els entesos diuen que aquestes festes es deriven de les saturnals romanes, a les quals s'assemblen per les dates que es celebren, quasi sempre dins el mes de febrer o primers de març, i pels aldarulls, mascarades, balls i desfilades desenvolupades amb molt de bullici i esbojarrament.

Potser en un altre sentit, menys 'científic' però més real, podríem dir que el Carnaval era com una espècie d'intent, quasi sempre aconseguit, de rescabalar-se prèviament de totes les austeritats, dejunis i seriosos comportaments que exigia el temps quaresmal que, com ara, s'iniciava el dimecres següent al darrer dia del Carnaval. Naturalment, em refereixo a la Quaresma d'abans, que era no solament observada rigorosament per la gent creient, sinó que socialment comportava un trencament total i absolut amb tota mena de diversió i excés gastronòmic, en absolut comparable amb la Quaresma d'ara, reservada en general a les persones d'una acusada sensibilitat religiosa, cristiana, però la celebració de la qual ha desaparegut socialment de l'entorn popular, de forma que la generalitat del ciutadans n'ignoren l'existència i encara més el significat. Ara aquest vincle d'unió entre el Carnaval i la Quaresma ha quedat trencat del tot i el Carnaval s'ha revifat pel que comporta d'alegre gatzara, mentre que la Quaresma s'ha quedat de racó perquè la gent del nostre temps, que cada dia de l'any tira la casa per la finestra, té incompatibilitats amb austeritats i abstinències. Almenys per ara, perquè també podria ser que, tal com van les coses, potser arribi el dia en què tot sigui Quaresma. "Vivir para ver", que deia el cec.

el Carnaval era com una espècie d'intent, quasi sempre aconseguit, de rescabalar-se prèviament de totes les austeritats, dejunis i seriosos comportaments que exigia el temps quaresmal que, com ara, s'iniciava el dimecres següent al darrer dia del Carnaval

De moment, però, tornem al Carnaval.

Dèiem que les festes carnavalenques tenen a Cambrils una llarga tradició i de sempre havien estat celebrades amb pompa i esclats més o menys espectaculars. La diferència entre abans i ara radica principalment en el fet que ara les festes tenen un sentit unitari, hi ha una comissió organitzadora sobre les espatlles dels components de la qual recau la feina i la responsabilitat de fer rutllar tot el cúmul d'aspectes que la festa comporta. Abans, en un temps d'una forta implantació associativa dins d'un ample ventall, que anava des de les societats corals o de foment cultural i de l'oci ben entès a la de diferent signe polític, eren aquestes entitats, quasi totes tenien locals propis, les que s'encarregaven de l'organització del Carnaval, això sí, cadascuna el propi i per via lliure. A Cambrils, d'aquestes societats sempre n'hi havia tres o quatre en competència. I aquesta competència era precisament el que donava color, moviment, picardia i alegria, sense voler dir que tot fossin sempre flors i violes perquè, a vegades i a conseqüència d'alguna entremaliadura més o menys expressament buscada, es poguessin produir algunes picabaralles, la sang de les quals mai no arribava al riu.

Entre les activitats obertes a tothom prevalien les cavalcades, les comparses, els balls a la plaça i 'els geps'. Entre les vinculades a associacions concretes, destacaven els balls de caire social, la vetlla del Carnestoltes i molt especialment l'obertura i lectura del testament, on normalment les deixes testamentàries eren generoses en deixar com draps bruts els dirigents o persones destacades de les societats competidores, especialment si eren de signe polític diferent

Pel que toca al desenvolupament de les festes, cal diferenciar les de caràcter obert, al carrer, a la plaça principalment, i de cara al poble i en les que hi participava tothom, i les de caire social que, sense ser del tot tancades als forasters o al personal no membre de la socie-tat, sí que eren més aviat destinades als socis i als seus familiars. Entre les primeres prevalien les cavalcades, quasi mai unitàries, ja que cada societat la feia sortir per lliure, les comparses, els balls a la plaça i 'els geps'. Entre les segones, els balls de caire social, la vetlla del Carnestoltes i molt especialment l'obertura i lectura del testament, la redacció del qual era encarregada a persones, expertes més o menys en versificar, quasi sempre socis de l'entitat, i que en això sí que se la jugaven, perquè normalment les deixes testamentàries eren generoses en deixar com draps bruts els dirigents o persones destacades de les societats competidores, especialment si eren de signe polític diferent; en aquest sentit les diferències eren molt acusades, ja que eren dretes o esquerres molt radicals i sense mitges tintes, i els enfrontaments ideològics jugaven molt a l'hora del repartiment de les deixes dels 'béns' del rei del Carnaval.

També en aquest repartiment hi entraven aquelles persones que per alguna cosa havien destacat durant l'any. Per exemple, algun casament sonat o algú que hagué tret de la rifa alguna quantitat considerable, o alguna altra cosa que hagués marxat del normal en un temps i una població que llavors caminava per viaranys més o menys tranquils i amb pocs alts i baixos. Era, això sí, un dels actes més concorreguts ja que ningú no es volia deixar perdre la xanxa que representava la lectura del testament, especialment si aquest era redactat amb gràcia i les deixes anaven per als 'altres'. Perquè també podia ser que, com que aquest era sempre secret i moltes vegades només coneixia el text aquell que l'havia redactat, o molt poques persones més, la sorpresa esclatava quan aquell que menys s'ho esperava era l'agraciat amb alguna 'deixa' que li feia ben poca gràcia. Si aquest ho encaixava amb filosofia i bon humor no passava res, però més de quatre vegades, de raons, no en mancaven pas.

Per regla general, les festes s'acabaven amb l'enterrament del Carnestoltes, amb crits i plors i, almenys els anys previs a la Guerra Civil, en què hi havia un molt accentuat sentit anticlerical en una part considerable de la societat civil, amb força befa a l'Església, que responia anatematitzant els Carnavals tot posant-los al capdamunt de la llista de les coses pecaminoses que calia evitat. El fer-ne cas anava a la consciència de cadascú.

Molts anys, però, el coronament de les festes s'allargava fins el primer diumenge que Quaresma, en què les societats acostumaven a organitzar el ball que s'anomenava de la pinyata, i que era un ball eminentment social i molt típic, essencialment característic d'aquestes festes, amb un element diferenciador en el fet que, del sostre de la sala de ball i en el seu centre, hi penjava una gran panera, artísticament ornada, tota plena d'obsequis de tota classe i diferent valor, de cadascun dels quals penjava una cinta de colors que era posada a l'abast de cada parella de balladors. La sort decidia a qui corresponia cada cinta i la sort també era la que proporcionava a cada parella la possibilitat d'emportar-se un obsequi valuós o un d'insignificant i fins i tot poca-solta.

Com es pot veure, del Carnaval d'ahir al d'avui no hi ha tanta diferència com és això. Potser aquesta està, com dèiem en començar, que ara les festes les paga l'Ajuntament i la cosa és popular, encara que compti amb la participació de colles o penyes que col·laboren especialment en la rua, mentre que abans cada societat s'organitzava el seu propi 'sarau', encara que els resultats siguin els mateixos: la gresca, la festa i la diversió.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article