Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de juny de 2003

La immigració, un problema? (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Juny de 2003

Apuntàvem el mes passat les dificultats que comporta el baix naixement de nens catalans autòctons i la massiva afluència d’immigrants de diferents procedències de cara al manteniment de la idiosincràsia de Catalunya i, en el nostre cas, de Cambrils. En un estudi realitzat per l’eminent escriptor i geògraf Josep Iglésies, La població de Catalunya en la dècada 1950-1960, editat l’any 1966, quan encara ni de bon tros ni a la nostra nació ni a la nostra vila havien arribat massivament els milers d’immigrants que veiem ara per tot arreu, l’autor ja deia, tot concedint la manca de braços que, per segons quines feines, es deixa notar al país que:

Fins s’ha presentat la immigració com un gran benefici i, per bé que en el nostre cas particular hi ha molt que discutir, no podem negar-ho en termes generals, sobretot si mirem exclusivament l’aspecte econòmic de la qüestió, sense entrar en l’ètnic. Això sense comptar que si la immigració ens estalvia la criança d’infants, també ens proporciona més vells i altra gent inactiva i és sabut que costa més car un vell que un infant i tanmateix el primer trunca l’esdevenidor. A risc d’ésser titllat d’anacrònics i de xipollejar en un camp folklòric no podem callar que, a causa de la seva quantia els catalans no podem mirar l’actual immigració amb la mateixa tranquil·litat que ho farien altres regions.

Ens hi juguem massa coses essencials en l’ordre espiritual per considerar-ne exclusivament els guanys, sense mesurar-ne les pèrdues. Si voleu, la quimera prové del ritme de la riuada i del fet que doni o no doni temps a l’absorció. Si tenim una bota de vi antic, en la qual es mantenen les velles mares i cada any hi aboquem una quantitat prudencial de vi novell, les velles mares mantindran permanentment la seva força. Però si, mentre cada any disminueix el brou antic, hi aboquem quantitats desproporcionades de líquid novell, serà aquest que arribarà a influenciar el vi antic, amb tanta més intensitat com major sigui la quantitat que novament hi aboquem.

Encara si la riuada fos estroncada, les velles mares podrien reprendre el seu actuar. Però és ara un Niàgara immigratori el que ens cau al damunt i amenaça de substituir-nos en el propi territori. No dubtem de les facultats d’absorció del nostre païdor demogràfic, però això no lleva que en el futur, sota una mateixa denominació demogràfica i fins política, pugui actuar damunt del nostre propi territori un cos diferent del nostre.

És una cita certament llarga però que ens fa entendre per on van els trets. La dificultat rau, doncs, en la massivitat que abona l’agrupació en clans que, comptant amb les excepcions, només parlen i viuen el seu, ignorant o menystenint el que és l’essència del país acollidor i sense fer un mínim esforç per adaptar-se a la seva nova situació. Pot ser que, amb el pas dels anys, es vagin imbuint en el tarannà nostre, però no soc gens optimista davant el panorama. Insisteixo també que hi ha persones i famílies integrades totalment en els nostres ambients i en la nostra vida de cada dia i fins i tot parlant la nostra llengua amb una correcció admirable. Però només són l’excepció que confirma la regla.

Remeis? Per un costat, l’educació portada amb exigència i totalment en català, sense voler dir que no s’ensenyin altres llengües, entre elles el castellà, però no de forma prominent sinó com una segona llengua d’ús corrent en una gran part de l’estat veí. També els mitjans de comunicació parlats i escrits. S’ha dit, i segurament amb tota la raó, que ha fet més en aquest sentit la premsa comarcal que totes les altres mesures de protecció de la llengua juntes, més si tenim en compte que al nostre país només tenim un diari escrit totalment en català.

També la ràdio i la televisió hi tenen el seu paper, però que moltes vegades resta desvirtuat perquè en programes educatius i entrevistes, quan te n’adones s’han saltat al castellà. Retolació de carrers i espais públics que, en general, ho són en català però que també quan et descuides... El mes passat en ocasió de jugar-se a l’Estadi Municipal de Futbol el Campionat d’Espanya de Futbol Juvenil, les mateixes autoritats municipals van tenir la barra de posar al costat del camp de joc uns cartells immensos amb la llegenda «Ayuntamiento de Cambrils». Quina vergonya! També la indústria i especialment el comerç han de vetllar perquè els rètols siguin escrits en la nostra llengua, ja que són uns elements d’una gran visualitat i encara avui hi ha un percentatge força elevat de rètols escrits en castellà o en altres llengües. Parlem de la llengua perquè és una característica, potser la més acusada, de la nostra cultura i de ser poble i nació, sense voler dir que aquesta característica sigui l’única.

Tradicions i costums, art i tècnica, ciència i erudició, il·lustració i artesania, treball, menestralia i investigació són trets que a través dels segles han conformat la nostra terra que, evidentment, amb el curs dels anys i dels segles ha evolucionat cap a bé i no sembla que, amb la immigració, s’hagi de col·lapsar. Només és qüestió de treballar-ho a consciència i intentar que es produeixi aquesta integració de la qual tant es parla, però que realment costarà i, i si es produeix, serà matèria que durarà anys. Més que anys, generacions.

Un acurat estudi sobre el tema, aparegut recentment a El Periódico, deia que en els dos darrers anys a la Ciutat Comtal la població estrangera s’ha duplicat, arribant fins al 10,7 per cent de la població total. Deia també que el 17,8 per cent de les criatures nascudes a Barcelona l’any passat són fills d’immigrants estrangers. Són xifres que fan pensar i, només caminant pels nostres carrers, pensem que els percentatges, traslladats a la nostra vila, poden ser semblants, potser no tan forts, però déu-n’hi-do.

No hi ha res perdut, però no val a badar. Mentrestant, ens decantem per un esperit de respecte mutu, de solidaritat entre tots, també demanem obertura per la nostra part, però també d’integració en el nostre tarannà per part dels nouvinguts. Només així farem país.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article