Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes d'abril de 1998

Joan Casas Mora

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Abril de 1998

Com avançava la Revista Cambrils del mes passat, el dia 5 de març (1998) va morir a Barcelona el general Joan Casas i Mora, il·lustre militar fill de Cambrils, on va néixer el 23 d’octubre del 1905. Els seus pares van viure la meitat de la seva vida a la nostra vila i aquí van veure la primera llum tots els fills del matrimoni. El pare, guàrdia civil, era caporal de la caserna del Parc Samà que, per resguardar-lo, havia fet construir el marquès de Marianao, amic personal del fundador d’aquest cos, el marquès d’Ahumada. El pare de Joan Casas i Mora, en ascendir a sergent, va passar a comandar la caserna de Cambrils. Entre una situació i l’altra, com dèiem, va passar molts anys al poble.

Joan Casas, de petit, va ser alumne del col·legi La Salle i pràcticament adolescent va incorporar-se a l’exèrcit, perquè si bé li tirava la milícia mai no va agradar-li la feina del seu pare. Als setze anys va ingressar a l’Acadèmia d’Infanteria i tres anys més tard, el 1924, amb el grau d’alferes, va marxar cap a Melilla.

En aquella època, al començament dels anys vint, a les possessions espanyoles del nord d’Àfrica se sostenien lluites continuades amb els insurrectes que portaven de cap el govern espanyol, que encara es ressentia del famós desastre d’Annual del juliol de 1921, en el qual van morir el general Fernández Silvestre, tots els membres del seu estat major i un gran nombre de caps, oficials i soldats, fet que va reportar un colossal malestar a tot l’Estat i va provocar, entre d’altres coses, la dictadura militar de Primo de Rivera (1923) que, si bé va acabar amb el problema nord-africà, va produir un fort desassossec, especialment a Catalunya, per la ferrenya i persistent repressió a tot el que feia olor no de catalanisme sinó només de català.

Joan Casas, de petit, va ser alumne del col·legi La Salle i pràcticament adolescent va incorporar-se a l’exèrcit, perquè si bé li tirava la milícia mai no va agradar-li la feina del seu pare que era guàrdia civil

En aquestes condicions, Casas va incorporar-se, el 1925, al grup de Forces Regulars Indígenes de Ceuta i va prendre part en les intervencions militars de Melilla els anys 1929 i 1930. En el moment de la proclamació de la República ell era novament al grup de Regulars de Ceuta i, a partir del 1934, durant tota la Guerra Civil i fins al 1941, va estar al servei d’intervencions de la zona del Protectorat. Aquest darrer any va ser nomenat ajudant de camp de l’alt comissari d’Espanya al Marroc —el tinent general Luis Orgaz—, fins al 1943, en què es va fer càrrec del Regiment d’Infanteria «Tetuán» núm. 14, on va ser-hi fins al 1946, que va retornar a la Península, en missió de servei, per primera vegada durant tota la carrera militar, després de més de vint anys a l’Àfrica, on va anar ascendint diferents graus de jerarquia. A la quarta regió militar, a Barcelona, va restar a la disposició del ministre del ram.
L’any 1956 va passar al Regiment d’Infanteria «Ultonia» i el 1958 va anar a Madrid per incorporar-se a l’alt estat major fins al 1963. El 1960 va ser ascendit a coronel. En el curs d’aquest període i atès el seu gran coneixement de la llengua àrab, va formar part de diferents missions diplomàtiques, en reunions i conferències de defensa en diversos països europeus i africans.

El 1963, a Tarragona, es va fer càrrec del comandament del Regiment d’Infanteria «Badajoz» núm. 26 durant dos anys. Ascendit a general de brigada el 1965, va ser nomenat cap de tropes i governador militar de l’illa de Menorca i, el 1969, governador militar de la plaça i província de Tarragona fins al 1971, en què va passar a la situació de reserva.

Fora del servei militar actiu i amb residència habitual a la ciutat comtal, va ser elegit president del Cercle Cultural dels Exèrcits a Barcelona, on va desenvolupar una important tasca.

En el curs de la seva carrera militar va rebre valuoses condecoracions, com la Medalla Militar amb distintiu roig, la Medalla de Campanya, la Cruz de San Hermenegildo i la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. En l’ordre civil, va ser nomenat comanador de l’orde d’Isabel la Catòlica i cavaller de l’orde de la Mehdonia i va rebre la Medalla Militar del Marroc i la Creu d’Oficial de la Legió d’Honor de França.

En els seus anys de governador militar de Tarragona no faltava mai als actes d’inauguració de la Fira i, ja retirat, va ser-ne el pregoner l’any 1982

En l’apartat personal, Joan Casas va contraure matrimoni, l’any 1943, amb Mercè Fàbregas, filla d’una distingida família ampostina. D’aquesta unió, en van néixer cinc fills: Joan Antoni, Josep Lluís, Mercè, Lourdes i Carme. Individu d’una gran humanitat, d’excel·lent humor, bon conversador i d’una notable intel·ligència, Casas era una persona extraordinàriament enamorada de Cambrils, el seu poble, com deia ell. Quan era governador de Tarragona va comprar un solar a la zona de la Llosa, on va construir-hi un xalet i on, ja retirat, havia vingut els estius i llargues o curtes vacances fins l’any passat quan, al juliol, va haver de retornar a Barcelona, en ressentir-se la seva salut agreujada amb el pes dels anys. Passar hores amb els nets era la seva constant il·lusió.

S’interessava constantment per les coses de la vila, era un bon devot de la Mare de Déu del Camí i, dotat d’una privilegiada memòria, era capaç de contar tota una sèrie de facècies de la seva vida d’infant i adolescent a Cambrils i de recitar trossos sencers de L’estel de Natzaret i cantar les cançons dels Pastorets, en la representació dels quals havia intervingut de jove. En els seus anys de governador militar de Tarragona no faltava mai als actes d’inauguració de la Fira i, ja retirat, va ser-ne el pregoner l’any 1982, pregó que va ser un recull d’emocionades recordances i un bell cant a les grandeses passades, a l’esplèndida realitat present i a les falagueres previsions de futur per a la vila que el va veure néixer.

Va ser un cambrilenc de pro, que va posar ben alt el nom del poble. Caldria que Cambrils sabés enaltir d’alguna manera la seva remarcable personalitat.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article