Estampes Cambrilenques

Article publicat a Revista Cambrils el mes de desembre de 1995

El desembre festiu

La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005

Per Josep Salceda

Estampes cambrilenques / Desembre de 1995

El mes de desembre, en tot el món de tradició cristiana, es caracteritza d’una manera ben especial per la celebració del Nadal, amb tot el que aquesta celebració comporta. A Cambrils, però, sense menysvalorar la gran força de les diades nadalenques, hi ha a més la Festa Major de la Puríssima, i encara caldria afegir-hi la festa de Santa Llúcia, encara que aquesta passi avui quasi del tot desapercebuda.

La Festa Major per antonomàsia de Cambrils ha estat sempre aquesta de la Puríssima, des d’almenys la segona meitat del segle XVII, que és de quan en tenim referència històrica

De tot això voldríem parlar en l’«estampa» d’aquest mes que tanca la tardor i obre les portes a l’hivern, tot fent una evocació de com aquestes diades eren celebrades a la nostra vila en temps pretèrits. No és que hagi canviat res substancialment, però sí que han variat els matisos.

La Festa Major per antonomàsia de Cambrils ha estat sempre aquesta de la Puríssima, des d’almenys la segona meitat del segle XVII, que és de quan en tenim referència històrica. La celebració ha comportat, amb els anys, especialment en els trenta darrers, canvis de primer ordre propiciats més que res pels nous conceptes del món del treball per un costat i per les noves normes establertes per l’església catòlica per l’altre.

El món laboral d’abans era dominat pel sector primari, a casa nostra pagesos i pescadors; la indústria i el comerç ocupaven espais mínims, i encara eren més petits els que s’assignaven als serveis. Així doncs, els problemes de treball no existien. Els pescadors feien molt poques festes en el curs de l’any, només les populars i tradicionals, si no m’equivoco, dos o tres dies per Sant Pere, la diada de la Mare de Déu del Camí, dos dies per la Festa Major de la Puríssima i el dia de Nadal. Els pagesos sempre anaven a remolc de les feines del camp més urgents però, fora d’algun cas d’emergència, es podien permetre de fer les festes que marcava el calendari perquè la feina sempre era recuperable. El que no es feia avui es feia demà.

En l’aspecte religiós, els actes de culte més importants eren la missa de comunió general, que era reglamentària de la Congregació Mariana, amb la conseqüent imposició de medalles als nous congregants. La missa major amb ministres —«de quatre capellans», en deia la gent—, el sermó, per pronunciar el qual sempre es buscava un orador sagrat «de campanilles», i a la tarda la processó que recorria el nucli antic amb la imatge de la Puríssima. El segon dia de la Festa Major, perdut actualment del tot, hi havia un programa semblant observat escrupolosament com el primer dia. Era dedicat al Cor Eucarístic de Jesús i celebrat secularment per un vot del poble a resultes de la troballa d’unes hòsties incorruptes en refer l’altar del convent de la Mare de Déu de Gràcia, al començament del segle XVII. La diada tenia el privilegi d’observar la mateixa solemnitat i els mateixos ritus de la festa del Corpus. Això vol dir que la Missa Major era celebrada amb exposició del Santíssim, i a la tarda, també amb el Santíssim, es feia la processó d’aquest segon dia de la Festa Major.

És veritat que al carrer es feia ben poca cosa perquè cada entitat programava els seus actes en les respectives seus socials, però en canvi el carrer es veia molt més animat que ara, primer perquè el poble era més petit i concentrat, i després perquè els actes eren continuats, i la gent, que per regla general ho seguia tot, es passava el dia corrent per no perdre-se’n cap

En l’aspecte lúdic també el festejament ha sofert canvis substancials. Abans els promotors dels actes festius eren les diferents societats que hi havia a Cambrils, cada una de les quals feia la seva pròpia programació, sense que l’Ajuntament, que ara fa de lloca per a tots, acaparant tot el protagonisme i gastant quantitats importants de diners, hi intervingués pràcticament per a res. Les societats, i podríem posar com a referència «La cadira», que era la més popular fins a l’any 1936, tenien una junta que programava els actes que creia més adients, quasi sempre de molt bona qualitat, i en feia un pressupost, la partida d’ingressos del qual es basava pràcticament en la venda d’entrades dels balls i espectacles, a més d’un conveni que es feia amb qui regentava la sala del cafè, que era on es realitzaven els concerts vermut i cafè, tan populars en aquell temps. Si hi havia beneficis, aquests passaven a la caixa de la societat, i igualment en cas de dèficits eren eixugats amb el fons del comú dels socis.

És veritat que al carrer es feia ben poca cosa perquè cada entitat programava els seus actes en les respectives seus socials, però en canvi el carrer es veia molt més animat que ara, primer perquè el poble era més petit i concentrat, i després perquè els actes eren continuats, i la gent, que per regla general ho seguia tot, es passava el dia corrent per no perdre-se’n cap. De la missa major cap al concert, del concert cap a dinar, que naturalment sempre s’allargava una mica, tornem cap al concert cafè i corrent cap a la processó per després tornar a córrer per no fer tard al cinema, al ball o al teatre de tarda i potser quan menys calia córrer era a la nit perquè els espectacles començaven sempre amb retard. El segon dia era pràcticament un calc del primer.

En els temps que ara rememorava es celebrava també amb molta solemnitat la diada de Santa Llúcia, advocada contra els mals de la vista, i per això mateix patrona del ram de l’agulla: cosidores, modistes, brodadores i altres. No oblidem que en aquell temps el prêt-à-porter pràcticament als pobles no existia, i només en les grans ciutats es trobava la roba confeccionada. En el món rural i les ciutats petites la roba es feia a mida, i en cada poble, i més si aquest era una mica gran, hi havia una bona quantitat d’obradors on, sota la direcció d’una professional, es feia roba a mida i per encàrrec. Sempre, però especialment en determinades èpoques de l’any com, per exemple, l’entrada de les estacions, la feina augmentava i eren necessàries per enllestir-la tota una colla de dones que tallaven, embastaven, sobrefilaven, cosien, feien botons folrats i fins i tot brodaven si la peça ho requeria.

Naturalment, aquest era un ofici que exigia una vista perfecta o poc menys, i així queda explicada la devoció de les cosidores a Santa Llúcia.
Aquest dia totes feien festa i la celebraven amb una missa cantada, i mai no faltaven davant la imatge de la santa uns bons poms de flors i dotzenes de ciris ofrenats en petició que els fos conservada una bona visió. També es feien piscolabis i mai no faltava una bona vetllada o representació teatral per tancar la tarda festiva. Avui poca gent hi ha que cusi, tot es compra fet i encara menys s’apedaça la roba, i suposem que és per això que la festa de Santa Llúcia ha desaparegut del tot en el calendari popular cambrilenc.

Ens resten ja només les diades de Nadal, en les quals no ens entretindrem gaire perquè altres vegades ja les hem tractat en aquestes mateixes pàgines. Nadal és una festa curulla d’una gran tendresa, com correspon a la commemoració del naixement d’un infant, en aquest cas el natalici segons la carn del Fill etern de Déu. És una festa d’una gran tradició i en la qual s’inclou, a més, tot un cicle que comprèn també les diades de Sant Esteve, cap d’any i Reis, cada una de les quals, dins de la unitat commemorativa, té unes característiques pròpies.

La missa del gall i la del migdia de Nadal són les màximes demostracions de la religiositat del poble en aquestes festes. La reunió familiar del dinar nadalenc forma part d’una de les més preuades habituds del nostre poble. El crepuscle abans, concerts, ball o teatre, i la vetlla anterior, si hi havia infants, el ritus de fer cagar el tió. Les cançons nadalenques, la visita als pessebres i les representacions dels populars pastorets (a Cambrils sempre ha tingut molta força l’obra d’en Ramon Pàmies L’Estel de Natzaret) completaven les hores mortes d’aquestes festes entranyables. El canvi de l’any passava força desapercebut, perquè els costums d’ara amb les revetlles, el raïm i els espanta-sogres eren desconeguts, i el cicle festiu tenia la seva conclusió el dia dels Reis, la cavalcada dels quals, a casa nostra, es va començar a materialitzar, d’una manera molt més modesta que ara, a principis de segle, organitzada per la Congregació Mariana.

El desembre festiu, a Cambrils i arreu, té ara unes altres connotacions, més secularitzades, espectaculars i consumistes, però en el fons de cada persona hi viu encara el cuquet de bonhomia que reflectia Josep Maria de Sagarra en el seu Poema de Nadal. O almenys ens agradaria que així fos.

 


Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques

Comenta aquest article