Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de setembre de 1996

Les peripècies d’una joia de Vilafortuny (II)

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Les peripècies d’una joia de Vilafortuny (II)
Les peripècies d’una joia de Vilafortuny (II)

Estampes cambrilenques / Setembre de 1996

Tornant al tema del mes passat, aquí potser caldria parlar ara de com era i, encara més, per a què servia i de quines disposicions eclesiàstiques havia derivat aquesta modalitat en la reserva de l’eucaristia. Els sagraris en si mateixos i els llocs on han estat ubicats en els recintes dels temples no sempre han seguit les mateixes directrius. El papa i els bisbes, en determinades circumstàncies i per diferents motius, n’han canviat les disposicions. En l’època en què es pot datar la peça escultòrica que ens ocupa —la segona meitat del segle XIV—, l’arquebisbe de Tarragona Pere de Clasquerí va fer públiques unes normes sobre com convenia de tenir guardada l’eucaristia en els temples.

Els sagraris en si mateixos i els llocs on han estat ubicats en els recintes dels temples no sempre han seguit les mateixes directrius. El papa i els bisbes, en determinades circumstàncies i per diferents motius, n’han canviat les disposicions

Aquest prelat (1358-1380) tenia una història molt conflictiva pel que fa a la ciutat de Tarragona, de manera que els ciutadans —fet insòlit— van celebrar amb festes el seu òbit, ocorregut lluny de casa, va manar la construcció dels sagraris fixos, acoblats als retaules majors, tant si eren esculturats en pedra com en fusta. Això comportà importants conseqüències artístiques, ja que els retaules de nova construcció s’hagueren d’adaptar a les noves disposicions: el tabernacle o sagrari havia de ser al centre del bancal del retaule i havia de ser accessible, no pel davant, sinó pel darrere, o sigui, que la col·locació de la reserva eucarística havia de ser —com si diguéssim— de forma indirecta.

A partir, doncs, del darrer quart del segle XIV, la construcció dels nous retaules va seguir la normativa d’una manera força generalitzada, ja que consta que per aquells anys es van construir retaules nous a Alforja, l’Aleixar, l’Albi, Belianes, Montbrió, Montagut, Conesa, les Piles, Pontils, Vinaixa i Vilosell —aquests dos darrers, obra de l’escultor Jordi de Déu o Jordi Joan, com també era conegut, i que era esclau d’un altre escultor famós: Jaume Cascalls, nascut a Berga, i un dels artistes preferits del rei Pere III el Cerimoniós, que va treballar, entre altres importants obres, en els sepulcres reials de Poblet i en les escultures dels personatges de la façana principal de la Catedral de Tarragona. En la relació, com veiem, no hi figura Vilafortuny, sense que això vulgui dir que el retaule de la primitiva església, que era d’aquella època, no seguís els ordenaments de l’arquebisbe Pere de Clasquerí.

Dèiem que les disposicions del prelat tarragoní van revolucionar una mica les formes dels retaules, perquè, abans d’aquestes, la sagrada eucaristia era reservada en unes arquetes, una espècie de cofret que es deixava damunt de l’altar major o posat en un buit fet a la paret del presbiteri que es tancava amb unes portes de fusta, generalment decorades.

Els tabernacles nous, com explica la Rosa M. Manote,

Varen tendir en aquells moments en fer-se transparents perquè els fidels poguessin veure l’Eucaristia a través de petites finestres calades, actuant per tant com a lloc per a la Reserva i també en podríem dir com a Ostensori. Tanmateix, almenys des del segle xiii, hi ha constància del desig creixent de veure la sagrada forma, desig que, aparegut en el si de la pietat conventual, va penetrar amb el temps en la devoció popular».

També l’historiador Sanç Capdevila en dona la seva versió:

Eren oberts generalment en forma d’armari darrere de la sagrada taula de l’altar, ja darrere del retaule, ja davant, en la part central de la pradel·la, com els de l’època posterior; i encara alguns eren oberts en l’absis o en les parets laterals del presbiteri... Qualque cop, emperò, sospitem que el referit sagrari tretzecentista adoptà la forma d’una petita torre vuitavada amb decoracions de finestretes i cresteria... o com l’escambell que entronitza la imatge de pedra de Santa Maria de Vilet.

Fins ara hem anat comentant els trets artístics i l’entorn històric d’aquesta vertadera joia escultòrica, única relíquia que ens restava, segurament, de l’antiga parròquia de Vilafortuny, juntament amb la imatge asseguda que es conserva al Museu Diocesà de Tarragona i que també, com aquest sagrari, és de l’època gòtica. És realment deplorable que se’ns hagi escapat de les mans aquesta peça, que d’alguna manera ha fet cap a un museu de Barcelona, ciutat on hi ha de tot i molt i, per tant, res o poca cosa hi afegirà una peça més.

Avui a Cambrils estem posats de ple en el muntatge d’un museu local digne del poble, encara que calguin molts passos per assolir-lo tal com ha de ser. Fa anys que es van col·leccionant objectes de tota classe i és d’esperar que vindrà un dia que tindrà la seva importància si s’hi esmerça l’esforç de tot un poble. Per això lamentem que se’ns en vagin les coses que tenen un valor històric per a Cambrils cap a llocs on passaran més o menys desapercebudes. Potser se’ns podrà objectar que el museu era encara un objectiu incipient quan va ser descobert l’objecte del nostre comentari. Però, almenys, restava la solució, tractant-se d’una peça procedent d’una antiga església de l’arquebisbat, de fer-ne el lliurament al Museu Arxidiocesà de Tarragona, on hi ha més objectes de casa i sempre és més fàcil d’admirar-les.

Les grans ciutats, els grans museus, les grans col·leccions són sempre una mica els depredadors de la poca roba. Certament que les coses, avui, no es poden deixar en qualsevol lloc que reuneixi poca seguretat quan abunden els robatoris d’art que tant sovint es detecten. Però també és cert que no ens en podem desprendre alegrement perquè allò que surt de casa, del poble, difícilment hi torna. Per això, mentre uns es fan grans, els altres ens quedem petits, i és també per això que estem obligats a salvar el que podem. És patrimoni de tots i tots hi hem de posar el coll.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article