Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de gener de 2003

El centenari del Sindicat (desembre de 2002)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Gener de 2003

El dia 13 de desembre passat (any 2002), amb la presidència del conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, Josep Grau, i amb la massiva assistència d’autoritats, convidats i socis de la Cooperativa Agrícola, es va col·locar la primera pedra dels que seran els edificis de les noves instal·lacions tècniques, magatzems i premses d’oli. Aquesta circumstància ens feia recordar que cent anys abans, quasi exactament dia per dia, es constituïa a Cambrils el que seria el primer precedent de la Cooperativa actual: el Sindicat Agrícola i Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs de Cambrils, el Sindicat, com sempre l’havíem conegut la gent més gran. Era el 14 de desembre del 1902.

Va ser el primer pas seriós per agrupar sindicalment i amb finalitats econòmiques i de cooperació la pagesia cambrilenca, que, avui, després d’aquests primers cent anys, és una realitat solidificada i de gran prestigi dins el món cooperatiu català.

Ja diu l’aforisme que «la unió fa la força». És en aquest sentit que una colla de propietaris agrícoles de Cambrils va anar considerant la possibilitat d’agrupar-se per dur a terme la fundació d’una entitat que fos capaç d’aglutinar esforços, cercant una millora econòmica en el camp de la pagesia

Fins als començaments del segle XX, per dir-ho d’una manera planera, cada un dels pagesos cambrilencs anava a la seva. El món de la pagesia d’aquell temps podríem dividir-lo en tres sostres: els hisendats, propietaris d’una sèrie de finques rústiques que no conreaven personalment sinó que les tenien cedides en arrendament, a mitges o amb treballadors assalariats; els pagesos «arreglats», que tenien propietats agràries que, amb el seu treball personal, els donaven per viure més o menys folgadament, i els simples pagesos jornalers, que treballaven o bé fixos per a un propietari o volanders per a qui els donava feina, avui per a tu i demà per a un altre. Aquests darrers, segons sentia contar al meu pare, quan no tenien feina anaven a la plaça de matinada i, sota els porxos, esperaven que algú els anés a oferir feina per un o més dies.

Amb aquests plantejaments, els primers eren els que tenien més amples collites de tots els fruits corrents en el nostre terme en aquells temps, majoritàriament, avellanes, garrofes, raïm i olives, ja que l’aspecte hortofructícola era pràcticament desconegut, i les fruites i verdures només eren conreades per a l’ús domèstic. Així, doncs, cada propietari benestant tenia magatzems per als fruits secs, cellers i premses per a l’elaboració del vi i de l’oli. Aquestes premses, especialment les de l’oli, a més de servir per moldre les olives del propietari, les feien servir també aquells pagesos que tenien terres però que aquestes no tenien el volum de producció per mantenir una premsa i així, normalment, es pagava el servei per mitjà d’un determinat percentatge de l’oli extret.

Aquests propietaris benestants dels quals parlàvem eren una dotzena llarga a Cambrils i per això mateix eren nombroses les premses, que quasi mai no eren en el domicili particular dels propietaris sinó en magatzems i cellers ubicats en altres sectors de la vila, encara que sempre al nucli antic, que, per altra banda i en aquell temps, era únic a Cambrils. Els actuals carrers de Foix i de Sant Josep formaven, fins al 1890, el raval de les Premses, precisament perquè n’hi havia una colla.

Però tot això d’anar cadascú a la seva ja es veia venir que s’acabaria perquè el cooperativisme ja anava estenent les seves idees i els resultats en general es consideraven òptims. Ja diu l’aforisme que «la unió fa la força». És en aquest sentit que una colla de propietaris agrícoles de Cambrils va anar considerant la possibilitat d’agrupar-se per dur a terme la fundació d’una entitat que fos capaç d’aglutinar esforços, cercant una millora econòmica en el camp de la pagesia i procurant posar-se al dia dels progressos que es besllumaven en conreus i camps de producció, especialment de cara a la producció del vi.

En el curs de la tardor de l’any 1902 es va anar estudiant el projecte i el 13 de desembre d’aquest any els promotors de la nova entitat, Josep Gimbemat, Joan Ardèvol, Pau Riba i Josep Bertran Recasens, van presentar al governador els estatuts del nou sindicat que, l’endemà mateix, dia 14, era constituït formalment i amb una junta directiva formada per vuit membres i presidida pel senyor Joaquim Borràs de March. La nova entitat prendria el nom de Sindicat Agrícola i Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs de Cambrils. Eren els primers passos de la nostra Cooperativa d’avui.

Josep M. Siuró en el seu llibre Del Sindicat d’ahir a la Cooperativa d’avui ja comenta que d’aquesta època dels inicis cooperatius en resta poquíssima documentació, pràcticament només l’acta fundacional autentificada pel notari Rosend Güell, amb els noms dels components de la primera junta provisional i un exemplar dels estatuts, la portada dels quals reproduïm. En començar la seva trajectòria, el Sindicat no tenia seu pròpia. La constitució del Sindicat es va fer a la casa de la vila i el primer lloc de reunió provisional era a l’Hort del Cuchillo, una finca amb mas que hi havia a l’altre costat de la riera d’Alforja, una mica més amunt d’on hi ha actualment els blocs de La Salle, que era propietat d’un dels socis. En canvi, l’apartat de la Caixa Rural, que era comanada per l’Eugeni Rigual Rovira, tenia la seva seu al mateix domicili particular, ubicat a la plaça de la Constitució, actualment plaça d’Espanya, cantonada amb el carrer de Borràs.

Per completar la dispersió, la junta es reunia a casa del secretari, el mestre Joan Ardèvol i Olivé, suposem que a la casa pairal del carrer del Cardenal Vidal i Barraquer, llavors carrer de la Fira, cantonada amb el carrer de Sant Pau, edifici molt ben restaurat recentment pels descendents familiars del senyor Ardèvol.

En aquest període inicial sembla que els socis no superaven gaire la vintena i, com tota institució novençana, les passes eren titubejants encara que amb molt d’interès que el projecte anés endavant. Sembla que uns anys després de la fundació es va fer càrrec de la presidència Josep Vidal i Barraquer, que la va ocupar fins al 1913. També sembla, i diem sembla perquè ja hem apuntat la carència de documentació escrita, que pels volts dels anys 1905 o 1906 ja es va fer servir com a magatzem un edifici ubicat al camí de les Casetes, avui carrer de Barcelona, on hi havia una olla, nom popular amb què eren conegudes les fàbriques d’esperit de vi. La finca era propietat de Carles Roig i Rovira. Les naus d’aquest magatzem i la corresponent fumera d’obra van ser enderrocades no fa pas gaires anys en iniciar-se la urbanització d’aquell sector de l’Eixample.

De l’existència i projecció del Sindicat en dona fe un anunci oficial aparegut al Butlletí Oficial de la Província de Tarragona, en què es feia públic el cens de les diferents entitats agrícoles i ramaderes, entre les quals ja hi figurava el Sindicato Agrícola y Caja Rural de Ahorros y Préstamos de Cambrils, encara que paral.lelament i curiosa també hi consta un Sindicato Agrícola Cambrils i una Asociación de Propietarios de Cambrils la història dels quals ens és desconeguda.

La història va continuar, però d’aquell «Sindicat d’ahir a la Cooperativa d’avui», com diu Josep M. Siuró, hi va un període molt llarg i amb esdeveniments de tota classe, i és que cent anys d’existència donen per a molt.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article