Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de desembre de 2001

Pessebres

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Desembre de 2001

Diu la tradició que va ser sant Francesc d’Assís, l’humil sant italià de projecció universal, qui va introduir el costum de plasmar en imatges el fet històric del naixement de Jesús a Betlem. Va ser el Nadal de l’any 1223 que a Greccio va idear de celebrar la missa de mitjanit a l’aire lliure en presència de dos animals vius: un bou i una mula i la imatge de la Verge Maria amb l’Infant. Va ser com una espècie de pessebre amb imatges, tant arrelat en els vells països cristians. La seva extraordinària humanitat i el sentit amables del seu tracte, que el portava a admirar la natura considerant-la fraternalment i tenint-la com el germà sol, la germana lluna, el germà pi, el germà llop i la germana guineu, que li han valgut el patronatge sobre els ecologistes, han fet que l’esperit franciscà perduri amb força fins avui, i que el pessebre, amb més o menys sentit artístic, sigui encara vivent entre els costums cristians a l’entorn del Nadal.

Durant la guerra (1936-39), com moltes altres manifestacions de l’art religiós, van destruir-se centenars de figures de pessebre, però després també la revifada va ser general i les figures, amb més o menys gràcia i qualitat, van tornar a aparèixer amb profusió i el pessebre va tornar a ser el rei del Nadal

És una introducció obligada si volem parlar de la llarga història dels pessebres a Cambrils, no, certament, com un cas extraordinari, ja que l’art pessebrístic de pobles i ciutats del món occidental és extensíssim, però sí amb un fort arrelament en el costumari nadalenc de Cambrils.

Hem sentit parlar de pessebres, notables pel seu gust artístic i les seves dimensions, que es realitzaven a la nostra vila els darrers anys del segle XIX i començaments del XX. Les grans cases pairals tenien sempre el lloc reservat en una gran sala per plasmar el pessebre. Els de casa meva sempre feien referència als pessebres de ca la Maria Miret o als de la família Ardèvol, per la seva grandiositat i bellesa. També, a partir de la seva presència a Cambrils en començar el 1900, el que realitzaven els germans de La Salle, especialment quan va establir-se el noviciat a la casa del Sagrat Cor.

Ja del meu record, abans de la guerra del 36, era obligat de visitar el pessebre de la família Martí, a cal Joan «Paperines». Durant la guerra, com moltes altres manifestacions de l’art religiós, van destruir-se centenars de figures de pessebre, però després també la revifada va ser general i les figures, amb més o menys gràcia i qualitat, van tornar a aparèixer amb profusió i el pessebre va tornar a ser el rei del Nadal.

Va ser llavors que la Congregació Mariana, en aquell temps una gran institució civicoreligiosa amb una gran empenta, que els primers anys de la dècada dels seixanta va iniciar la convocatòria d’un concurs pessebrístic amb l’objectiu de fomentar la seva realització i de millorar-ne la presentació artística. Bastants anys després va néixer l’Associació Pessebrista, que va fer-se càrrec de l’organització del concurs. Aquesta associació no va durar gaire anys, però s’ha de reconèixer que va fer uns pessebres preciosos, i el relleu el va agafar llavors l’Associació d’Antics Alumnes de La Salle, que encara avui continua convocant-lo any rere any i és per això que no s’ha variat la numeració correlativa del concurs, que aquest any veurà la seva XXXVIII edició. Els participants en el concurs acostumen a ser molts, però són molts més els pessebres que familiarment es construeixen en els domicilis cambrilencs.

Els pessebres acostumen a tenir dues vessants: els de caire artístic, normalment en forma de diorames, i els populars, exposats en un únic pla general. En els uns i també en els altres, el gust artístic dels pessebristes prima sobre la resta d’aspectes, potser més acusat en els primers, potser més rudimentaris en els segons, perquè aquests quasi sempre són a càrrec d’afeccionats, infants i llurs pares que així volen introduir-los en l’art pessebrístic i en el bon costum de fer-los.

L’enginy dels realitzadors es posa a prova quan s’utilitzen elements complementaris, amb la finalitat d’oferir efectes especials, com poden ser l’aigua i l’electricitat. Aquesta pot fer moure molts elements, a més de donar vistositat posant llum directa o indirecta als diferents espais, fet que ajuda a crear perspectives de llunyania o de racons que convé que restin en un segon pla. L’aigua, degudament encaminada, pot fer entreveure rius, fonts, salts i cascades que donin vida i alegrança al conjunt.

Els pessebres acostumen a tenir dues vessants: els de caire artístic, normalment en forma de diorames, i els populars, exposats en un únic pla general

També convé parlar de les figures. Com tot el d’aquest món, l’art ha sofert constants variacions d’estil. També les figures de pessebre. Abans, si bé els grans imatgers havien realitzat magnífiques obres d’art en aquest sentit (només cal observar el meravellós pessebre del Museu Salzillo (1707-1787) juntament amb altres obres seves, que ens mostra la seva concepció de l’esperit pessebrista). La seva obra va ser sens dubte la inspiradora de l’art pessebrista conegut com estil murcià, que encara avui és força vigent en les interpretacions de les representacions del misteri nadalenc.

Popularment aquest art es manifestava amb figures de fang de concepció senzilla i sense gaires pretensions. A mesura que els anys passaven, aquest art ha anat evolucionant, però també perfeccionant-se. Des de fa anys els germans Castells han treballat el fang amb etil propi i molt característic, donant a les expressions de cara, mans i vestit una perfecció extrema. També en els animals i detalls complementaris. A Mallorca fan figures siurells, úniques en el seu estil. Darrerament han sortit les figures amb roba encolada, que els dona un gran sentit de realitat, i no podem oblidar les figuretes de plàstic que, si bé són incompetents amb un pessebre com cal, sí que són una solució perquè el pessebre és a l’abast de la canalla petita que contínuament el toquen i regiren.

El pessebre, d’Itàlia va passar a tots els països d’Europa, molt especialment a la península Ibèrica i França, per després expandir-se per tota la resta del continent. Amb el descobriment d’Amèrica els colonitzadors espanyols van portar el costum a totes les terres que s’anaven cristianitzant i la tradició va anar estenent-se arreu del nou món, moltes vegades amb estils propis.

Avui el pessebre s’ha generalitzat arreu del món on el cristianisme hi té vida. Des de fa uns anys a l’Ametlla de Mar es presenta en el curs del cicle nadalenc una important exposició de naixements de tot el món d’una estimable qualitat i varietat de formes, estils i gèneres, que no dubtem ni un moment en recomanar-ne una visita, en la seguretat que qualsevol apassionat pel pessebrisme hi trobarà motiu de plena satisfacció.

En una època, la nostra, on regna el materialisme i el consumisme nadalenc, convé aquesta alenada d’espiritualitat que, tot i no ser el més important del Nadal, ens porta el pessebre, en una representació plàstica del fet històric que celebrem i que hem d’anar actualitzant en la nostra vida de família i de societat en un clima de solidaritat amb tanta gent que pateix per mil motius, alguns ben patents i d’altres potser molt a prop, dels quals ni ens adonem. El pessebre i tot el que representa és, potser, la clau perquè aquest món nostre vagi una mica millor.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article